Es va acabar el període electoral i estem en el període de negociació de la investidura d’un nou govern central. D’acord als resultats és gairebé segur que Pedro Sánchez continuï en La Moncloa. L’única cosa que està per veure’s és si ho fa amb el suport de Ciutadans o amb el de Podemos. La primera opció té majoria pròpia. La segona necessita el suport de diputats independentistes i per tant és més inestable.

Tampoc és descartable que es vagi a noves eleccions. El PSOE pretén formar un govern amb la menor quantitat d’escons en dècades. Tan sols 123 diputats enfront dels 137 que tenia Rajoy o els 150 que va tenir Zapatero. Per això les negociacions hauran de ser amb moltes contrapartides pel fet que simultàniament es formessin governs autonòmics i municipals. I caldrà veure si constitueixen un govern a l’altura de la situació actual.

Més enllà dels resultats finals que donin les negociacions en el Congrés de Diputats, el nou govern que ser formi tindrà esperant-li en la taula del gabinet una sèrie de desafiaments. Alguns porten anys en la taula veient passar governs i uns altres són recents. Vegem un breu repàs.

A les portes d’una nova recessió?

L’FMI alertava a la fi de l’any passat la baixada en el creixement de l’economia. Prova d’això és que el gegant asiàtic ja no creix amb xifres de dos dígits i que Alemanya té un creixement mínim. També des de l’executiu europeu s’enviaven senyals clars que l’economia espanyola a penes superaria un creixement de dos punts. I, hi ha economistes que parlen d’una segona recessió. La veritat és que els fonaments de la crisi originada en 2008 encara continuen sent plenament vigents.

El creixement de l’economia espanyola i les expectatives estan a la baixa. En 2018 ja havia caigut per sota del 3% que era el ritme de creixement que venia sostenint. I, per a 2019 es parla de 2,2%. En el que va d’aquest any conserva ritmes superiors a la mitjana de la Unió europea però a causa d’un augment de la inversió pública degut a que estàvem en període electoral. És important destacar que l’economia espanyola no sol crear ocupació amb un creixement tan baix. Encara que el que genera ara és tan precari i mal pagat que encara continua creant-ho.

Ja hi ha empreses importants en l’Estat espanyol que està escometent una sèrie d’acomiadaments massius. L’ERE de Nissan amb una retallada de plantilla de 600 obrers en la seva planta de Barcelona i els Ets del Grup Santander arribant a tirar a 5000 treballadors o el cas de CaixaBank.

A més dels acomiadaments, cal tenir en compte l’alt nivell de precarització. Prova d’això ha estat en aquests dies la mort d’un repartidor de *Glovo atropellat mentre treballava o els becaris en les universitats.

Els salaris de misèria que estan cobrant molts treballadors han consolidat la figura del “treballador pobre” que amb el que guanya no arriba a final de mes. Malgrat l’augment del Salari Mínim hi ha moltes empreses que no el paguen com és cas de la vaga dels treballadors de Telepizza.

Pedro Sánchez havia enviat a la Comissió de la UE uns pressupostos que es mantenien prop del dèficit obligat per la Unió, gràcies a un inusitat augment d’impostos. De totes maneres, els pressupostos de 2019 no van ser aprovats sent aquesta la causa de les eleccions generals del mes passat. El projecte de pressupost ja incloïa una retallada de 1.200 milions d’euros i deixava l’ajust més important per a les CCAA de 6.000 milions.

A nivell econòmic es veu que els desafiaments del Govern Sánchez van per afavorir a les grans empreses. No per casualitat no va derogar la Reforma laboral de Mariano Rajoy quan va assumir el Govern. Caldrà veure com pilota la nau si l’alentiment es converteix en recessió.

L’encaix territorial no es pot fer per la força

L’altre gran desafiament, que ja estava en la taula del Govern Sánchez, és la “qüestió catalana”. Més de dos milions de persones a Catalunya, al voltant de la meitat del cens electoral, s’han mobilitzat de manera sostinguda per anys demanant la independència. A més, les enquestes del CEO donen que entre el 70 i el 80% dels catalans vol verificar en les urnes si la majoria vol la independència o no.

La política de Sánchez, mentre ha estat en l’oposició, ha estat de suport complet al Govern de Rajoy i a Felip VI. Suport complet a l’aplicació de l’article 155, silenci còmplice davant la repressió indiscriminada del referèndum del 1O. No és possible oblidar a Miquel Iceta anunciant que s’anava a menjar una paella aquest dia. I, quan van demanar que la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría es presentés al Congrés per a aclarir què va passar l’1O, el van retirar immediatament després d’escoltar el discurs del Rei.

Quan Sánchez va assumir el govern, ha recolzat en tot a la repressió judicial del Suprem i el Constitucional. La Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat han sostingut l’acusació de rebel·lió i sedició contra els dirigents polítics catalans. Les institucions carceràries de l’estat han posat milers de traves contra l’acció política d’aquells que són diputats. I, per descomptat, el PSOE no ha mogut un sol dit per la llibertat dels presos polítics. Al contrari.

Res promet que vagi a canviar en aquesta nova legislatura. Ni les ofertes de diàleg d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont canvien la política del PSOE. Aquests socialistes, no són ni tan sols demòcrates. Porten moltes dècades al servei de l’Ibex 35 i la Monarquia. I, com va dir el dirigent manxec García-Page “o els dirigents independentistes es pleguen a Sánchez o serà el més implacable contra ells”. Diguem que el diàleg dels “socialistes” consisteix a imposar l’opressió contra el poble català però amb un somriure.

Rentar la cara al Règim del 78

I, finalment, encara que no per això és menys important, la cúpula del PSOE es proposa fer alguna rentada de cara a les institucions del Règim del 78 (si això és possible, clar). El desprestigi que tenen les institucions és important. Els grans empresaris i els seus agents polítics estan preocupats perquè necessiten institucions que siguin respectades pel poble, que estiguin prestigiades. Però ara com ara només tenen institucions temudes per aquest.

El Règim ha donat mostres de les seves veritables intencions. El Rei Joan Carlos va haver d’abdicar fer cinc anys pel balafiament dels diners públics i la crisi social mentre s’anava de cacera. I Felip VI amb el seu discurs per a Catalunya i la joventut tampoc aixeca cap. Els jutges porten anys perseguint al poble català i la dissidència política. El Congrés va votar la llei mordassa que encara continua vigent. El Suprem va defensar l’interès de la banca contra la sentència d’un jutge. Amb tantes taques, no hi ha “Fairy” que sigui útil.

Per a això, la idea de sectors del PSOE i de Ciutadans consisteix a fer una reforma de la Constitució. No obstant això, aquesta reforma implica que hi hagi un acord en el Congrés dels diputats almenys de les quatre formacions més importants (PSOE, PP, Podemos i Ciutadans) i, en la mesura del possible que inclogui al PNB. Qüestió per a res senzilla tenint en compte el complicat que és negociar tan sols una investidura.

Aquesta tasca titànica només podrà ser realitzada per un ampli acord entre els sectors burgesos de l’Estat espanyol i les seves camarilles. Encara que ara com ara no hi ha precisament molta “química”. I, tan sols són alguns dels desafiaments, ja que importants sectors socials reclamen un tracte just cap als immigrants, acabar amb desigualtat cap a la dona, etc.

El Govern de Sánchez haurà d’afrontar un ajust important sobre la pròpia base que li va votar malgrat enarborar un discurs i algunes mesures estètiques de defensa dels desfavorits. Ho haurà de fer amb institucions molt desprestigiades i amb el desagafo d’una gran part del poble català. La gran fortalesa de Pedro Sánchez és que la burocràcia sindical encara aconsegueix aïllar i dividir els conflictes de treballadors. La pregunta és fins quan es pot tirar d’aquesta casta?