Internacional

INTERNACIONAL

2019: l’any en que la joventut es va aixecar per tot el món

El w019 hem assistit a una nova onada de lluita de classes a tot el món, des d'Amèrica Llatina a Orient Mitjà, passant per Europa, on la joventut ha estat al capdavant de les protestes. Així t'ho hem explicat des de primera línia en la Xarxa Internacional La Izquierda Diario.

divendres 27 de desembre de 2019| edició del dia

No és estrany que la joventut surti al carrer a mobilitzar-se. I quan una onada de processos de lluita sacseja els carrers de ciutats de llarg a llarg del món, és possible trobar joves en primera línia en llocs com Xile, Bolívia o França, on els grups que formen part de la FT-*CI estant participant en el cor de les lluites.

A l’Iraq, el país devastat per 15 anys de guerra i l’ocupació nord-americana, van esclatar protestes massives contra la desocupació i les condicions de vida paupèrrimes, que es van prolongar per dies a pesar que la repressió va deixar més de 100 morts.

A Líban la pressió popular va forçar la renúncia del primer ministre després de dues setmanes de protestes en les quals destaquen milers de joves i dones contra la precarietat de la vida, la corrupció o la falta d’aigua i servei elèctric.

A Algèria 10 mesos de mobilitzacions continuen després de l’enderrocament del règim de Bouteflika, dirigit pels joves i amb l’àmplia participació dels treballadors del petroli. Centenars de milers es van aixecar a Sudan contra la dictadura que serveix als seus amos imperials, donant-li una segona vida a la “Primavera àrab”.

Des de fa mesos, milers protesten a Hong Kong, aquest paradís dels negocis capitalistes on la desigualtat social ha aconseguit nivells intolerables per a la gran majoria de la població. A Puerto Rico un aixecament popular va tirar al govern i va posar en qüestió el domini colonial nord-americà. A Haití, el país més pobre de la regió, des de fa mesos hi ha una revolta intermitent contra el govern de Jovenel Moïse.

És també la joventut la que el 27 de setembre va omplir els carrers de mig món per a dir “Canviem el sistema, no el clima”, amb mobilitzacions que van sumar més de set milions de persones, la protesta mundial més gran de la història des de la Guerra de l’Iraq de l’any 2003. Els mateixos que llancen a la policia contra la joventut són els qui ens precaritzen amb sobreexplotació i salaris de misèria; els mateixos que ens priven de l’educació; els mateixos que destrueixen el planeta.

La setmana en què la joventut va commoure Catalunya

Quan es van fer públiques la penes de presó de 9 a 13 anys de presó als dirigents independentistes detinguts després de l’1 d’Octubre de 2017, milers de joves i treballadors van prendre els carrers a Catalunya disposats a combatre aquest nou atac contra el dret d’autodeterminació i les llibertats democràtiques. La situació s’ha saldat amb més de 200 detinguts, dels quals 40 es troben avui a la presó i centenars de ferits, alguns de gravetat fruit de l’armament policial.

La resposta de l’Estat, amb un govern del PSOE al capdavant, no es va fer esperar. La brutalitat policial reprimia als carrers de Catalunya i els mitjans de comunicació no cessaven de manipular i criminalitzar al moviment i a la joventut que l’encapçalava. Per a desviar-ho continua sent necessària la inacció de les direccions burgeses del moviment i les burocràcies sindicals, l’amenaça de la dreta espanyola i l’ordre d’acatament de la sentència de l’ “esquerra progressista”,

[França] La determinació dels vaguistes mereix un pla per guanyar

Després de la vaga general del 5 de desembre, la major a França en dècades, la vaga indefinida del transport, que inclou l’aturada d’avions, trens, busos i metros, manté França paralitzada durant ja més de dues setmanes. La vaga també ha tingut diverses jornades importants en sectors com l’educació i en indústries privades, com les refineries i tres jornades nacionals de mobilització nacional amb manifestacions multitudinàries. Aquesta és la resposta de grans sectors estratègics de la classe obrera francesa contra el pla de reforma de les pensions anunciat per Emmanuel Macron, amb el suport d’estudiants i mestres.

Cap a on va la ‘primavera llatinoamericana?

Tot Llatinoamèrica viu un auge de protestes populars. Els processos més avançats d’aquesta tendència són les jornades revolucionàries que van posar en escac al govern de Lenin Moreno a l’Equador, l’emergència de la lluita de classes a Xile i l’heroica resistència contra el cop a Bolívia.

A Colòmbia l’ajust sobre aquests drets socials va deslligar el passat 21 de novembre un procés històric de protesta que va incloure tres vagues generals i set jornades de mobilitzacions massives i combatives que van resistir la repressió tant en la capital com en les principals ciutats del país. La joventut ha estat l’avantguarda indiscutida que al costat de la massivitat de les protestes i el rebuig general de la població a la llei, va portar al fracàs del parany del diàleg que va intentar muntar Duque i al qual es van prestar els principals partits d’oposició donant-li aire al govern.

Equador: les conseqüències de l’aixecament popular d’octubre

A l’Equador acabem de presenciar un aixecament popular –obrer, indígena, pagès i estudiantil- contra el "paquetazo" del FMI que va obligar a Lenín Moreno a retirar el decret de l’ajust. Aquesta va ser una victòria important però parcial, en gran manera pel rol de les direccions del moviment de masses, en particular la CONAIE, que va sufocar la demanda de la caiguda del govern. Moreno va sobreviure però queda un govern afeblit i un moviment de masses que ha fet l’experiència que el camí per a derrotar els plans d’ajust és la lluita.

Enmig de la rebel·lió xilena: lluites i conquestes de la classe treballadora

A Xile les protestes pels preus del transport públic de la joventut secundària van despertar la simpatia de milions i van derivar en una rebel·lió brutalment reprimida. La resposta de Piñera implementant la “llei de seguretat interior de l’Estat” de la dictadura va deslligar la ira popular amb mobilitzacions, piquets, cassolades i enfrontaments amb la policia. Després, el govern anunciaria la “suspensió” de l’augment del transport al mateix temps que amb els militars decretava el “toc de queda” que no s’aplicava des de la dictadura. El mateix va ser desafiat amb barricades, cassolades, i es va deslligar una onada d’ira, amb autobusos cremats, saquejos a grans establiments, crema de cotxes de la policia i edificis públics.

Piñera declarava “estem en guerra” deixant morts i desapareguts per la policia i la resposta van ser manifestacions massives i la vaga general. Juntament amb la joventut estudiantil, van entrar en escena sectors estratègics de la classe obrera, va parar el 90% dels ports i els miners d’EScondida van paralitzar la mina privada més gran del món. L’intent de desviament de la lluita cap al pacte amb el règim per part del Front Ampli i sectors com el Partit Comunista és un element central per un possible final de les protestes.

Bolívia: entre el cop d’estat i la resistència popular

A Bolívia va destacar la resistència al cop a el Alto i Cochabamba, que va tenir com a emblema el bloqueig a la planta de combustible a Senkata, un punt estratègic que va deixar desabastida a La Paz i que d’aprofundir-se tenia el potencial de prendre una dinàmica similar a la “guerra del gas” del 2003. A la seva vegada, el govern colpista d’ Áñez a Bolívia ja compta en el seu historial amb desenes de morts, centenars de ferits, centenars de detinguts, centenars de deportats, a més de desenes de periodistes i agències d’informació internacionals expulsades del país.

Encara que la política del MAS es consolidi i aconsegueixi desactivar momentàniament la mobilització contra el cop, la relació de forces no està definida clarament en cap sentit. Aquesta situació planteja que no es pot descartar que a la calor de la resistència es desenvolupi una situació prerrevolucionaria o directament revolucionària si les masses aconsegueixen vèncer la política de diàleg i negociació, i radicalitzen la resistència a la violència estatal.

En aquest marc és que s’ha produït la querella persecutòria contra el nostre company del PTR xilè Dauno Tótoro, la detenció arbitrària del corresponsal de la xarxa a Bolívia, Carlos Cornejo. A França, l’impuls d’incipients coordinadores entre sectors de vaguistes, també és mostra d’aquesta important intervenció de la FT.

El nostre projecte d’una Xarxa Internacional de diaris on es puguin expressar els processos més vius de la lluita de classes, així com la lluita política per una perspectiva revolucionària, debatent amb els corrents polítics i de l’esquerra que també són part d’aquests processos, és part de la nostra lluita internacionalista, al costat de la baralla per construir partits revolucionaris en cada país. La xarxa compta actualment amb 12 edicions nacionals i 8 idiomes (castellà, català, portuguès, alemany, anglès, francès, italià i una secció en turc).




temes relacionats

Joventut sense por   /    Llatinoamèrica   /    Joventut treballadora   /    França   /    Joventut   /    Internacionalisme   /    Catalunya   /    Internacional

Comentaris

Comentar