Societat

CRISI SANITÀRIA

El meu pas per urgències com a positiu en coronavirus

Aquesta setmana ha estat ingressada la meva companya i diagnosticada de coronavirus. La meva filla i jo tenim un seguiment telefònic diari.

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

dimarts 24 de març| edició del dia

Aquest dissabte m’ha trucat una doctora d’un CAP de Barcelona per a fer un seguiment telefònic de la situació meva i de la meva filla. Li he comentat que tenia alguna molèstia nova en la respiració i mocs líquids transparents. El primer va generar dubtes a la doctora i jo la veritat també les tenia. Finalment, la doctora em va convidar a acostar-me al CUAP d’Horta.

Una vegada arribat al CUAP, em van atendre ràpidament. Primer em van fer canviar els guants que portava. A continuació em van prendre la condensació, la tensió i la temperatura i una doctora em va auscultó. I, finalment, em van fer dues radiografies de front i perfil. L’atenció del personal molt professional i amable.

La doctora es va mostrar preocupada i no ho veia clar. La qualitat de la radiografia no era bona i era possible que indiqui una pneumònia. Les retallades d’inversió dels anys d’Artur Mas i la “antiga” Convergència han deixat petjades no sols en la falta de personal sinó també en els aparells antics i deficients. Davant això la doctora em diu que aniré a les urgències de l’Hospital Vall d’Hebron. Començo a preocupar-me, perquè la meva filla ha quedat sola a casa.

En el CUAP també estava Josep, un senyor amb aparença de treballador i una mica cabrejat. També estava Mariano, un senyor major. Els tres estàvem esperant a l’ambulància. Ens van pujar a Josep i a mi. Ens presentem fredament i Josep em va explicar que era la primera vegada que es pujava a una ambulància. “Estic en l’atur per un ERTE i ara tinc el Covid” es va queixar amargament.

Amuntegament en les urgències de Vall d’Hebron

En arribar a l’Hospital, novament ens prenen la tensió, la temperatura i la condensació. Li pregunto, a la persona que m’atén si m’ingressaran i em contesta gairebé sense mirar-me “tens molts números”. Ens deixen esperant una altra estona en un passadís de la zona. Finalment, ens condueixen a una altra sala.

Érem 15 persones en una sala de 60 metres quadres aproximadament. Moltes d’elles, gent gran de 60 anys o fins i tot de més de 70 anys. Ja eren les 14hs i continuava pensant que m’anaven a ingressar i la meva filla estava a casa sense saber quina és la situació. Havia sortit abans dels 12h sense desdejunar. La meva parella i amistats comencen a moure’s per a resoldre problemes.

De sobte i ràpidament, vaig començar a sentir-me que perdia el control. Vaig poder aixecar el cap i vaig veure a 2 treballadors sanitaris i els vaig cridar que em sentia malament i perdria el sentit. I, ho vaig perdre. Vaig caure en un dolç sopor, per poc temps, encara que vaig perdre el sentit del temps. Quatre persones em van passar de la cadira de rodes a la llitera i em van preguntar “com es diu” a la qual cosa vaig respondre “Guillermo Ferrari i a les 12hs vaig prendre un gelocatil de 1g”. De mica en mica em vaig anar recuperant recolzat.

Continuava arribant més gent. A alguns els posaven una via amb paracetamol i/o antibiòtics. Uns altres eren anomenats per a fer-se una radiografia. A alguns els feien el test del Covid-19. Davant meu, un senyor molt major tremolava molt, li van fer la prova de la diabetis i la infermera li va dir que li anaven a injectar més insulina. Altres dues persones feien un control de temperatura i tensió als pacients més delicats.

L’atenció es veia molt professional. No obstant això, portàvem hores asseguts en una sala petita per a tantes persones. Potser el sistema no està col·lapsat encara, però està a prop. El complex sanitari de l’Hospital Vall d’Hebron també ha estat sacsejat per les terribles retallades dels anys de Zapatero i Rajoy, executats per Artur Mas amb el suport del Partit Popular.

Milers de professionals sanitaris han estat fetys fora del sistema. Molts d’ells s’han anat del país per a poder treballar. D’altres s’han quedat malvivint amb contractes d’hores, dies i, en casos millors, de mesos. Ara, estem pagant aquest terrible maltractament que el capitalisme ofereix cap a la salut del poble i al seu personal sanitari. Això és cost per al gran capital, salut per al poble.

Després d’un temps, em realitzen les radiografies de front i perfil. És a partir d’aquí que començament a veure en l’horitzó que no m’ingressaran. La radiografia va sortir impol·luta. Em prenen la tensió i la temperatura. Em fan un electro per a veure què tal el cor i el sistema circulatori (tinc hipertensió i colesterol alt). Tot surt bé. A les 18:30hs quan encara quedaven uns raigs de sol, em donen l’alta. El cansament i la relaxació anavan en augment.

Vaig pensar en la meva nena. Però també vaig pensar en la senyora que espera la crida dels seus fills, en les persones que tenien l’ajuda del tub d’oxigen, etc, etc. Totes elles esperant hora i hores al fet que siguin derivats a un llit on rebre una atenció digna. En les persones que van passar en llitera amb el personal empenyent a tota marxa.

I, tot em va omplir d’una immensa ràbia contra les retallades d’odi de classe contra els qui donaven “lliçons de com retallar”. Tots ells de rositas, mentre els nostres avis, especialment, i la gran majoria de nosaltres som atesos com es pot, mentre el pressupost públic s’ha desviat cap a la privada. Ells tenen tests i una atenció dignes perquè ens les van treure. És hora d’expropiar als expropiadors.




temes relacionats

Crisi coronavirus   /    Crisi sanitària   /    Coronavirus   /    Catalunya   /    Societat

Comentaris

Comentar