Des del 12 de maig, és obligatori per decret que totes les empreses duguin a terme un registre de l’hora d’entrada i de sortida de les seves treballadores i treballadors. Els primers dies d’entrada en vigor de la mesura han anat acompanyats de molt de debat, tant pel desconeixement com per la incertesa sobre l’abast de la mateixa.

Per al Govern de Pedro Sánchez el decret que obliga a fitxar a la feina és una mesura per a fer front a la precarietat laboral i els abusos en les jornades de treball, segons ha assenyalat el Ministeri de Treball.

La mesura, que va ser presentada fa dos mesos, ja compta amb el suport del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), el qual ha sentenciat que els Estats “han d’imposar als empresaris l’obligació d’implantar un sistema objectiu, fiable i accessible que permeti computar la jornada laboral diària realitzada per cada treballador”.

L’abast de la mesura, ara com ara totalment incert, difícilment remourà els profunds fonaments de la precarietat laboral que es viu avui a l’Estat espanyol.

El gran robatori: 2.36 milions d’hores extres no pagades per setmana

El frau amb les jornades laborals, la no declaració d’hores de treball i el no pagament de milions d’hores extres, ha estat una constant de les condicions laborals implantades a l’Estat espanyol molt de temps abans de la crisi econòmica iniciada l’any 2008. No obstant això, des de llavors aquesta situació s’ha aguditzat fins al punt que la major part de la classe treballadora sofreix algun nivell de precarietat laboral.

Segons diferents estimacions, a l’Estat espanyol es fan 2,36 milions d’hores extra a la setmana que no són pagades ni compensades amb temps de descans, la qual cosa és al seu torn una altra manera de no pagar-les. Aquestes representen pràcticament el 50% del total d’hores extres que es fan a la setmana (6,45 milions).

El Govern de Pedro Sánchez assegura que amb la mesura aconseguirà regularitzar aquesta situació. Però seria il·lús pensar que un decret pugui alterar de forma profunda les condicions de precarietat laboral que es viuen a les empreses, les quals s’han vist intensificades amb les últimes reformes laborals que el propi Govern nega derogar.

Frau laboral i precarietat, business as usual

A la majoria de les empreses, sobretot en les petites i mitjanes, així com en sectors terciaris com l’hostaleria, la irregularitat de les condicions de treball està completament normalitzada. Són dècades de precarització, fraus i abusos laborals en les quals les empreses han trobat tot tipus de fórmules per a evadir unes inspeccions de treball que, d’altra banda, es mostren del tot insuficients.

És evident que fitxar en el treball sigui obligatori pot ser una mesura que beneficiï a les treballadores i treballadors, d’igual manera que l’existència de convenis col·lectius i l’Estatut dels Treballadors, malgrat les seves penoses condicions, estableixen un límit a la set de guanys del capital.

Però el problema és que, d’entrada, ni tan sols es compleixen en molts sectors i empreses. Difícilment el control dels horaris reflectirà la realitat: en la pràctica, per a moltes treballadores i treballadors suposarà tan sols un tràmit burocràtic més que hauran de fer dia rere dia falsejant les seves jornades.

Les situacions de precarietat laboral i temor a la desocupació empenyen a moltes treballadores i treballadors a acceptar condicions laborals totalment irregulars, sent més greu en el cas de les dones i de les persones migrants.

En aquest sentit, caldria analitzar en profunditat molts dels contractes a temps parcial, com és el contracte de vint hores mensuals, perquè en la pràctica són fórmules que permeten a les empreses tenir a tota la plantilla donada d’alta en la seguretat social, evitant així les inspeccions, però pagant el mínim de cotització i amb persones treballant jornades completes o fins i tot més de forma absolutament irregular.

Després de dècades d’ofensiva neoliberal, amb la terciarització de l’economia, les privatitzacions d’empreses, les subcontractacions, les externalitzacions, les empreses de treball temporal, les reformes laborals i l’adaptació de les grans direccions sindicals a aquesta dinàmica, resulta un insult a la intel·ligència que el Govern digui que mitjançant un decret administratiu es regularitzaran” les relacions d’explotació que sofreix la classe treballadora.

Treballar menys, treballar tots

Per als capitalistes “fitxar” és una mesura que no encaixa amb aquests temps de “flexibilitat i dinamisme laboral”. Però en realitat on no encaixa és en la pròpia dinàmica de l’explotació capitalista, on les irregularitats són un secret a veus que tothom coneix. I lamentablement, accepta per les pressions de les patronals i la complicitat de les direccions burocràtiques dels sindicats majoritaris, que han deixat passar tots i cadascun dels atacs contra la classe obrera en les últimes dècades.

En una societat en la qual la classe treballadora és l’única creadora de riquesa, els capitalistes busquen absorbir fins a l’últim minut de les vides de les treballadores i treballadors, lliurant una batalla quotidiana a mort pels temps de treball per a incrementar els seus guanys.

L’escandalosa xifra de 2.36 milions d’hores extres no pagades per setmana -molt possiblement menor que la realitat-, a la qual calia sumar-los els milions d’hores robades mitjançant contractes de pràctiques no remunerades, donen compte de la realitat que sofreix la majoria de la població treballadora.

Però també indiquen que mentre molts han de treballar tot el dia i així i tot no arribar a fi de mes, veient-se obligats a fer hores extres que la meitat de les vegades no els paguen, altres milions estan condemnats a sobreviure a l’atur, la misèria i l’assistència social.

El capitalisme ens roba les vides. Per això la mesura del govern és una burla. Si veritablement es busca acabar amb la precarietat, el frau laboral i l’atur, hi ha una mesura senzilla per a aconseguir-ho: imposar la reducció de la jornada laboral i el repartiment de les hores entre totes les mans disponibles, sense reducció salarial i amb un salari acord al cost de la vida. Per exemple, establint una jornada laboral de 6 hores de treball, cinc dies a la setmana. D’aquesta manera es podria acabar d’un cop de ploma amb la precarietat, les irregularitats i la imposició de les hores extres, al mateix temps que es posa fi al flagel de l’atur.

Que fitxar sigui obligatori perquè es paguin les hores extres, quan en la pràctica el robatori d’hores de treball continuarà sent el pa de cada dia, no pot ser la solució. En cada empresa cal imposar mitjançant l’organització i la lluita que totes les hores es paguin. Però, en perspectiva, la clau passa per altra banda: que ningú hagi de sotmetre’s a hores extres per a arribar a fi de mes i que tot aquell que ho necessiti i vulgui treballar una jornada completa, pugui fer-ho. La consigna ha de ser treballar menys, per a treballar tots.

Un programa així, en benefici dels interessos de la classe treballadora i dels sectors populars, només pot aconseguir-se afectant els guanys milionaris de la minoria capitalista de l’IBEX 35. Resulta obvi que no serà el PSOE, ni les cúpules sindicals còmplices de CCOO i UGT els qui ho proposin. La pròpia classe treballadora ha de prendre aquesta tasca a les seves mans.