30 de gener de 2020 o "El dia que Podemos va signar la pau amb els empresaris i es va convertir en un partit de Govern". El titular no és meu, és com ha encapçalat la portada durant gran part de la jornada el diari El País, òrgan d’expressió del establishment ibèric. L’acord signat per la pujada de l’SMI pel president del Govern Pedro Sánchez, el seu Vicepresident segon Pablo Iglesias, els representants de la patronal i la burocràcia sindical de CCOO i UGT, ha estat la notícia del dia per a la gairebé totalitat dels grans mitjans de comunicació.
Aquest article del diari del Grupo Prisa recull testimoniatges del back stage d’aquesta fotografia que donen compte de la rapidesa amb què Unidas Podemos s’ha transformat en un partit fiable per a les grans empreses i la banca. En l’acte per descomptat estaven Unai Sordo, secretari general de CCOO, i Antonio Garamendi, president de la CEOE. Tots dos van estar també en un altre acte recentment, encara que en una discreta segona fila: la presa de possessió de la cartera de Pablo Iglesias. Tot un gest de la burocràcia sindical i la patronal indicatiu que esperaven aconseguir una bona entesa amb qui presumís en l’últim debat electoral de no rebre mai dites dels grans empresaris.
Això ja no és així. Un dirigent de Podemos, segons cita l’article, reconeixia que ara ja sí que "es parla amb tothom. Es criden i envien missatges personatges que per a algú de Podemos és molt sorprenent. La gent no s’ho creuria". Per a fonts socialistes, la moderació de Podemos demostra que "s’ha fet major. Porta només tres setmanes però ja és partit de Govern". El sector financer també respira tranquil, vist que cap de les mesures sobre els grans bancs repetides en campanya ha tornat a pronunciar-se ni per la formació lila ni per IU.
Definitivament la patronal i les grans finances estan tranquil·les. Quelcom que explica que institucions com la CEOE hagin optat per no sumar-se a l’oposició del PP, Vox i Cs. Un dirigent socialista explica a El País que "Els empresaris volen estabilitat. I a més veuen que Podemos no estarà en les decisions econòmiques clau. Podemos ja no fa por. Ara ja parlen només de retocar els aspectes més lesius de la reforma laboral. Governar és moderar les posicions. L’embolic de debò és Catalunya", en definitiva "la CEOE no vol ser ultra".
A la vista que pot haver-hi govern per a estona i que la campanya de la dreta de pintar-lo com un executiu social-comunista és pura propaganda, Garamendi i el gruix de l’empresariat espanyol ha optat per establir una relació amb Podemos com la reeixida amb el PSOE des dels governs de Felipe González. Si aquell es va treure ràpid la jaqueta de pana, Iglesias ha trigat encara menys a "tallar-se la coleta".
El preu a pagar? Una pujada de l’SMI de 50 euros? Una llista molt més llarga i quantiosa de les renúncies en matèria laboral, salarial i de pensions assumides per Unidas Podemos i els i les seves ministres.
Per a repassar-les parlem de l’altre gran fet de la jornada: la vaga general convocada a Euskal Herria per un SMI digne, la defensa de les pensions i la derogació de les reformes laborals de Rajoy i Zapatero. La taula reivindicativa de la reeixida jornada de mobilització recull bona part d’aquestes renúncies de Podemos i IU. Serà per això que la formació lila es va oposar explícitament a la convocatòria, argumentant que es tractava d’una protesta de "caràcter social i polític", quin pecat! El mateix que CCOO, que en paraules de [Sordo van considerar que no es podia entendre sense veure encara que farà el nou govern-https://www.izquierdadiario.es/El-secretario-general-de-CC-OO-contra-la-huelga-general-en-Euskal-Herria].
Aquesta falta de "seny" de Sordo i l’argumentari anti-vaga de manual usat per Podemos, es desmunten amb bastant facilitat només contrastant les reivindicacions de la vaga amb el programa de govern o, encara més clarament, amb l’acord que avui se signava en l’enèsima foto de la concertació social entre "govern, patronal i sindicats", aquesta temible triada que pacte a pacte porten dècades precaritzant les nostres vides.
La ministra de Treball, Yolanda Díaz d’IU, ja va aclarir que l’SMI es pujaria només el que els empresaris acceptessin. Els 50 euros mensuals per a 2020 no cobreixen ni des de lluny les pujades acumulades en aquests 12 mesos en lloguers, transport públic o subministraments bàsics. També va assenyalar que derogar la reforma laboral del PP -la del PSOE ja ni s’esmenta- seria completament irresponsable. Entre altres "perles" quedarà vigent doncs que els EREs no necessitin autorització administrativa, que els empresaris puguin continuar despenjant-se -és a dir incomplint- els convenis quan ho estimin, la subcontractació sense límit o l’acomiadament a discreció i a preu de saldo que van aconseguir entre Zapatero i Rajoy.
Per la seva part el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ja ha deixat clar que de tornar a la revaloració automàtica de les pensions ni parlar, i que tirar enrere el "pensionazo" del 2011 que eleva l’edat de jubilació als 67 ni molt menys. La seva única proposta concreta fins ara va en direcció oposada, aconseguir que la jubilació mitjana s’ajusti a la legal. Una pujada de l’edat de jubilació encoberta, atacant a sectors que avui poden jubilar-se abans. Just el mateix que avui demana l’OCDE al govern espanyol, continuar elevant l’edat de jubilació o en altres paraules, que ens morim treballant.
A aquesta llista de declaracions caldria sumar les de la vice-presidenta econòmica, Nadia Calviño, posant en dubte que s’intevingui ni tan sols parcialment el mercat del lloguer per a frenar l’escalada de preus i remarcant on va el compromís de l’acord programàtic de complir amb el sostre de despesa i l’objectiu de dèficit que marqui Brussel·les que fa impossible recuperar les retallades acumulades d’una dècada d’ajustos.
Per això la vaga d’Euskal Herria sens dubte incomodava. No sols al PNB i la Confebask, sinó també al govern de coalició i els seus ministres, a la CEOE, a les direccions de CCOO i UGT i als grans mitjans de comunicació.
Serà per això, perquè la vaga no espatllés la "festa" del nou pacte social, que el bloqueig mediàtic contra aquesta ha estat enorme. No parlem només dels diaris de la dreta o de l’extrem centre, com El País. Tampoc els mitjans suposadament progressistes s’han fet eco. Per a Eldiario.es no ha merescut cap cobertura, per a Público només una nota en la qual la paraula vaga estava omesa del títol. La premsa "progre" es converteix així en la nova premsa oficialista.
Que s’hagin realitzat més de 1.500 assemblees en diferents centres de treball, que hagi parat gran part de la indústria, l’educació, el transport públic o el comerç, o que les manifestacions hagin reunit a més de 150.000 persones en les quatre capitals, no era notícia rellevant per a cap d’aquests mitjans.
A la resta de l’Estat, on el sindicalisme alternatiu ha organitzat mobilitzacions de solidaritat, la cobertura d’aquesta important jornada ha estat a càrrec de mitjans d’esquerra i militants, com el nostre. Un contrapunt amb la pau social a la qual es juguen "govern, patronal i sindicats" mentre els grans problemes socials de precarietat, desocupació, habitatge o serveis públics continuen agreujant-se dia a dia.
La jornada d’Euskal Herria i els processos d’organització que l’han precedit marquen doncs el camí. En els pròxims mesos l’ofensiva per a desmobilitzar serà potent. Els mitjans de comunicació oficialistes, la burocràcia sindical, els partits del govern i una dreta a l’ofensiva que alimenta la il·lusió que estem davant un govern "progressista", treballaran en aquesta direcció.
És necessari que l’esquerra sindical, al costat dels sectors combatius dels grans sindicats i els moviments socials, comencin a definir un pla d’organització i mobilització per lluitar les demandes socials que es volen encaixonar durant almenys quatre anys. I és urgent començar a construir una altra esquerra, independent del govern, que es proposi lluitar contra el règim i els intents per restaurar-lo i per un programa que resolgui els grans problemes socials atacant els interessos dels grans capitalistes. Els mateixos que, ara sí, "criden i envien missatges" als ministres de Podemos i IU.
