Les primeres primàries del PP després de la crisi que va sofrir amb la moció de censura donen com a nou president del PP a Pablo Casado, exvicesecretarii de comunicació, favorit de l’ala dura propera a la FAES, de l’associació ultracatólica Hazte Oír i de l’aparell del govern d’Aznar.
Amb una participació del 7,6% dels afiliats (dels infladissims padrons del PP) a través d’un sistema no directe de vot i acusacions de joc brut electoral en totes direccions, el candidat de l’“aire fresc” i la “renovació” va remarcar el seu orgull per “Manuel Fraga, José María Aznar i Mariano Rajoy” en el seu discurs inaugural. Així es connecten l’exministre franquista que va fundar el partit i els seus anteriors successors triats a dit entre si, consumant un gir a la dreta (si és que encara era possible girar més a la dreta) que va implicar acusacions de ser d’ultradreta fins i tot per part de l’equip de Soraya Saénz de Santamaría, rival en les eleccions del PP capdavanter del 155.
Davant la política de “guerra cultural” del govern Sánchez heretada del zapaterisme, que consisteix en la falta de canvis substancials amb la política del PP compensats per promeses de gestos simbòlics que no acaben duent-se a terme, Casado representa un exaltat defensor de la reacció a tota conquesta social que tracta d’erigir-se com una figura carismàtica que faci retornar els votants de Ciutadans i Vox, als quals ha apel·lat en diverses ocasions.
La resposta de PP i PSOE als recanvis que suposen Ciutadans i Podemos sembla ser desempolsar les formes d’Aznar i Zapatero per estrenar una segona part de la pel·lícula, 15 anys després. I les segones parts mai van ser bones. Enfront d’un Rivera que tracta d’emular l’espanyolisme i la retòrica joseantoniana, Casado tracta de recuperar terreny erigint-se com a representant de “l’Espanya de les banderes en les balconades”, tota una lliçó treta de l’enfonsament del PP català en pro de Ciutadans amb l’aplicació del 155.
Altres cavalls de “batalla cultural” són el pla d’il·legalitzar els partits independentistes aplicant la Llei de Partits que Aznar va usar per empresonar a membres de partits, associacions juvenils i periòdics de l’esquerra abertzale, amb l’argument de "no dialogar amb qui vol trencar la unitat d’Espanya” i “no demanar perdó perquè la policia vetlli per drets i llibertats de tots”, derogar la llei de l’avortament i tornar a la de 1985, afirmant obertament que “l’avortament no és un dret” (l’anterior intent va costar a Gallardón la dimissió i va ser frenat pel moviment de dones) o voler “liderar la lluita contra la ideologia de gènere”.
Malgrat les seves proclames antifeministes, espanyolistes i picades d’ullet a l’ADN franquista del seu partit, com amenaçar a Puigdemont amb acabar afusellat com Companys si es feia l’1-O, una de les apostes de guerra cultural més associades a Casado és la lluita contra la memòria històrica. A les seves anteriors declaracions sobre l’esquerra que “està tot el dia amb la guerra de l’avi, amb les fosses de no sé qui, amb la Memòria Històrica” se suma la seva posició sobre anul·lar la Llei de Memòria Històrica de Zapatero (que el propi PSOE gairebé va anul·lar en deixar-la amb un pressupost minso) i deixar a Franco al Valle de los Caidos.
Amb la promesa d’exhumar el cadàver de Franco del Valle de los Caidos el PSOE reobre una de les batalles culturals de Zapatero, la de la memòria històrica, amb la qual enfortir un nou oblit: la seva complicitat indispensable, i la de la Corona, amb les continuïtats de la dictadura.
Casado, més enllà de posicionar-se com la baula perduda entre Aznar i Rivera en matèria discursiva i cultural, econòmicament presenta un programa d’enduriment de les retallades socials i les polítiques antiobreres, parapetat després d’una retòrica que pretén fer olor de renovació i emula al famós “jo només veig espanyols” d’Albert Rivera fa uns mesos (anàleg de la “destinació comuna dels espanyols” de José Antonio Primer de Rivera), a més de copiar exactament l’eslògan del Front Nacional francès en la campanya de Marine Le Pen (La France qui es lève tot) en parlar de la “Espanya que matina” o els “joves que matinen per anar a classe”.
Encara que el flamant Casado s’identifiqui amb aquests joves, la seva forma de “matinar per anar a classe” implica aprovar sense anar a classe, examinar-se, tenir contacte amb professors i lliurant quatre treballs (els quals "no troba" davant la petició de la jutgessa) per obtenir en quatre mesos dos anys de titulació universitària, segons allò investigat en la seva implicació en el cas Cifuentes, a través del mateix professor que l’expresidenta de la Comunitat de Madrid.
El fracàs del PP en la seva recomposició política podria donar en la seva disgregació, a més de l’enfortiment de Ciutadans, altres variants polítiques de l’espectre més extremes que fins ara són contingudes dins del propi PP. Potser VOX hagi estat un petit avançament d’això. No obstant això, l’extrema dreta sense tenir partit propi avui, té tant pes en l’Estat espanyol com en alguns llocs d’Europa on van aconseguir aixecar cap.
En la carrera de recomposició dels dos partits que van operar com a pilars del Règim post-dictadura, compromesos amb la monarquia i contra el dret a decidir dels pobles, l’elecció de Casado pot accelerar un escenari de reconfiguració de la dreta, a l’estil del rearmament ideològic que va suposar el Govern Aznar. Encara que, i aquí el seu major límit, sense la puixança dels anys d’or de l’economia neoliberal.
El Govern de Sánchez, que s’ha negat a complir promeses electorals tals com derogar la Reforma Laboral, la Llei Mordassa o publicar la llista de l’Amnistia Fiscal de Montoro, compte a més amb la autolimitació pressupostària dels pressupostos del PP que van esmenar íntegrament el dia de la seva aprovació. Tota aquesta política de continuisme no només és un senyal d’identitat del PSOE, sinó que també compta amb el suport silenciós dels seus socis d’Units Podemos, ERC, Compromís o Bildu.
Solament la perspectiva de la mobilització dels treballadors i els sectors populars pot ser una veritable alternativa tant al nou govern de Sánchez com al PP hereu del franquisme, com a part de la lluita per construir una esquerra forta de classe i anticapitalista, independent de tots els partits del règim.
