Lluny queden aquells anys en què Ada Colau era activista de la PAH i s’oposava als desnonaments de la banca, durant els anys més negres de la crisi econòmica. Molt més lluny encara l’esperit combatiu de la joventut del 15M. El peu “al carrer” fa anys que es va transformar en els “dos peus ales institucions”. El “sí, es pot” s’ha convertit en un “no és tan fàcil”.

És cert, que no és tan fàcil. Sobretot si un tria com a companys de viatge als “socialistes” del PSC i als “independentistes” d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Totes dues formacions van començar amb les retallades quan conformaven el Tripartit. El tercer membre era Iniciativa per Catalunya, la força que és dominant en les files dels comuns. Barcelona ha sigut part dels mal anomenats “ajuntaments del canvi”. Sobretot perquè no hi ha hagut tal canvi.

L’alcaldessa va donar una entrevista al diari del Comte de Godó. En aquesta, es va pronunciar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Ada Colau va plantejar que “Si hi ha voluntat de pacte, hi haurà pacte” com ja ha fet en la capital catalana. La lideresa dels Comuns vol calcar el pacte de Barcelona per a formar el govern de l’Estat amb el PSOE al capdavant. Es pot anomenar a això “Govern d’esquerra”?

Colau deia que el “El PSC està més lluny del 155”, qüestió que ha permès l’acord a Barcelona a diferència de dos anys enrere. No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure, ni sentir, ni llegir, etc. Caldrà recordar-li a Colau que Pedro Sánchez aquesta mateixa setmana es preguntava “Unidas Podemos estaria en un Govern que aplicació l’article 155 de la Constitució?” La casta està cada vegada més encantadora.

La flamant alcaldessa ha elevat l’àrea de seguretat a rang de tinent d’alcalde. Per a Colau és evident que “… necessitem més presència policial i en això estem”. La solució als greus problemes del poble treballador consisteix en posar més policies, a perseguir als manteres. Es congratulava “Hem posat més agents, més hores extres” i “les detencions van créixer un 15%”.

Les segones parts no solen ser millors. I el segon mandat d’Ada Colau, menys encara. Fins i tot tenint en compte que la primera va ser desastrosa. L’aliança amb el PSC més els vots “desinteressats” de Manuel Valls ja ho indicaven. Colau es va sumar a l’aquelarre antindependentista procedent de Madrid i la dreta cavernícola. El recent pacte realitzat amb Collboni presagia més “mà dura” al carrer.

Un altre element més de la dretanització dels Comuns és el plantejament de buscar negociar un pressupost de conjunt: que inclogui Barcelona, Catalunya i l’Estat espanyol. Colau ho resumia així “No parlo d’un canvi de croms per a aprovar els comptes de l’Ajuntament a canvi de cromos d’aprovar els de la Generalitat. Però cal fer un esforç per a aprovar tots els pressupostos.”

Els Comuns s’han transformat ràpidament en una esquerra del règim, una esquerra que respecta la presó del Règim del 78 i les seves estretes regles del joc. Una esquerra completament allunyada de la joventut precària que lluitar pel salari mínim com els de Telepizza, una esquerra que subcontracta per milions a Florentino Pérez però amb contractes escombraries i mal pagats als seus treballadors.

L’espai dels Comuns s’ha oblidat completament del 15M i es projecta com a gestor per a les grans empreses de les arques públiques, dels interessos de l’Ibex 35 i dins del Règim del 78. No hi ha alternativa: “o amb el capitalisme o amb la classe treballadora”.