Internacional

ESTRATÈGIA

Bolívia: lluita de classes i posicions estratègiques

diumenge 24 de novembre de 2019| edició del dia

La irrupció del moviment de masses és contagiosa. Quelcom d’això s’ha vist aquesta setmana durant la important jornada d’atur i mobilitzacions massives que ha travessat Colòmbia. La militarització, el tancament de fronteres, i tota la campanya d’Iván Duque per a infondre por ha fracassat. Treballadors, estudiants i sectors populars van copar els carrers del país. A Xile, mentre continuen els intents per a imposar una constituent falsejada, alhora que segueix la repressió –amb mètodes cada vegada més exposats– i la persecució política, una àmplia avantguarda ha protagonitzat aquests dies importants jornades de lluita i mobilització, i es prepara una nova aturada general.

Bolívia, sens dubte, ha marcat els enfrontaments més aguts de lluita de classes. Aquesta setmana la gran protagonista va ser la resistència al cop. Mentre els parlamentaris del MAS d’Evo Morales es van dedicar a negociar les maneres de convalidar el cop, i amb la direcció de la Central Obrera Boliviana (COB) plegada al colpisme, un important sector d’avantguarda de pagesos, treballadors, joves i pobles originaris, amb epicentre a El Alto -on va arribar una comitiva de suport de milers de pagesos de Norte Potosí-, combinada amb punts de resistència a la ciutat de Cochabamba, ha protagonitzat heroiques jornades de lluita que han marcat un primer límit als colpistes en la relació de forces.

Es tracta de processos de lluita de classes que van travessant per diferents moments però que, tot indica, han arribat per a quedar-se. A diferència del cicle anterior a Amèrica Llatina, en el qual les situacions es modificaven evolutivament, ja sigui cap a dreta o cap a esquerra, l’actual escenari regional està marcat per canvis bruscos en les relacions de força. Irrupcions de les masses que poden donar lloc a situacions revolucionàries, o ser desviades, o fins i tot donar lloc a sortides reaccionàries, així com cops cívic-militars –com el de Bolívia– que acaben despertant una heroica resistència i que en perspectiva plantegen la possibilitat de xocs revolucionaris/contra-revolucionaris.

En aquest escenari, una de les cruïlles que travessa a molts processos actuals és com superar l’estadi d’accions de resistència o actes de pressió extrema. Un dels grans escolls en aquest camí és que la classe treballadora que controla les “posicions estratègiques” que fan funcionar la societat (el transport, les grans indústries i serveis) es troba dividida i encotillada per diferents burocràcies que, excepte excepcions puntuals, impedeixen que es possin al capdavant d’aquesta força capaç de trencar decissivament l’ordre burgès, i intervé diluïda dins de “el poble” en general.

A Bolívia, si prenem com a referència a la COB, la seva direcció s’ha mantingut senzillament orbitant en el camp colpista. No obstant això, un sector de la població de la ciutat de El Alto -que reuneix treballadors precaris, formals, per compte propi i determinades zones de composició pagesa- amb enorme instint, i reprenent velles tradicions i l’experiència de lluites emblemàtiques com la “guerra del gas” de 2003 ha anat en recerca dels punts estratègics capaços de trencar la resistència dels colpistes, com la planta d’hidrocarburs de Senkata. Ha plantejar, d’aquesta manera, una important lliçó d’estratègia.

Senkata com a punt d’inflexió de la resistència

En un article anterior ens preguntàvem que si a l’octubre de 2003 amb la lluita a Senkata i la seva planta de distribució de combustible, el desproveïment, així com el desplegament de la vaga general, els bloquejos pagesos, etc... van acabar fent renunciar a Sánchez de Lozada, quant temps se podria mantenir el govern colpista de Áñez amb una vaga així actualment? En el marc de condicions molt més adverses que fa 16 anys –amb la COB avalant el cop, el MAS negociant amb Áñez, i molts dels protagonistes de llavors desmobilitzats–, si bé no hem vist aquesta setmana un desplegament com aquell de 2003, sí que hi ha hagut una petita gran mostra, heroica, per cert.

La planta de Senkata de Jaciments Petrolífers Fiscals Bolivians (YPFB), situada en el Districte 8 de El Alto, és un punt estratègic. D’ella depèn el proveïment de nafta i gas liquat de tot el departament de La Paz en el que es concentra el centre polític i una part considerable de la població i l’activitat econòmica del país. No casualment, durant la “guerra del gas”, el govern de Sánchez de Lozada va buscar amb totes les seves forces (policia i exèrcit) trencar l’aïllament de La Paz i reobrir el proveïment de combustible desbloquejant la planta de Senkata. Aquesta ofensiva realitzada l’11 i 12 d’octubre d’aquell any va haver d’enfrontar l’enorme resistència del poble altenc, juntament amb els miners de Huanuni i els pagesos. Malgrat la repressió que va deixar un saldo d’almenys 26 morts, l’operatiu militar va ser derrotat, l’aixecament de característiques insurreccionals es va aprofundir i es va estendre als barris populars de La Paz. Pocs dies després Sánchez de Lozada cauria.

Aquesta setmana, el fantasma de Senkata ha tornat a posar-se sobre el cap dels ocupants del Palacio Quemado, en aquest cas del govern colpista encapçalat per Áñez. El bloqueig que s’havia posat dempeus, incloent profunds pous sobre la ruta per a impedir el pas de camions, va plantejar directament una amenaça de desproveïment i va trencar amb la imatge de “normalitat” que pretenia generar el govern colpista per a estabilitzar-se. Dimarts, centenars de militars i policies acompanyats de tancs, helicòpters i vehicles militars, van reprimir durament el bloqueig que mantenien els veïns de El Alto. La resistència es va fer sentir, els enfrontaments es van estendre a tot el Districte 8 i van aconseguir el suport d’altres districtes de El Alto durant gran part del dia. Només amb un enorme desplegament repressiu, que va deixar un saldo de 9 morts, el govern va aconseguir treure 50 cisternes de nafta i 10 camions amb garrafes de gas liquat (el necessari per a poc més de dos dies de consum “normal” a La Paz) escortades per 10 tanquetas militars, avions de l’exèrcits disparant a la població, unes 25 camionetes policials i vehicles d’Intel·ligència.

L’endemà milers de persones van arribar des de diferents punts de El Alto fins a Senkata on es va desenvolupar un massiu cabildo obert, al qual va arribar una columna de manifestants que venia des de Potosí, i els representants de les 20 províncies de La Paz. Es va votar per aclamació la renúncia de l’auto-proclamada presidenta Áñez i una crida a tot el país a lluitar contra el cop. Dijous, una multitud es va mobilitzar des de Senkata fins a La Paz carregant als seus morts, on l’exèrcit i la policia es van encarregar de reprimir mostrant el menyspreu racista de la dictadura. Mentrestant, topadores avançaven contra els bloquejos en la zona de Senkata per a alliberar el camí que porta a la planta de combustibles, alhora que altres districtes es van sumanr als bloquejos i van radicalitzar les mesures.

Els parlamentaris del MAS van utilitzar la relació de forces imposada per aquestes accions per a negociar amb el govern de facto, legitimar-lo i acceptar unes eleccions “acordades”, traint la lluita per derrotar al cop. Finalment, la planta de Senkata va aconseguir ser normalitzada. Tanmateix, això no treu la lliçó d’estratègia que va deixar plantejada la resistència i el bloqueig de Senkata.

Posicions estratègiques

Des del punt de vista de la lluita contra el cop a Bolívia, el bloqueig de Senkata va mostrar un exemple concret de la força del moviment de masses actuant sobre punts estratègics per a operar –modificar– la relació de forces. La pròpia burgesia es lamentava de que “no es va construir [des de 2003] una nova planta o almenys una d’emergència?” i exhortava a no “continuar contemplant que la planta de Senkata sigui utilitzada per a asfixiar a La Paz”.

En aquest cas, els pobladors de El Alto el van haver de fer exclusivament a partir dels bloquejos, des de fora, en un marc advers on res menys que la direcció de la COB es va situar al camp del colpisme. No obstant això, en plantejar la importància del control d’aquests punts estratègics, serveix per a exemplificar la dimensió del potencial per a la lluita de classes que té la classe treballadora en posseir “des d’endins” totes les “posicions estratègiques” fonamentals en la producció, la distribució i els serveis. En aquest sentit, Senkata mostra en un exemple puntual, el tipus de força en general –no limitada a tal o tal altre punt estratègic- que potencialment té la classe obrera de paralitzar, per exemple, a Bolívia el conjunt de la indústria del gas, la mineria, els aeroports, etc. Per descomptat, que quants més punts estratègics aconsegueixi afectar simultàniament, més decisiva serà la força desplegada per la classe treballadora.

En el seu llibre Posición estratégica y fuerza obrera, l’historiador John Womack defineix en relació a la classe treballadora que: “‘dins del procés productiu’, les seves ‘posicions estratègiques’ [són] qualssevol que els permetin a alguns obrers determinar la producció de molts altres, ja sigui dins d’una companyia o a tota l’economia” [1]. D’aquesta forma, tracta de concebre les posicions que són capaces de paralitzar el major número d’altres en la cadena del procés productiu. La seva definició està circunscripta a les relacions obrer-patronals [2], però no és difícil traslladar-la al poder de la classe obrera per a la lluita de conjunt enfront dels capitalistes i el seu Estat. Clar que les “posicions estratègiques” poden ser utilitzades en forma corporativa, però també poden ser una tremenda força per a desenvolupar l’hegemonia obrera en una lluita contra el règim capitalista de conjunt.

Partint d’aquelles “posicions estratègiques” Womack afirma que: “Si desapareix la força obrera […] s’obre un buit que cap altra força (sense ser obrera) pot omplir […] Únicament la negació obrera té tal força definitòria, alhora crítica i decisiva” [3]. Es tracta d’un element fonamental a destacar després de l’enorme proliferació que han tingut en l’últim temps els abordatges de l’estil del “post-marxisme” d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, que caricaturitzen el lloc de la classe obrera en l’estratègia marxista sota la denominació d’“essencialisme de la classe obrera”. Però també enfront dels qui, reivindicant-se del marxisme revolucionari, sostenen visions dogmàtiques/metafísiques de la classe obrera o que, al revés, veuen estratègicament al moviment obrer simplement com un moviment més.

Per descomptat, la utilització de les posicions estratègiques, fins i tot si és definitòria, com en una vaga general política, posa en qüestió qui posseeix el poder polític però no pot donar-li una resolució per si mateixa a aquesta qüestió sense una insurrecció que garanteixi el passatge del poder de les mans de la burgesia a les del poble treballador. Ara bé, també és cert que el posseir aquestes posicions estratègiques, per ser fonamentals per a la producció i reproducció de la societat, fa que la classe treballadora sigui un actor potencialment central per a l’articulació d’un ordre alternatiu capaç de substituir a l’ordre capitalista. Tant per la seva capacitat per a controlar la producció, els serveis, el transport, etc., com per a constituir un poder independent capaç d’aglutinar al poble explotat i oprimit, com els consells de delegats electes per unitat de producció (empresa, fàbrica, escola, camp, etc.) així com l’organització de l’auto-defensa. Durant els processos revolucionaris dels últims 150 anys ha donat sobrats exemples en aquest sentit.

D’aquí que no veure el paper fonamental de les posicions estratègiques és no estar pensant en la perspectiva d’una revolució, sinó com a màxim en moviments de pressió extrema. Però justament el que mostra el cop militar a Bolívia és la necessitat cada vegada més apressant de pensar en termes estratègics.

Legitimant l’“Estat aparent”

A Bolívia, sobre la base d’enormes processos com van ser la “guerra de l’aigua” de l’any 2000 o la “guerra del gas” de 2003, va tenir lloc el procés més profund i expressió màxima del cicle de governs “post-neoliberals” que va travessar la regió en el que va del segle XXI. Ara bé, segons García Linera, sota els governs d’Evo Morales s’havia avançat a superar el que anomenava, seguint a René Zavaleta, l’“Estat aparent”. En paraules seves: “Diem Estat aparent a l’acció deliberada dels governants i de la seva institucionalitat de crear un apartheid social. […] Bolívia va ser un exemple, fins al 2005, d’Estat aparent. Un Estat construït en contra de l’indígena, en contra de la cultura i en contra de la majoria dels pobles indígenes”.

Enfront d’això s’il·lusionava amb avançar en la construcció d’un “Estat integral” que “deixa gradualment el monopoli de la coerció i va igualant material i realment a la societat”. En aquest camí, a Bolívia, segons Linera: “De l’Estat aparent s’ha construït, no diríem encara Estat integral: s’ha construït un Estat plurinacional que ha reconegut la diversitat de les institucions, la diversitat de les cultures, la diversitat de les civilitzacions i de les regions i està construint un sentit d’universal, un sentit d’unitat integral”.

No obstant això, si quelcom ha demostrat el cop cívic militar, és que aquell “Estat aparent” lluny d’haver-se superat, s’havia conservat sota els governs d’Evo Morales. Estava agotzonat, esperant el moment oportú per a emergir amb el seu odi de classe, amb el seu clericalisme fonamentalista, amb el seu racisme, cremant wiphalas. La conciliació d’interessos a l’interior de l’Estat burgès amb els Camacho i els grans capitalistes que dominen Bolívia, va quedar exposada com el que era, una il·lusió.

És aquest “Estat aparent” al qual ara el MAS es disposa a legitimar amb l’acord amb els colpistes. Però és de la derrota definitiva del cop, del desenvolupament de l’heroica resistència popular, de la seva extensió, de la seva organització independent, de la seva autodefensa, que podrien sorgir els contorns d’un veritable poder alternatiu de les grans majories treballadores, pageses i indígenes.

L’Estat burgès no és un instrument neutre que pot ser utilitzat per a perseguir els interessos de les majories, sinó que té un caràcter ineludiblement classista, començant per les seves forces armades. A Bolívia, van ser considerades aliades durant 14 anys, equipades, involucrades en les polítiques socials, i finalment, aquest 10 de novembre van mostrar que Evo Morales era un simple inquilí de l’Estat que sempre va tenir els seus amos.

Una vegada més en la història, contra il·lusions com les de Linera, es va tornar a demostrar allò que repetien fins al cansament Marx i Engels, i que va reiterar Lenin a El Estado y la Revolución: “tot Estat és una ‘força especial per a la repressió’ de la classe oprimida. Per tant tot Estat és no lliure i no popular” [4]. Es tracta d’una conclusió que va molt més allà de Bolívia i que, a Amèrica Llatina, tota l’“esquerra popular” faria bé de reflexionar. El nou cicle de lluita de classes que travessa la regió ho amerita.

Estat i revolució

Les rebel·lions que vénen travessant diversos països de Llatinoamèrica i el món, encara que en si mateixes són insuficients per a resoldre els grans problemes estructurals i polítics que posen sobre la taula, obren un camí. Plantegen la necessitat que la classe treballadora intervingui fent ús de tota la seva força. No perquè compta amb un suposat caràcter “ontològicament” revolucionari, sinó perquè posseeix totes les “posicions estratègiques” fonamentals. I que ho faci amb els seus propis mètodes, el de la vaga general, de les coordinadores i els piquets d’autodefensa, en la perspectiva de posar dempeus organismes d’autoorganització de masses (consells) i milícies que siguin el manteniment d’un nou poder veritablement alternatiu al de l’Estat capitalista.

La qüestió és com els processos no s’esgoten en reformes cosmètiques o sent canalitzats a l’interior dels règims instituïts a través d’alguna variant política burgesa, sinó que obren la possibilitat de constituir un nou ordre social –que lluny dels règims “socialistes” burocràtics que van portar a atzucacs en el segle XX–, no sigui simplement anticapitalista en general sinó amb governs de treballadors (o obrers i pagesos) basats en l’autoorganització de les masses, que puguin parar el curs catastròfic al que el capitalisme condueix a la humanitat. No hi ha cap força imparable de la història que garanteixi aquest resultat, ni res que se li sembli. Sense lluitar per la construcció de forts partits revolucionaris, no només a nivell nacional sinó internacional, que lluitin per aquesta perspectiva, difícilment es pot transcendir el terreny de les bones intencions.

Amb aquesta convicció impulsem la Xarxa de diaris La Izquierda Diario, i intervenim juntament amb els nostres companys i companyes de la Liga Obrera Revolucionaria-Cuarta Internacional (LORCI) a Bolívia en els combats i en els cabildos de El Alto plantejant un programa per a derrotar al cop, o a Xile amb el Partidp de Trabajadores Revolucionarios (PTR) a la primera línia del moviment, impulsant l’autoorganització, enfrontant les persecucions del govern per aixecar un programa contra Piñera i per una Constituent veritablement lliure i sobirana sobre les ruïnes del règim. Amb ells intervenim en comú quotidianament, braç a braç, des del PTS de l’Argentina i les nostres organitzacions germanes en diferents països. Busquem prefigurar, assajar, en la mesura de les nostres forces, l’acció del que seria un partit revolucionari internacional, ja que una organització revolucionària així no sorgirà en una proveta sinó al calor dels propis combats que aquest nou cicle de la lluita de classes comença a posar a l’ordre del dia.

NOTES

[1] Womack, John Jr., Posición estratégica y fuerza obrera, Mèxic, FCE, 2007, p. 50.

[2] Per a una crítica de l’abordatge de Womack, veure: Albamonte, Emilio i Maiello, Matías, Estrategia socialista y arte militar, Bs. As., Edicions IPS, 2017, p.79 et seq.

[3] Womack, John Jr., ob. cit., pàg. 51-52.

[4] Lenin, V. I., El Estado y la Revolución, Bs. As., Edicions IPS, 2019, p. 23.




temes relacionats

Crisi Bolívia   /    Cop d’Estat   /    Bolívia   /    Xile   /    Estratègia   /    Internacional

Comentaris

Comentar