Internacional

ENTREVISTA A RAQUEL VARELA

“La Revolució dels clavells és una de las més importants del segle XX”

Entrevistem a Raquel Varela historiadora i investigadora de l'Institut d'Història Contemporània de la Nova Universitat de Lisboa i especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.

Carlos Muro

Zaragoza | @muro_87

dimecres 22 de maig| edició del dia

El llibre de Raquel Varela és un molt bon retrat del profund procés d’autoorganització obrera i popular, el qüestionament de l’ordre capitalista i la política de “contrarevolució democràtica” portada endavant amb la complicitat del PCP i el PS per a acabar amb l’última gran revolució social d’Europa occidental.

Què ocorre a Portugal a partir del 25 abril de 1974?

En 1974 va succeir alguna cosa estranya a Portugal. Un cop d’estat va obrir les portes a una revolució social. Què és una revolució? El moment de la història en què les masses qüestionen el poder de l’Estat. Al principi només són masses. Després, a poc a poc, s’organitzen conscientment en comissions de treballadors, veïns, comissions de gestió democràtica... que seran disputades pels partits polítics.

El Partit Socialista (PS) no existia. Va passar d’un petit grup marginal amb unes poques dotzenes de militants a un partit de masses amb 80 mil persones en l’estiu de 1975. El Partit Comunista de Portugal (PCP) va passar d’un partit d’avantguarda de 2 a 3 mil militants a l’abril de 1974 a un partit amb 100 mil, un any després.

La història canvia en un dia el que no canvia en dècades. Milions de persones, "des de baix", tenen una veu directa en les seves vides. La política ja no és una activitat d’especialistes i professionals. És l’espectre de l’autodeterminació. Va ser l’última revolució europea que va posar en dubte la propietat privada dels mitjans de producció.

Les imatges de la Revolució dels clavells sempre destaquen a soldats i tancs, però poques vegades es parla d’aquest procés d’autoorganització obrera i popular Quin rol va jugar cadascun d’aquests subjectes?

És una revolució democràtica que es transforma en una revolució social. El que va començar el 25 d’abril -un clàssic cop d’estat- és la llavor d’una revolució social -que imprimeix canvis en les relacions de producció-, iniciada com una revolució política democràtica -que canvia el règim polític-. En pocs dies o setmanes, la substitució del règim polític de la dictadura per un règim democràtic estava pràcticament garantida, però ja s’havien establert les bases per a una altra revolució, que lluitava per la igualtat social.

Aquestes bases van ser establertes pel subjecte social que, darrere de l’Exèrcit (i per tant sense por), entra en la història: la classe obrera i els sectors populars i estudiantils. Aviat s’avançaria a aquest Exèrcit i es convertiria en el líder de la revolució, deixant al Moviment de les Forces Armades (MFA) recomponent un Estat que havia entrat en crisi amb el mateix cop d’estat.

L’ "aliança poble-MFA" és un projecte polític front populista -donat suport pel PCP i el PS també en els seus inicis- que posa al poble sota la direcció del MFA, en una línia molt similar a la del PCF a França entre 1945 i 1947, la política de "reconstrucció nacional" que abordo també en el meu llibre sobre la història del PCP en la Revolució. Contra aquest projecte va començar a sorgir una dualitat d’organismes de poder, una part del MFA es va escindir i es va unir al "poder popular", que era l’autoorganització de la classe obrera en comissions d’obrers, veïns i, més tard, soldats.

La Revolució dels clavells és una de les revolucions més importants de tot el segle XX, amb una gran extensió de la dualitat de poders. Des del punt de vista de l’extensió d’aquest poder paral·lel a l’Estat, és un procés històric que té moltes similituds amb la revolució italiana de 1919-1920 (bienni rosso), amb la revolució hongaresa de 1956 i amb la revolució xilena.

És també, i aquesta és una altra característica important, una revolució en la metròpoli que ocorre a causa de les revolucions anticolonials (guerra colonial) en les colònies portugueses.

Es van donar vagues, ocupacions de fàbriques… Podries parlar-nos més sobre aquesta participació de la classe treballadora en tot el procés?

La majoria dels conflictes socials de la revolució portuguesa estan liderats pels treballadors, en particular els dels grans cinturons industrials de Porto, Setúbal i Lisboa, especialment aquest últim que reuneix el 43% dels conflictes laborals. Es produeixen en el sector que produeix valor directament, per una classe obrera relativament jove (la gran migració del camp a la ciutat es va produir a principis dels seixanta) i concentrada geogràficament.

Les polítiques "reformistes", en el sentit clàssic del terme, com les nacionalitzacions, la reforma agrària o la millora dels salaris, van adquirir una dimensió revolucionària perquè van ser conquistades amb els mètodes propis del moviment obrer (vagues, ocupacions de terres i fàbriques) i, en molts casos, a través d’organismes autònoms de treballadors, treballadors agrícoles i, en un moment donat, els soldats.

Com funcionaven les comissions de treballadors?

Els dies 25 i 26 d’abril, el poble es va dirigir als llocs de treball per a participar del que estava succeint. Ningú sabia bé el que era, però s’esperava l’anhelada fi de la dictadura, raó suficient per a abandonar la llar. Quan la gent va arribar als seus llocs de treball, en centenars de casos es van reunir i van començar a discutir de política, en un país on el lema havia estat que "no es parla de política ni de religió".

Qui eren aquestes persones? Treballadors de la indústria i els serveis i estudiants De què parlaven? En primer lloc, de "suport a la Junta de Salvació Nacional i al MFA per a enderrocar al feixisme". En segon lloc, les demandes relatives als grups socials que representaven comencen a aparèixer gradualment. L’organització neix de la necessitat, no hi ha interlocutors definits excepte en les grans empreses industrials i de comunicacions, on ja existien comitès d’empresa que en molts casos comencen a funcionar ràpidament en sessió plenària.

La primera qüestió, per descomptat, va ser la lluita per la llibertat. Quantes revolucions en la història són generades no només per la desigualtat social i la guerra, sinó també per règims dictatorials? Però els treballadors que van començar a anar al lloc de treball per a participar en el derrocament del règim van començar immediatament a posar sobre la taula les demandes de caràcter social. En el cor del règim -dictadura o democràcia- estava el dilema del sistema -capitalisme o igualtat social-.

El marc polític i sindical portuguès, heretat de la dictadura de Salazar, va determinar que la majoria dels sectors obrers i intermedis de la societat no pertanyien, en el moment del cop d’estat, a cap organització política, i els sindicats feixistes estaven totalment desacreditats. Les vagues de 1968-1970 i 1973 no van implicar el derrocament del règim. Va ser una altra ona de vagues, com les de 1969 o 1962. No obstant això, el que va ser qualitatiu en 1974 va ser el cop militar dirigit pel MFA.

Els sindicats nacionals, controlats pel Govern, van ser desacreditats com a estructures per a la direcció del moviment obrer, i la Intersindical, una estructura alternativa creada en 1970, dirigida per catòlics progressistes i el PCP (encara no és clar quin d’aquests sectors, fins a 1974, tenia més pes en aquesta estructura), arriba al 25 d’abril amb influència en només 12 sindicats. De les 158 empreses que van tenir conflictes laborals entre el 25 d’abril de 1974 i l’1 de juny de 1974, la instància de negociació dels conflictes va ser, en 61 casos, la comissió de treballadors, en sis la comissió d’empresa, en deu el sindicat nacional o de districte. [1]

Serà durant la revolució, i a causa de la revolució, que la Intersindical es converteix en l’estructura dirigent del moviment obrer organitzat, però en un procés llarg que durarà tota la revolució i que es duu a terme en un diàleg molt tibant amb les comissions de treballadors.

Les comissions obreres, una forma d’organització de tipus consejista, apareixen en gairebé totes les fàbriques i serveis del país, són triades en assemblees de treballadors i en elles ha de funcionar el principi de lliure revocabilitat. Aquest fet no pot ignorar-se per a comprendre fins a quin punt s’ha qüestionat la propietat privada en aquest racó d’Europa. Són aquestes, i no les direccions sindicals, les que estan en l’origen de la majoria dels conflictes laborals al començament de la revolució portuguesa, liderant alguns dels més importants, i generant així l’oposició del PCP i la majoria de les direccions sindicals, que consideraven a les comissions de treballadors "formes salvatges d’organització, instruments de clientelisme i "divisionisme".

Sorgeixen altres instàncies d’autoorganització popular, com les comissions de veïns i soldats Quines característiques tenien?

Les comissions de veïns eren autèntics "òrgans locals de decisió". Van néixer gairebé immediatament com una estructura local de presa de decisions, actuant com un poder paral·lel enfront dels ajuntaments en recomposició. Els ajuntaments van acabar servint més com a font de personal i finançament per als principals partits (especialment el PS i el PCP) que com a òrgans de gestió local, ja que aquesta gestió va ser assumida per les comissions de veïns en articulació gairebé directa amb el poder central i el MFA. Les formes de coordinació de les comissions de veïns eren variades, però van ser els primers òrgans de doble poder a coordinar-se, abans que les comissions de treballadors.

Mário Tomé, de la Policia Militar, recorda que les comissions de soldats van començar a existir de facto després de la divisió del MFA a l’agost i setembre de 1975 i que aquestes també van influir en tot el procés: "les comissions de soldades eren el nucli revolucionari dins de la tropa, fins i tot dins de la tropa d’esquerra". Aquesta dualitat de poders, que és l’essència d’un procés de democratització en una estructura estatal central, va comptar amb el suport d’unes desenes d’oficials del MFA, que seran detinguts en el cop d’estat del 25 de novembre de 1975.

Quins són els elements que permeten analitzar aquestes comissions com a experiències de dualitat de poders? Va haver-hi coordinació?

Al setembre es reuneix en Covilhã, en el nord del país, aquesta vegada sota l’ègida del Moviment Reorganizatiu del Partit del Proletariat (maoista), però també amb la participació del Partit Socialista (PS) i el Partit Revolucionari de Treballadors (trotskista), una trobada nacional de Comissions de Treballadors (CTs). El congrés reuneix 95 comissions de treballadors (53 amb dret a vot, 42 amb estatut observador), però reconeix que no poden donar la dinàmica revolucionària al procés que hauria de donar una coordinació de les CT a nivell nacional. Els eixos programàtics que surten de les declaracions del congrés són la lluita per 8 hores al dia, 5 dies a la setmana, l’armament de les CTs en comissions militars constituïdes per elles, el rebuig dels acomiadaments i, sobretot, "el desenvolupament del control obrer, de tota la producció i distribució i consum". [2]

Més important és la coordinadora del CIL -que reuneix les comissions de treballadors del Cinturó Industrial de Lisboa (CIL)- que serà clau en les "mobilitzacions de l’estiu i tardor de 1975, agrupant entre dues-centes i tres-centes CT de la capital, i que es desplegaran en estructures regionals similars en Setúbal, Porto i Braga en els pròxims mesos i anys". El CIL, encara que tenia un pes de líders assignats al PCP, no va ser fins a 1975 una estructura monolítica dirigida per aquest partit. El CIL és "l’estructura organitzadora de la gran manifestació celebrada en Terreiro do Paço el 16 de novembre de 1975" i convocarà diverses manifestacions amb un poder de mobilització molt ampli, entre setembre i novembre de 1975, donades suport per gairebé tots els partits a l’esquerra del PS.

Quina va ser la política del Partit Comunista i la Intersindical amb aquestes comissions?

Quan, per primera vegada, les comissions obreres del cinturó industrial de Lisboa es reuneixen en Barreiro el 8 de novembre de 1975, el PCP va advocar per una política de manteniment de la producció verificada per una comissió de control de la producció que representaria a "tots els sectors importants de l’empresa". Recordant que en aquest moment hi havia 322.000 aturats, gairebé 10 vegades més que el 25 d’abril de 1974, el PCP considerava que "la crisi de la desocupació no consisteix a reduir la jornada laboral", sinó a millorar l’organització dels treballadors, la nacionalització del comerç exterior i el "màxim aprofitament de la capacitat productiva". [3] En el seu conjunt, aquestes mesures permeten crear les condicions perquè els empresaris restableixin la taxa d’acumulació, mesures que, en opinió del PCP, podrien aplicar-se al costat del "augment dels salaris dels treballadors pitjor pagats" i el rebuig de les indemnitzacions als antics amos de les empreses nacionalitzades.

Finalment, el partit s’oposa fermament a la creació d’un òrgan nacional de coordinació de les comissions de treballadors, argumentant que haurien d’exercir un paper de facilitadors de les assemblees populars, però sense coordinació entre elles: "veiem que la creació d’un òrgan superior institucionalitzat i definitiu de la C.T. podria implicar el perill de dispersar esforços, desviant a la C.T. dels seus objectius fonamentals". [4]

Les comissions obreres no eren una alternativa nacionalment organitzada a la Intersindical, encara que moltes vegades, a les fàbriques, eren una força que anul·lava la del sindicat central. Hi havia una diferència colossal entre la seva poder -estès en empreses i fàbriques, molt major que el de la Intersindical- i la seva organització embrionària. La Intersindical va créixer amb un aparell més madur, també perquè havia reunit molts quadres experimentats del passat: coordinada a nivell nacional, amb delegats, seus, quadres, fons...

Així i tot, la crisi revolucionària es produirà entre setembre de 1975 i novembre de 1975, i aquí juguen un paper clau les CT ja organitzades en el CIL, el Comitè de Lluita de Setúbal i altres organismes de coordinació embrionaris. L’eventual èxit de la coordinació nacional de les comissions obreres va tenir una dinàmica que va posar en dubte la direcció del PCP i, sobretot, va aparèixer com una organització obrera autònoma i combativa enmig d’una revolució: "com a membre de la CT Setenave assenyalava el director Sr. Edinger sobre una estructura nacional de CTs, qualsevol que domini tal estructura domina efectivament el país". [5]

En conclusió, creiem que la desorganització de la classe obrera, afavorida per les prohibicions de la dictadura, va ser un fet que va afeblir a l’Estat en 1974 i 1975 i va enfortir, concomitantment, la dualitat de poders. El buit organitzatiu va ser un factor pertorbador per a l’Estat perquè va obrir espai per a les CT. En comparació amb Espanya, on les CCOO ja estaven ben establerts quan es va obrir el procés de Transició, Portugal tenia un petit embrió de sindicat, que deixaria espai per a les CTs. Però la seva incapacitat per a organitzar-se fortament en una estructura nacional, un "soviet" unificador, va dificultar la resistència organitzada per part dels únics que podien fer-ho al cop contra-revolucionari del 25 de novembre de 1975.

Quin paper juga el Partit Comunista de Portugal i el Partit Socialista durant la revolució?

L’estratègia del Partit Comunista Portuguès, entre el 25 d’abril de 1974 i el 25 de novembre de 1975, era assegurar a Portugal la consolidació d’un règim democràtic, amb l’objectiu d’aconseguir una relativa independència del país dels països centrals, en el marc d’un capitalisme regulat, en l’àmbit de l’Aliança Atlàntica.

Al llarg de la recerca, vaig sostenir que per a executar aquesta estratègia el partit traça com a polítiques centrals: 1) una àmplia unitat democràtica, amb sectors de la burgesia i la petit burgesia, que va implicar la lluita contra la dreta més conservadora i l’intent d’aïllar a l’extrema esquerra; 2) la unitat del moviment obrer amb el Moviment de les Forces Armades, l’ "aliança Poble-MFA"; 3) la construcció d’un sindicat únic centralitzat per ell, que servirà d’estructura per a la unitat i l’organització del moviment obrer portuguès i de reserva estratègica per al reclutament del personal, els militants i els recursos financers del PCP; 4) el control de les nacionalitzacions i la reforma agrària per part de les estructures sindicals en articulació amb l’Estat; 5) una política d’oposició a tots els obstacles a la producció, la "batalla de la producció", ja sigui en forma de sabotatge econòmic o de vagues; 6) contribuir a la política de "distensió" entre els EUA i l’URSS i col·laborar en favor de la independència de les colònies sota la direcció dels moviments d’alliberament donats suport per l’URSS; 7) obstaculitzar la formació d’òrgans de doble poder en el si del moviment obrer, del moviment popular i de les forces armades i obstaculitzar la coordinació d’aquests a nivell nacional.

En 1976, Kissinger va agrair personalment a Olof Palme pel suport donat a Soares, del PS, contra la revolució dels clavells. Soares estava molt més a prop ideològicament d’Allende, assassinat per un cop d’estat codirigit per Kissinger com a Secretari d’Estat dels Estats Units. Per a llavors, l’SPD alemany havia transferit a Portugal la major quantitat de diners mai transferida a un partit fora d’Alemanya per a construir el PS. Diners utilitzats per a contractar personal, obrir seus, dirigir sindicats, ajuntaments i institucions. El mateix li va ocórrer al PCP, amb el suport de l’URSS, en gran manera a través de la RDA. El PS i el PCP van lluitar per l’organització d’aquest mar de gent.

Soares va convèncer als seus col·legues nacionals i internacionals d’una estratègia absolutament nova en el marc de les revolucions posteriors a 1945. La derrota de la revolució no es produiria a través d’un sagnant cop militar i una repressió generalitzada com de costum, sinó a través d’una mescla d’un cop militar controlat (25 de novembre) i l’establiment d’un règim civil de democràcia representativa.

Tot és diferent de Xile. Va començar així al novembre de 1975 amb la imposició de la "disciplina", és a dir, de la jerarquia, en les casernes. I es consolida a través d’un procés de "contrarevolució democràtica": Portugal és el primer exemple d’èxit d’una revolució derrotada amb l’establiment d’un règim de democràcia representativa. Aquest model serà utilitzat a l’Espanya franquista i fins i tot a Xile, el Brasil i l’Argentina en la dècada de 1980, anomenat la Doctrina Carter. Podria i hauria de ser "Doctrina Soares".

I els partits de l’extrema esquerra maoista i trotskista? Quina estratègia política van tenir durant la revolució?

La revolució portuguesa va tenir lloc exactament en els anys de la major transformació econòmica i social del món occidental des de la postguerra. Al maig de 1968 es va inaugurar una nova situació política mundial, marcada per dos factors que no es van donar als països centrals des de la derrota del nazisme-feixisme en 1945: el reingrés en la sorra política de les classes treballadores i el començament de la fi de l’hegemonia dels partits comunistes lleials a la Unió Soviètica. Però eren parts molt fràgils. Oscil·laven en veritat entre el suport a l’estratègia del PS i la del PCP, la política d’independència era molt marginal.

Com s’arriba a la contrarevolució del 25 de novembre de 1975 i què passa?

És un cop d’estat contra-revolucionari, dirigit civilment pels socialistes, però que es produeix sense la resistència dels comunistes. De fet, posa fi a la dualitat de poders en les casernes. Va ser a partir del 25 de novembre de 1975 quan es va iniciar un nou règim, lentament és cert, ja que la revolució triga més de deu anys a ser derrotada, la força de treball a ser "flexibilitzada" (de 1986 a 1989), la contrareforma agrària (1982) a ser duta a terme, així com la progressiva erosió de l’estat social amb privatitzacions (1989). Però va ser en aquesta data quan es va reprendre la disciplina de producció per a l’acumulació de capital, la qual cosa va ser reconegut públicament en el discurs del cap militar colpista, Ramalho Eanes, en les celebracions del segon aniversari del 25 de novembre de 1975. [6]

Com es veu avui a Portugal aquesta experiència i quins balanços tens?

Aquest passat revolucionari, quan els més pobres, els més fràgils, sovint analfabets, es van atrevir a prendre la vida en les seves pròpies mans, és avui una espècie de malson històric de les actuals classes dominants portugueses. Tant és així que insisteixen que, a 45 anys de la revolució, només se celebri el 25 d’abril, oblidant que aquest dia va ser el primer dels 19 mesos més sorprenents en la història de Portugal. I que Portugal era, al costat de Vietnam, el país més seguit per la premsa internacional de l’època. Les imatges de la gent dels barris de barraques somrient amb els braços oberts, al costat de joves militars barbuts i alegres, va omplir d’esperança als pobles d’Espanya, Grècia, el Brasil.... La majoria dels quals vivien aquí es van alegrar. Una de les característiques de les fotos de la Revolució portuguesa, com la de la portada del meu llibre, és que la gent gairebé sempre està somrient en elles. No per casualitat, Chico Buarque va cantar: "Sé que estàs celebrant, home."

NOTES Al PEU

[1] Santos, Maria de Lurdes, Lima, Marinús Pires de, Ferreira, Vítor Matias, O 25 de abril e as Lutas Sociais nas Empresas, Porto, Afrontamento, 1976, 3 volumes.

[2] «Viva a Classe Operária», órgão do Secretariado Nacional das Comissões de Trabalhadores, Ano I, 10 de outubro de 1975, In Pasta «Portugal, 1974-1975», Arquivo do International Institute for Social History, Amsterdam.

[3] «Encontro de trabalhadores da Cintura Industrial de Lisboa». In Avante!, Série VII, 13 de novembro de 1975, p. 5.

[4] Ibidem

[5] Pérez, Miguel, Contra a Exploração Capitalista. Comissões de Trabalhadores e Luta Operária na Revolução Portuguesa (1974-75), Dissertação de Mestrado em História dos Séculos XIX e XX, Faculdade de Ciências Sociais e Humanas, Universidade Nova de Lisboa, agosto de 2008, p. 143.

[6] EANES, Ramalho, «No 2.º aniversário do 25 de novembro», Discurso proferido em Tancos. In Secretaria de Estado da Comunicação Social, 1978, p. 10.




temes relacionats

Portugal   /    Revolució dels Clavells   /    Entrevista   /    Cultura    /    Internacional

Comentaris

Comentar