Política Estat espanyol

ACORD INVESTIDURA

El programa de govern PSOE-Podemos: els límits del social-liberalisme progre

Retòrica, ambigüitats i realitat del programa del futur govern entre PSOE y UP. Així és l'acord programàtic que van presentar Pedro Sánchez y Pablo Iglesias.

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

dijous 2 de gener| edició del dia

L’acord programàtic planteja, entre altres mesures, la derogació parcial de la reforma laboral de Mariano Rajoy de 2012, mesures en matèria d’habitatge, transició ecològica, memòria històrica, educació i igualtat de gènere.

“Hem aconseguit un acord històric que inaugura una nova etapa per al nostre país. Presentem un programa de Govern per a defensar i ampliar els drets socials i els serveis públics, fer polítiques feministes i preservar el medi ambient”, assegurava dilluns Pablo Iglesias durant la presentació. “Serà un honor que Pedro Sánchez sigui el nostre president” agregava el líder de Podemos, deixant molt enrere les èpoques en què denunciava al PSOE per ser “casta” i pilar del Règim. Per part seva, Pedro Sánchez el presentava com el "programa d’una coalició progressista per a fer que millori el país".

L’acord ha estat atacat de manera virulenta per l’oposició de dretes (VOX, Cs, PP) i els seus mitjans de comunicació afins. El diari El Mundo, per exemple, posava el crit en el cel dient que amb aquest programa es “subhasta l’Estat”, ja que inclou tots “els tics de l’esquerra radical”. No obstant, si mirem detingudament, darrere de tota la retòrica inflamada de la dreta i la presentació “èpica” per part dels aliats progressistes, la realitat és molt més limitada i moderada. Un programa que en molts aspectes no passa de ser un “compendi de bones intencions”, com han assenyalat des de la PAH, o, més aviat, declaracions buides que no s’acompanyen amb mesures de fons per a resoldre els grans problemes socials com la qüestió de l’habitatge, l’atur, la precarietat o la desigualtat.

En el punt de la reforma laboral, per exemple, si bé es planteja la “derogació de la reforma laboral del 2012” en un títol, després es detallen només alguns dels aspectes més “lesius”, en els quals es plantegen modificacions parcials. Qüestions com acabar amb la desvinculació del conveni per part de les empreses, una de les mesures que més han ajudat a la pèrdua salarial i de condicions aquests anys, queden sense tocar. Tampoc s’esmenta l’eliminació de l’autorització administrativa per als ERE. Molt menys hi ha referències sobre la reforma laboral que Rodríguez Zapatero va executar en 2010, que va ser clau per a aprofundir l’actual sistema basat en la temporalitat, la precarietat i l’acomiadament barat imposat pels governs de González i Aznar.

En matèria d’habitatge, un dels majors drames actuals, l’acord programàtic ofereix mesures poc concretades i contundents, tal com ha manifestat la Plataforma de Afectados por las Hipotecas, en dir que el programa es limita a un “compendi de bones intencions”. Per exemple, mentre s’assegura que “impulsaran mesures per a assegurar el reallotjament immediat en determinades condicions de les persones inquilines que no puguin fer front a la renda per mancar de recursos econòmics o per situacions de vulnerabilitat”, la realitat és que “no hi ha habitatge en mans de l’Administració Pública per a garantir aquests reallotjaments immediats”, com sosté la PAH. Alhora, sobre l’ús del parc públic d’habitatges, l’acord es limita a una sèrie d’ambigüitats, sense plantejar la cessió obligatòria dels pisos buits en mans de la banca. I sobre la mesura “estrella” que Podemos presenta com a fruit de la seva presència en el Govern, la “limitació del preu dels lloguers”, aquesta es trasllada als ajuntaments i comunitats autònomes, treient-li tota concreció. De la dació en pagament, la reivindicació històrica de la PAH i la seva ILP, ni rastre.

Entre les “bones intencions” del programa es troba també la relacionada amb les empleades de la llar. "Culminarem amb caràcter prioritari la plena integració en el Règim General de la Seguretat Social de les empleades de la llar al llarg de la legislatura". No obstant això, ens preguntem, per què cal esperar un termini de quatre anys si aquesta mesura es podria implementar de manera immediata?

En relació amb el camp educatiu, segueixen les “bones intencions” que no es concreten en canvis de fons. Si bé es manifesta la proposta de derogar la LOMCE del ministre Wert i s’especifica que l’assignatura de “Religió” passarà a ser voluntària -sense comptabilitzar en la nota general-, aquesta es manté, finançada amb diners públics. A més, el futur govern ni es planteja deixar de finançar l’educació concertada, el gran negoci de l’Església.

En temes migratoris, el Govern de coalició no tocarà ni una coma de la Llei d’estrangeria i mantindrà l’existència dels Centres d’Internaments per a Estrangers (CIE), veritables presons per a immigrants. Això sí, parlen de “immigració justa i solidària”, però no es plantegen anul·lar els pactes de l’Estat espanyol amb el Marroc i aquells de la UE amb Turquia o Líbia per a reprimir als que fugen de la pobresa i intenten travessar les fronteres.

El “programa de progrés” deixa de costat també la pertinença d’Espanya a l’OTAN i, per descomptat, no esmenta acabar amb les “missions” imperialistes en les quals participa l’exèrcit espanyol. Ni molt menys el saqueig que les multinacionals espanyoles fan d’altres països, mitjançant polítiques d’espoliació dels seus recursos naturals. Clar que parla de la “cooperació” i el “desenvolupament a tercers països”. I, també reivindica la Unió Europea, la UE del capital i les fronteres.

Finalment, en relació amb Catalunya, planteja que abordaran “el conflicte polític català, impulsant la via política a través del diàleg…”, però uns paràgrafs després asseveren que donaran “compliment als dictàmens del Tribunal Constitucional”. És a dir, negació del dret d’autodeterminació, persecució i criminalització del moviment independentista català i presos polítics. Aquest és el "diàleg" que proposen el PSOE i Unidas Podemos amb Catalunya.

Finalment, com en tot contracte, el més important apareix a la lletra petita. I en aquest cas, una de les claus es troba en el punt 10.7: “Compliment dels mecanismes de disciplina fiscal per a garantir la Sostenibilitat dels comptes públics. Allà es defensa una “política fiscal responsable que garanteixi l’estabilitat pressupostària i la reducció del dèficit i del deute públic, en una senda compatible amb el creixement econòmic i la creació d’ocupació”. És a dir, complir rigorosament amb els acords i límits pressupostaris establerts per la UE que han implicat una dècada d’“austericidi”, retallades i ajustaments pressupostaris.

Per a garantir això, la presència de Nadia Calviño com a vicepresidenta primera tranquil·litza als mercats i a Brussel·les. El nou govern pot fer molts “gestos” progressistes, fins i tot implementar algunes mesures parcials de les reivindicades pels moviments socials en temes de Memòria històrica o Igualtat de gènere, aprovant algunes lleis. Però en les qüestions fonamentals com són l’habitatge, l’atur, els pressupostos per a educació, sanitat i serveis socials, la creació d’ocupació i les polítiques migratòries, o el dret a decidir, es mantindran les línies social-liberals que el PSOE ha aplicat a totes les seves legislatures.

Un programa es mesura no només pel que diu, sinó pel que deixa de costat. I en aquest terreny són moltes les concessions que ha fet Unidas Podemos. Cap intenció de crear una banca pública, ni de formar una empresa pública d’energia, molt menys alguna referència a la nacionalització de la banca, deixar de pagar el deute o la reducció de la jornada laboral sense reduir el salari.

El programa que han signat Pedro Sánchez i Pablo Iglesias demostra a les clares quin tipus de govern es pot formar en els pròxims dies. Un govern amb rostre progre, però que continuarà garantint els bons negocis de l’IBEX35 i les polítiques neoliberals i imperialistes de la Unió europea.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Política Estat espanyol   /    PSOE

Comentaris

Comentar