Amb el Reial decret 2/2020, el Govern ha augmentat el salari dels funcionaris públics un 2%. Una pujada que va ser rebuda com a aigua de maig després d’anys de congelació salarial. No obstant això, aquest mateix decret també estableix els ingressos estratosfèrics del president del Govern, ministres i altres càrrecs públics.
Pedro Sánchez tindrà un sou anual de 84.845 euros. Uns 5.000 euros més que el seu predecessor en el càrrec, "M. Rajoy". Els vicepresidents estan en els gairebé 80.000 anuals, també 5.000 més que Soraya Sáez de Santamaría, però ara amb 4 Vicepresidències. I cadascun dels ministres guanyarà gairebé 75.000. No està res malament, un augment de més de 5 Salaris Mínims Interprofessionals (SMI).
I és que l’augment del SMI, tan comentat aquests dies, s’ha "beneficiat" d’un augment de 50€ (l’1% del que s’ha augmentat el president del Govern). Però és que aquest augment ja els semblava molt i no es podia arribar a 1000€.
Segurament, l’economia espanyola perdia “competitivitat” enfront d’altres economies que venen més o menys al mateix cost per unitat. Espanyol! Sigues patriota! Cobra menys diners! Així la teva economia serà més competitiva. Encara sort que és un govern "progre".
No obstant això, els salaris estratosfèrics no s’acaben amb el "president progre". Tot l’Executiu disposarà d’uns ingressos pels núvols. Potser era això en el que pensava Iglesias quan parlava de “prendre el cel per assalt”. El qui fos en altre temps referent dels indignats ha d’estar perdent la seva indignació: chalecito més ingressos “pels cels”. Qui cobri l’SMI que es busqui la vida.
No obstant això, els càrrecs públics de la formació morada disposen d’una limitació salarial. Podran cobrar un màxim de 3 vagades SMI (2850€ x mes) i si tenen càrregues familiars es pot augmentar fins a 2 SMI més. El cas de Pablo d’Iglesias i Irene Montero és de 4,5 vegades el Salari Mínim Interprofessional (4275€). La diferència serà destinada a finançar causes amb les quals Podem és solidari. Encara així, és un salari amb el qual poden viure dues famílies, per què és necessari que els nostres representants cobrin tant?
I tot això no acaba al "govern progre". Uns ingressos que més aviat semblen obscens per als milions de treballadors que han de pagar lloguers altíssims i sofrir l’augment de la carestia de la vida. Si els preguntéssim a la casta política com fa una família per a viure amb dos salaris mínims i dos fills, quina seria la resposta? Desconeguda, ells guanyen 90 mil euros anuals.
Però tot això no acaba només en els ingressos que obtindran els membres del Govern "progre". La presidenta del Consell Econòmic i Social, María del Carmen Barrera, tindrà uns ingressos anuals de 92.245 euros. Aquest Consell és un òrgan consultiu del govern en matèria socioeconòmica i laboral. És a dir, que aquest Consell va donar el vistiplau per al moderadíssim augment de 50€ del SMI. Que curiós! Tots els que decideixen quant s’augmenta l’SMI cobren una dinerada. I la presidenta del consell d’Estat, María Teresa Fernández de la Vega, s’embutxaca el mateix que un ministre.
No sols el Govern "progre" cobra moltíssim. Per exemple, el sou del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, ascendeix a una mica més de 140.000 euros. El president del Tribunal Constitucional, Juan José González Rivas arriba als 156.171, entre el sou i altres remuneracions. I pensar que unes poques desenes de magistrats del CGPJ i el TC decideixen per a milions de persones.
La Comuna de París contra el "govern de progrés"
Però, retrocedim 150 anys enrere. Els treballadors i els sectors empobrits de la ciutat de París van prendre el poder al París revolucionari de 1871. Mentre la burgesia francesa es lliurava a Alemanya, els treballadors van començar a organitzar la famosa Comuna de París. Va ser la primera, i efímera, experiència en la qual el proletariat va començar a administrar el poder.
Senzillament, destacar que una de les mesures va ser limitar el salari dels alts funcionaris polítics: Cap podia cobrar més que el salari mitjà d’un obrer qualificat. D’aquesta manera, no sols podia abaratir-se el cost de l’administració púbica, sinó que buscava evitar que els polítics tinguessin un nivell de vida completament separat del dels treballadors mitjans.
Una altra de les mesures amb la qual la Comuna va innovar va ser que els diputats, càrrecs polítics i funcionaris poguessin ser revocats en qualsevol moment. Aquesta mesura perseguia l’objectiu d’evitar que els diputats anessin electes amb un programa que després no complirien. Així els electors tenien una eina per a castigar un ús pervertit de les institucions públiques.
Sense voler fer un compendi de les importants lliçons revolucionàries que ens va llegar la Comuna, esmentar aquestes dues mesures senzilles és una petita mostra que no estem enfront d’un Govern de progrés o d’esquerres. Pedro Sánchez, igual que el seu partit, és un social-liberal. No té gens de socialista" o de “obrer”, excepte en el nom i en la seva llunyana història.
Augmentar un 2% als funcionaris o 50€ als qui guanyen misèries no és una mesura que ompli d’orgull als treballadors. Són tan sols engrunes, unes poques engrunes. Mentre els treballadors deixen les seves vides en els seus llocs de treball, els empresaris s’omplen de diners. Això no és progrés, sinó regressió.
El PSOE té les mans brutes de “calç” com va dir Pablo Iglesias. Però ara Podem va de la mà dels "socialistes" i contra els interessos de la classe treballadora. Molt lluny han quedat els indignats i el 15M. Molt lluny els orígens obrers i socialistes. Aquest Govern senzillament, igual que el de "M. Rajoy" és un govern que regenta els interessos dels grans empresaris de l’Ibex 35.
