Conclou una setmana de reunions “secretes” que s’anuncien en premsa, pactes “ocults” que són ja vox populi i lampisteria, molta lampisteria, en els passadissos, telèfons i reservats del Règim del 78. Que la re-estabilització de la crisi política que ho assota des de 2011 és fràgil i previsiblement conjuntural, ho demostra que ni encara havent aconseguit uns resultats electorals envejables per altres parells europeus -amb una de les potes del vell bipartidisme en vies de recuperació i una extrema dreta continguda- l’opció de la ingovernabilitat torna a estar de nou damunt de la taula.
Si torna a ser una possibilitat és perquè cada agent del règim posa de nou per davant la seva pròpia fulla de salvació. Un dels trets de les crisis orgàniques és precisament aquest, que els agents que en temps normals exerceixen el seu paper des d’un ampli consens – el que l’opinió publicada denomina “sentit d’Estat”- ara juguen sobretot de part, encara que això dificulti aconseguir una sortida estable i duradora a la crisi mateixa que a tots afecta. Partits i institucions com la Judicatura actuen com a autèntiques camarilles que proposen diferents fulls de ruta que comencen per un mateix punt: salvar-se primer elles mateixes.
El primer gran intent fallit de sortida va ser la restauració reaccionària encapçalada per Rajoy i la Zarzuela després de l’1 d’octubre. Aprofitar la repressió al moviment català per a generar una ona re-legitimadora que bevia del més ranci nacionalisme espanyol, i redefinir així el règim en una clau més autoritària i centralitzadora. Per un moment semblava que tots els agents es van plegar a aquesta proposta. El PSOE ho va fer sense parpellejar. Fins a Podemos, que no l’acceptava formalment, es va abstenir de plantar-li cara i va quedar mirant des de la barrera.
Però llavors va arribar la sentència de la Gürtell. En principi tot podia haver seguit darrere d’aquest nou consens, no era el primer escàndol ni el més vergonyós per a Rajoy – recordem el “Lluís, sigues fort”-. Però el PSOE de Pedro Sánchez, donat suport i animat incondicionalment per Unidas Podemos, va veure la possibilitat d’esmenar aquesta restauració amb una mica de discurs, uns pocs gestos i sobretot ells al capdavant. No es tractava de canviar gens fonamental, però sí almenys intentar restablir al seu partit des de la posició d’irrellevància que l’aire del “per ells” i el 155 li havia imposat.
Aquest atreviment va enfadar als seus fins a aquest moment socis monàrquics i a la mateixa Zarzuela que s’havia alineat fermament amb la restauració. L’anomenat “govern Frankenstein” va quedar doncs sentenciat des de l’inici. La dreta galvanitzada, a la qual des de desembre es va sumar una emergent Vox per a marcar discurs i agenda, no permetria el menor canvi de rumb. Ni un judici que no assegués als presos polítics per rebel·lió –com va amagar el ministeri de Justícia-, ni si vulgui un simple mediador o un diàleg amb la Generalitat.
Aquesta altra proposta restauradora, a pesar que mantenia l’essencial de l’anterior, tampoc va prosperar. Sánchez va quedar només en el Parlament, recolzar-se en un independentisme en retirada es va tornar impossible davant la “prohibició” de Felip VI, la dreta i l’establishment al fet que els oferís via de fuita alguna. Així doncs, va decidir “remenar i donar de nou”, va convocar eleccions anticipades.
I finalment arribem a les eleccions d’aquesta primavera. El PSOE ha estat el gran guanyador. Alguns defensors del règim van gosar parlar fins a d’una renaixent “hegemonia socialista”. En el flanc dret la cosa quedava encara bastant desordenada, encara que l’amenaça d’una ultradreta que pogués generar una polarització reactiva per esquerra - l’única raó per la qual a El País no li agrada Vox - havia estat relativament continguda .
L’IBEX35 va saludar la victòria de Sánchez amb una pujada el dilluns. Els grans capitalistes i la Zarzuela veien la possibilitat que s’establís un govern “normal”, d’un nou torn que a partir d’ara serà més a blocs i menys a dos grans partits. Els números quedaven una mica ajustats, però es podria aconseguir.
No obstant això, en aquestes setmanes els fantasmes d’aquesta baralla per a dalt, aquesta guerra de camarilles burgeses, tornen a posar-ho tot en dubte. El PSOE no pot portar endavant el seu anterior projecte, al costat d’Unidas Podemos, perquè necessitaria de suports que, com a bon partit de La seva Majestat, són “pa per a avui i fam per a demà”. És conscient que el seu nou govern no pot dependre del suport o l’abstenció dels independentistes catalans. A pesar que ERC i JxCat hagin renunciat a continuar barallant pel dret a decidir, la seva pretesa volta a un autonomisme col·laborador té un obstacle amb certa autonomia: la Judicatura que està més que compromesa amb aplicar una sentència dura i exemplaritzant sobre els presos polítics. Poden investir-ho però en quina situació quedarà el govern després de la sentència contra el “Procés”?
D’aquí la cerca cap a la dreta d’un salvavides taronja que no arriba. En aquests dies hem vist una nova operació d’Estat – i van dos en aquestes setmanes, si comptem amb la de l’Ajuntament de Barcelona a la qual es va prestar la mateixa Ada Colau – coordinada des de les editorials de nombrosos mitjans, alts càrrecs de Cs que abandonen el vaixell i la mateixa patronal. Cs, un partit creat per l’IBEX35 com el seu “Podemos de dreta”, s’ha fet major i té ja la seva pròpia autonomia com a camarilla nouvinguda. L’establishment li demana que assumeixi el mateix full de ruta que en 2016, quan va assajar en fallit pacte amb Sánchez. Però el 29A es va quedar a 200.000 vots de ser la guanyadora d’una dreta en crisi, i aquest govern de coalició li allunyaria d’heretar el tron que pot perdre definitivament el PP. Tot quan la guerra en aquest espai continua sent oberta, com el demostra la puntada en la taula de *Vox aquesta setmana.
Unidas Podemos per part seva, continua pidolant una butaca en el Consell de Ministres. El seu projecte polític s’ha rebaixat a un límit que pocs haguessin cregut fa cinc anys quan va emergir. Co-governar amb el mateix Pedro Sánchez que pretén mantenir l’essencial de la política repressiva contra Catalunya -inclòs al ministre d’Exteriors que escup bilis cada vegada que veu una estelada- i una política de manteniment i consolidació de tot el llegat d’ajustos i contrareformes de la crisi -començant per la reforma laboral de 2012 i continuant pels nous “pensionazos” que demanda la UE-. El més patètic d’aquesta integració en el règim és que, ni encara amb tota aquesta genuflexió, ha aconseguit encara la vènia d’una part important de l’establishment que, encara sabent que no és cap dimoni vermell com li ho ha demostrat el seu col·lega Tsipras, continua treballant per altres opcions més pròpiament seves.
Avui dia totes les opcions continuen obertes, i és molt possible que continuïn així el calorós estiu que acaba de començar. Tots els participants voldran jugar les seves cartes fins al final, cap porta una bona mà per si només i es tractarà de veure qui aguanta millor el fanal. El PSOE amagarà amb la repetició electoral que els seus possibles socis a esquerra i dreta temen. El PP i Cs s’hauran de mantenir per força en una ferma oposició si no volen ser escombrats per l’altre, o fins i tot pel tercer en discòrdia d’Abascal. Unidas Podemos tibarà la corda, fins i tot jugarà amb el no, però el problema és que el seu sí no és suficient, i l’únic complement possible -el suport actiu o passiu d’ERC o JxCat- és el que el PSOE vol evitar com a hipoteca.
Mentre la crisi per a dalt segueix per tant sense tancar, tots coincideixen en alguna cosa, que des de baix contemplem l’espectacle com convidats de pedra. Si alguna cosa ha aconseguit al seu favor la relativa estabilització del règim sortida del 29A i les eleccions de maig, ha estat un efecte desmobilitzador important.
