Internacional

CONTRA L'ESCALADA COLPISTA DE LA DRETA

Amb Trump i l’imperialisme no hi ha sortida per als treballadors i el poble veneçolà

L'autoproclamació de Guaidó com a president encarregat de Veneçuela, i el ràpid reconeixement de Trump i la dreta regional són un salt en l'escalada colpista, enmig de la crisi que viu el país.

dijous 24 de gener| edició del dia

En poques hores Trump i tota la dreta llatinoamericana es van apressar a dona rsuport a l’escalada colpista a Veneçuela reconeixent a Juan Guaidó com a president del país.

Enmig de les marxes del govern i de l’oposició de dreta que estaven convocades a Caracas aquest 23 de gener Guaidó, president de l’Assemblea Nacional en mans de l’oposició, es va autoproclamar com a president de Veneçuela, fent un salt en l’escalada colpista al país.

En el seu discurs Guaidó es va dirigir a les Forces Armades reforçant la seva crida a que prenguin cartes en la situació, alhora que els va recordar que està la Llei d’Amnistia per a “els quals decideixin posar-se del costat de la Constitució”, i que a partir de la primera setmana de febrer s’imprimirà per milers aquesta Llei d’Amnistia per a ser repartida en les casernes.

Tot seguit declarava "Avui 23 de gener de 2019, en la meva condició de president de l’Assemblea Nacional, invocant els articles de la Constitució (...) davant Déu totpoderós, Veneçuela (...) juro assumir formalment les competències de l’Executiu Nacional com a president encarregat de Veneçuela".

Moments abans de les declaracions de Guaidó, el president de la Sala Constitucional del Tribunal Suprem de Justícia (fidel al govern de Maduro) exhortava a la Fiscalia a "prendre mesures" de "manera immediata" davant la "conducta delictiva" de la directiva del Parlament. Textualment declaraven que “Aquesta sala exhorta al Ministeri Públic a determinar les responsabilitats que poguessin tenir els integrants de l’Assemblea Nacional davant l’objectiva materialització de conductes constitutives de tipus delictiu”.

Als pocs minuts que Guaidó es va autoproclamar com a president, tal com en un llibret prèviament escrit, el president dels Estats Units, Donald Trump, anunciava que reconeix al titular de l’Assemblea Nacional (AN, Parlament) com a “president legítim”, avançant en els nivells de la ingerència oberta. Per a l’oposició de dreta, que enarbora el discurs de la sobirania popular, sembla que aquesta queda en les oficines del govern dels EUA, perquè és més que clar que és en qui estan dipositant la capacitat de definir qui és o no el President legítim de Veneçuela.

I en un clar reconeixement també, el secretari general de l’Organització d’Estats Americans (OEA), Luis Almagro, declarava que el "rellotge sobre la sortida de Veneçuela” de l’organisme d’stura "ja". "El rellotge ja s’ha aturat, des de ja", rematava, en la mateixa línia de Washington i en al·lusió al “nou president encarregat” com s’ha declarat Guaidó. I és que, en el seu discurs, Juan Guaidó “designava” a Gustavo Tarre Briceño com a ambaixador "especial del país” davant l’Organització d’Estats Americans (OEA).

En la mateixa línia van expressar el seu reconeixement Mauricio Macri d’Argentina i Jair Bolsonaro del Brasil, els qui ja havien anticipat que, si el president de l’Assemblea Nacional es declarava com a president interí, el reconeixerien. D’igual manera ho ha fet Canadà, Costa Rica, l’Equador, el Perú, Xile, Guatemala, Paraguai i ha d’esperar-se reaccions similars dels altres països del grup de Lima i de tot el dretanisme continental.

És més que clar que el que es posa de manifest és el caràcter colpista del govern de Guaidó i tota la dreta que li dona suport encoratjat de manera traïdorenca per l’imperialisme, i que és part de l’escalada de la ingerència nord-americana i de la dreta regional que usen la demagògia de la democràcia per a la seva croada en el subcontinent. Des de ja, i ho diem clarament, ens oposem a aquest suposat govern de Guaidó.

Una hora després, Maduro es dirigia en la manifestació convocada pel chavisme on va anunciar la seva decisió de trencar relacions diplomàtiques i polítiques amb el Govern dels Estats Units, al qual acusa d’"intervencionisme" al país i va donar 72 hores perquè abandoni l’ambaixada. "He decidit trencar relacions diplomàtiques i polítiques amb el govern imperialista dels Estats Units", va dir Maduro. Al mateix temps declarava que "Li toca als òrgans de justícia actuar apegats a la llei i als codis de Veneçuela, ja aquest és un tema de la justícia per a preservar l’Estat, l’ordre democràtic i la llei veneçolana", en concordancia amb el que havia declarat abans el Tribunal Suprem de Justícia.

D’igual manera el ministre de Defensa de Veneçuela, el General Major Vladimir*Padrino López, va sostenir que els militars no acceptaran "a un president imposat a l’ombra de foscos interessos ni autoproclamat al marge de la llei". Sent per tant l’Estat Major que s’ha pronunciat donant suport a Maduro sense que existeixi fins al moment algun altre sector militar en actiu que s’hagi manifestat a favor de Guaidó.

Poc temps després, i considerant-se president de facto de Veneçuela, Guaidó emetia un comunicat a totes les Ambaixades presents a Veneçuela, en el qual diu “comunico a tots els caps de missió diplomàtiques i el seu personal acreditats a Veneçuela que l’Estat de Veneçuela desitja fermament que mantinguin la seva presència diplomàtica al nostre país” agregant que “insto a desconèixer qualsevol ordre o disposició que contradigui el poder legítim de Veneçuela”.

Però també diem clarament, que va ser el fracàs i el col·lapse del chavisme el que va acabar portant la situació a una gran catàstrofe econòmica sense precedents, de calamitats per al poble treballador, avançant cap a un bonapartisme reaccionari i repressiu, la qual cosa ha servit en safata la situació perquè aquesta croada prengui més cos.

A més, un dels “assoliments” més criminals del chavisme en decadència ha estat la desmoralització i decepció d’amplis sectors populars, la qual cosa es reflecteix en labanalització del significat de termes com a “socialisme”, “revolució”, “nacionalització”, “poder popular”, “control obrer”, etc. generant així confusió ideològica i facilitant les coses a la demagògia de la dreta.

És que, per la total responsabilitat del chavisme i el seu fracassat projecte, s’ha acabat facilitant tota aquesta ofensiva reaccionària que s’ha iniciat des de tot el dretanisme continental i de l’imperialisme de la mà de la dreta criolla, arribant a nivells descarats d’intervencionismes encoratjant al colpisme com a sortida política a la crisi del país, és a dir, ressuscitar una vegada més la bota militar com a manera de posar “ordre” en la crisi nacional.

És més que clar que sense donar-li cap suport a Maduro cridem a enfrontar a tota aquesta envestida colpista de la dreta i de l’imperialisme. Però hem de tenir clar que, en aquesta complexa situació, un motor de la mobilització independent de les masses treballadors ha de ser la convergència entre la lluita per les legítimes aspiracions democràtiques i les seves demandes vitals, de les quals el chavisme en el poder es burla, mentre la dreta avança en el seu colpisme pretenent manipular amb demagògia democràtica al servei del seu propi projecte elitista reaccionari i proimperialista.

D’aquesta manera diem que davant aquesta situació on la dreta encoratjada per l’imperialisme ha decidit avançar en el seu colpisme, i enfront d’un bonapartisme decadent, reaccionari i repressiu com el de Maduro, que cogoverna amb les Forces Armades i que s’emparenta amb un règim gairabé dictadorial, sent responsable de la catàstrofe que està enfonsant al poble treballador, considerem que l’única sortida democràtica en la crisi imperant per a decidir sobre tots els problemes vitals és lluitar per una Assemblea Nacional Constituent, veritablement Lliure i Sobirana (ACLyS), que no té res a veure amb la fatxenderia de Maduro, imposada amb la mobilització combativa, així com imposar un Programa obrer d’emergència abans les calamitats que sofreix el poble.

L’oposició de dreta, en el seu pla colpista, parla de la defensa de la Constitució al mateix temps que viola totes les seves disposicions tal com ho fa amb el seu colpisme. El mateix fa el govern de Maduro amb el seu bonapartisme reaccionari que apel·la també a la mateixa Constitució per a ignorar-la. Aquestes burles a la pròpia Constitució que ells mateixos diuen defensar no és més que una clara expressió que el règim de la Constitució de 1999 està partit, amb un enfrontament de poders –l’Executiu presidencial recolzat en el control dels altres organismes de l’Estat i les FANB, i el que reclama per a si l’Assemblea Nacional presidida per Guaidó, autoproclamant-se com a president interí, amb suport de l’imperialisme i de tota la dreta continental.

Ja vam veure com la fatxenderia de l’Assemblea Constituent de Maduro, formada de manera fraudulenta, és un instrument de les camarilles bonapartistes, muntada amb l’exclusiu objectiu de neutralitzar l’Assemblea Nacional en mans de l’oposició (ara autoerigida en poder executiu en el seu pla colpista).

Per a trencar amb aquest bonapartisme reaccionari de Maduro, i la sortida que busca l’oposició proimperialista, utilitzant l’Assemblea Nacional, el contingut central de la qual és un altre bonapartisme, al servei del gran capital i les transnacionals, com expressen els seus anomenats colpistes a les FANB, no hi ha una altra sortida que anar fins al fons dels problemes. Per això és que considerem que enfront d’aquests escenaris tràgics és necessari aixecar una sortida política independent, que ajudi les masses a trencar amb tots els paranys que se li munten al seu voltant i qüestioni al règim de conjunt i totes les seves variants bonapartistes, colpistes i reaccionàries.

Però també diem que un plantejament polític d’una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana ha d’estar orgànicament lligat a un programa obrer d’emergència davant la catàstrofe que està asfixiant al poble treballador i a les masses populars. Separar les demandes vitals de les masses del problema polític, en una crisi brutal com la que es viu, és ajudar a desarmar-les i condemnar-les a la impotència, quan l’única sortida progressiva i objectivament realista, no és una altra que la classe obrera prengui en les seves pròpies mans el poder polític per a imposar les mesures transicionals de “salvació nacional” sense les quals la catàstrofe en curs enfonsarà en l’abisme al poble treballador.

Per això, contra els colpistes de la dreta que per la via de força parlen de “restaurar la república”, i el bonapartisme nu de Maduro, apanyat per l’ANC i la suma dels poders de l’Estat al costat dels militars, i contra qualsevol possible major intervenció militar com a “àrbitre” suprem en aquesta brutal crisi, és que proposem el dret del poble treballador a imposar una Assemblea Constituent veritablement lliure i sobirana, sense cap restricció antidemocràtica.

En una ACLyS d’aquest tipus tots els representants han de ser responsables davant els seus electors, revocables per aquests, amb salaris d’un obrer qualificat, en la qual es dissolgui el poder presidencial –aquest òrgan bonapartista per excel·lència amb els seus poders excepcionals, la dissolució d’aquesta casta de jutges del Tribunal de Justícia elegint jutges pel vot popular, que decideixi sobre el paper de les forces armades, sobre el no pagament del deute extern; la repatriació dels capitals escapolits per funcionaris i empresaris, aplicant mesures d’excepció per a obligar a aquests delinqüents de “guant blanc” que van estafar al país; imposar el monopoli estatal del comerç exterior, l’anul·lació dels actes de lliurament dels recursos naturals, com l’Arc de l’Orinoco i el petroli, etc., i altres mesures imprescindibles per a preservar les forces del poble treballador i alleujar les seves gravíssimes penúries.

La lluita per una ACLyS, com a clau d’un programa democràtic radical dirigit contra els pilars bonapartistes del règim i de l’Estat, i per tant alhora contra el republicanisme liberal de la dreta, però que en veritat no troba altres sortides que el colpisme, estretament lligat al programa d’emergència davant la catàstrofe, pot convertir-se en un poderós factor d’unificació i mobilització de les masses.

Al mateix temps encoratjar el sorgiment i desenvolupament de formes superiors de front únic dels treballadors i els sectors populars, en el camí de constituir consells obrers i populars, i acostar a les masses a la convicció que cal, urgent i impostergable la presa del poder polític en les seves pròpies mans per a instaurar un Govern obrer i popular, basat en els organismes de lluita que les pròpies masses es donin.

Aquest és l’únic que podria garantir l’aplicació de les mesures d’emergència assenyalades i la resolució íntegra i efectiva de les tasques democràtiques i anticapitalistes sense les quals no hi ha sortida a la crisi insondable en què es debat el país.




temes relacionats

Juan Guaidó   /    En Català   /    Crisis Venezuela   /    Política Internacional   /    Derecha Venezuela   /    Venezuela   /    Donald Trump   /    Imperialismo   /    Nicolás Maduro   /    Internacional

Comentaris

Comentar