24 hores de reunions a contrarellotge van culminar amb un preacord per a una coalició de govern que evitarà el panorama de noves eleccions o un govern en minoria, alguna cosa completament inesperat a Alemanya en les últimes dècades. El consens aconseguit es reflecteix en un document que haurà de ser aprovat per un congrés extraordinari del SPD, el proper 21 de gener. Les joventuts del partit havien avançat la seva oposició a recrear la “gran coalició”, per la qual cosa les discussions internes no seran senzilles.
Una primera anàlisi del que es coneix fins ara de l’acord indica que el SPD ha cedit en la major part de les seves posicions, en qüestions migratòries i impositives, mentre el partit conservador CSU (els socis bavaresos d’Angela Merkel) han aconseguit imposar la seva empremta en les negociacions. El SPD exigia inicialment un impost a les rendes altes per finançar inversions socials, però això ha estat rebutjat. Respecte als contingents migratoris, s’estableix un topall de 220.000 refugiats a l’any i es limita la clàusula de reagrupament familiar a 1.000 persones al mes, dues qüestions que satisfan les exigències de la CSU que pressionava per dreta. El líder d’aquesta formació, Seehofer, va destacar el "excel·lent resultat obtingut" i el "equilibri" en la política social.
Les negociacions estan marcades per una crisi inèdita per a Alemanya, on per primera vegada en la història de la República Federal des de la seva fundació en 1949 no es podia formar govern. En les últimes eleccions, el SPD va anunciar que trencava la “gran coalició” i que anava a enfrontar des de l’oposició un nou govern de Merkel.
El resultat electoral va deixar un panorama amarg per a la canceller, ja que la CDU juntament amb la CSU de Bavaria obtenia un 32.5%, gairebé un 10% menys que el que aconseguien en 2013. En el cas dels socioliberals del SPD, els qui fins a les eleccions formaven part de la coalició governant coneguda com a “gran coalició”, van esgarrapar la seva pitjor elecció històrica, retrocedint al 24.6% (mentre fa quatre anys se situaven en un ja dolent 25,7 %). Però la pitjor notícia per a Merkel va ser l’ascens de l’extrema dreta, Alternativa per Alemanya (AfD), que va conquistar el 12.6 % dels vots i es transformava en la tercera força política al Parlament.
El creixement de la AfD ha estat meteòric en els últims dos anys, especialment en els estats federats de la ex Alemanya de l’est. A Sajonia (que formava part de l’antiga República Democràtica Alemanya) en les eleccions de setembre van quedar en primer lloc, amb el 27 % dels vots, superant al partit de Merkel. La capital de Sajonia és Dresden, lloc on es va originar el moviment xenòfob i islamòfob PEGIDA (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident). En les eleccions regionals que es van fer al març -i que es consideraven un test anticipat- els ultradretans ja havien aconseguit un impressionant 24,4% dels vots en un altre estat de l’est, Sajonia-Anhalt.
El preacord per reeditar la gran coalició permet ara al govern alemany prometre un “govern estable”, però no anul·la el conjunt de contradiccions que han portat a molts analistes a parlar de la “fi de l’era Merkel”, tot i que la canceller aconsegueixi una nova reelecció (el seu quart mandat consecutiu). La primera i més evident, és que, amb el SPD al govern, Alternativa per Alemanya es converteix en la primera força d’oposició, obtenint així una altíssima visibilitat que li permetrà capitalitzar gran part del malestar social amb el govern actual, des de posicions d’extrema dreta i xenòfobes.
La crisi de la socialdemocracia, després de diversos governs de “gran coalició” i mostrar-se davant la seva pròpia base social com un calc dels conservadors, no sembla poder superar-se amb aquest nou “rescat” al govern de Merkel. La socialdemocracia, com ja ha fet diverses vegades en la història, compleix el paper de salvar les crisis del règim alemany.
Respecte al lideratge de la UE, els dos blocs de la “gran coalició” es comprometen a impulsar les polítiques propostes per Macron des de França per avançar en una major unió bancària i econòmica, amb la creació d’un Fons Monetari Europeu a partir de la reconversió del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), una mesura per enfrontar futures crisis. Per això un dels primers que va saludar l’acord de govern va ser Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea. Alemanya segueix sent la potència imperialista hegemònica en la UE -encara amb totes les contradiccions que travessa-, per la qual cosa la crisi del govern alemany és també una crisi per a tot el projecte europeu.
No obstant això, més enllà de les intencions de Merkel, Macron i els buròcrates de Brussel·les, els plans d’aprofundir el projecte europeu s’enfronten a resistències cada vegada més importants. Després de la defecció de Regne Unit amb el brexit, l’euroescepticisme creix com a força electoral en molts països i s’ha consolidat en el bloc dels països que conformen Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia, al que se suma ara Àustria (on l’extrema dreta acaba d’ingressar al govern), que vénen qüestionant les polítiques migratòries de la UE i el lideratge alemany.
Des de l’altre costat de l’Atlàntic, el creixent distanciament i les tensions en les relacions amb Estats Units - soci privilegiat d’Alemanya des de la postguerra-, no han fet més que exacerbar-se amb l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. Merkel aconsegueix sortir de la crisi més immediata, recreant la “gran coalició”, però les contradiccions de la “fi de l’era Merkel” semblen estar començant.
