Foto: EFE / Javier Lizón

Aquest dimecres Sánchez i els seus ministres han tingut la primera sessió de control al govern que encapçalen a dues setmanes de la seva formació. Ho ha fet en relativa solitud, amb totes les forces polítiques interpel·lant-lo des de diferents punts de vista.

Des del PP continuen amb la cançó dels “pactes secrets” amb els quals els socialistes haurien aconseguit treure endavant la moció de censura, especialment amb els nacionalistes. El que augura que el seu paper com a oposició serà hiperactiu. Sánchez ha demanat al PP, des del dimarts i ho ha reiterat en la sessió de control, que tinguin la mateixa lleialtat que va tenir el propi Sánchez, quan va donar suport al govern de Rajoy en la repressió i l’aplicació del 155 a Catalunya.

El portaveu del PP, Hernando, li va advertir que la lleialtat del seu partit no serà amb el seu govern, sinó "amb Espanya, amb els espanyols, amb la Constitució i amb el Rei".

El Partit Popular mostra així la seva línia d’actuació en l’oposició en el marc de la disputa interna que és a punt d’obrir-se. Després de l’espantada de Feijóo i el rebuig d’Ana Pastor a presentar-se, el lideratge del PP es decidirà entre María de Cospedal i Sáenz de Santamaría.

Una disputa que no ha de dividir el partit, com a espera la pròpia Ana Pastor, i és que el Partit Popular a part de la disputa interna, ha d’amagar la seva descomposició i mostrar-se unit públicament enfront de Ciutadans i el seu electorat, amb la por del “sorpasso” electoral per part de la formació taronja.

Units amb el PSOE

Serveixi el títol anterior com a resum del paper d’Iglesias i la seva formació en la sessió de control. Units Podem ha tingut un to conciliador, fins i tot el propi Sánchez ho va valorar positivament per “el to i la disposició per entendre’s per canviar la dinàmica produïda en els últims anys”.

El propi Iglesias per la seva banda va agrair que s’hagin aixecat els vetos a 16 proposicions de llei presentades per la formació lila i va valorar positivament que s’iniciï entre ambdues formacions “un camí de col·laboració”.

Va concloure el seu discurs amb una frase per a Sánchez molt suggeridor del que serà la política de Podemos envers aquest govern: “Podem fer coses històriques junts per aquest país”.

De fet, ja s’està estudiant a través d’una sèrie de contactes un possible acord entre el PSOE i la formació d’Iglesias en una de les qüestions de calat que el govern de Sánchez haurà de començar a afrontar al setembre, els propers Pressupostos Generals de l’Estat. La seva aprovació o no serà un dels indicadors de si Sánchez arribarà al 2020 o es queda en l’intent.

Podemos ha estat fins ara la formació que més clarament li ha ofert al PSOE un pacte perquè pugui aconseguir certa estabilitat del seu executiu. El pacte de legislatura proposat per la formació lila a Sánchez, encara que consta d’una vintena de mesures que qualifica de “urgents” i “possibles”, s’ha apressat a matisar que “no són mesures ’sine qua non" per mantenir el seu suport a l’Executiu”, és a dir, un xec en blanc per a l’executiu.

Iglesias sap que la majoria del PP en el Senat li permetria tombar els pressupostos i d’altra banda, aquestes mesures quedaran condicionades als propers pressupostos sota la discussió que es realitzarà sobre els “sostres de despeses” exigides des de Brussel·les.

Escenaris que podrien tibar la relació amb Sánchez i el PSOE, una cosa que no està en el cap d’Iglesias. Així doncs, amb aquest panorama polític el gir de Podemos al PSOE no sembla que vagi a donar molts fruits més que per a la formació de Sánchez.

Aquesta posició d’Iglesias com a “assessor” del govern del PSOE, (ja veurem si com el seu principal soci) es va expressar també en la reivindicació del propi paper d’Iglesias de “com a intermediari” entre el govern i les forces independentistes, especialment a Catalunya.

Una campanya electoral des de Moncloa

Sánchez, en la seva carrera per recompondre el PSOE des de l’executiu, es va comprometre a retornar els drets i llibertats atacats pel Govern del PP, i fins i tot a ampliar-los. En aquest sentit es va pronunciar a favor dels permisos de maternitat i paternitat, i de resoldre la bretxa salarial.

Però el seu veritable interès és millorar el seu estatus des de Moncloa de cara a les eleccions municipals, autonòmiques i europees que s’apropen.

Sánchez ja va declarar, el dimarts en el Senat, que aquest govern no abordaria el sistema de finançament autonòmic encara que va contemplar alguns pegats “especialment les [comunitats] que estan infrafinançadas”.

Una cosa que li va retreure el valencià Joan Baldoví, de Compromís. “No faci un Montoro als valencians” li va etzibar fent referència a promeses no complertes pel ministre de Rajoy. “No seria just. No el votem perquè fes el mateix que el PP. Li demanem compromís".

L’agenda internacional del nou govern està carregada de dates de cara al proper Consell Europeu de la següent setmana. La seva primera cita serà amb el seu homòleg francès, Emmanuel Macron, sent Lisboa la seva segona destinació.

També s’espera la seva presència aquest diumenge a Brussel·les en una “minicimera” de treball sobre assumptes d’asil i migració. Una reunió amb Angla Merkel és part de la seva primera ronda de contactes.

Pel que fa a la tradicional visita al Marroc ha quedat posposada per les “vacances” del rei Mohamed VI.

El 15M, amb tots els seus límits i matisos, va venir a posar en evidència l’emprenyament amb el del bipartidisme sota el seu lema “PSOE i PP la mateixa merda és”, assenyalant no sense raó que ambdues formacions obraven de la mateixa manera en el fonamental.

La “nova política”, que es reclama hereva d’aquest moviment democràtic, ha acabat paradoxalment, com una sustentació d’un dels pilars d’aquest règim. Pilar que, en el millor dels casos, liderarà “un canvi perquè res canviï”.

Aquell lema expressava el fastig contra les formacions polítiques del bipartidisme i contra la seva agenda neoliberal. Els que vam sortir als carrers aquelles dates no buscàvem un mer recanvi d’actors.

Som una generació de dones, homes, joves i immigrants assotats per l’atur, la precarietat, la pobresa energètica, la falta d’habitatge i que som testimonis de l’espoli dels serveis públics per a benefici privat dels empresaris i dels polítics.

Unes demandes que Unidos Podemos abandona per complet amb la seva actitud de “Servei d’Estat” a l’executiu de Sánchez.

Tornar a situar aquestes demandes encara vigents al centre polític, avui oblidades amb la creixent integració de les formacions neorreformistes en les estructures d’Estat, que sens dubte amb aquest suport incondicional d’Iglesias al PSOE en la Moncloa dóna un nou salt qualitatiu.

Aixecar una alternativa política que posi l’eix en l’organització de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars de forma independent de l’estat dels patrons i els seus partits i la mobilització als carrers com a forma de recuperar el perdut es torna necessària.