Aquest dijous el Parlament europeu reconeixia oficialment a Juan Guaidó com a president de Veneçuela, per 439 vots a favor, 104 en contra i 88 abstencions. Amb aquesta resolució, la UE imperialista se suma de forma oberta a l’ofensiva colpista dels Estats Units i la dreta llatinoamericana. “El Parlament Europeu és la primera institució europea que reconeix a Juan Guaidó, animem a la resta de les institucions perquè ho facin al més aviat possible”, declarava el president de l’Eurocambra, Antonio Tajani, després de la votació.

Durant una reunió de cancellers europeus a Bucarest realitzada el dijous 31 de gener, es va establir la creació d’un “grup de contacte”, integrat per la mateixa UE, França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Portugal, Suècia, Holanda, Regne Unit, l’Equador, Costa Rica, l’Uruguai i Bolívia. Podrien sumar-se altres països en els pròxims dies. Federica Mogherini, cap de la diplomàcia europea, assegura que la intenció és “permetre als veneçolans expressar-se lliure i democràticament a través de noves eleccions” en el termini de 90 dies.

Per part seva, el president espanyol Pedro Sánchez del PSOE, ha anunciat que el dilluns se sumarà al reconeixement oficial de Guaidó, augmentant la pressió sobre el règim de Maduro. S’espera que la setmana vinent realitzin pronunciaments similars els caps d’Estat d’altres països europeus.

Defensar la democràcia?

Els líders de la Unió Europea redoblen la pressió imperialista sobre Veneçuela, al mateix temps que busquen mostrar-se com una “mediació democràtica”, alternativa a la política de Donald Trump al seu pati posterior. Però això no és més que una gran hipocresia per a encobrir l’intent d’aprofundir la influència de la UE a la regió.

La Unió Europea manté excel·lents relacions diplomàtiques amb països com Israel, que imposa a sang i foc l’ocupació dels territoris palestins i deslliga massacres sistemàtiques sobre la població, incloent dones i nens. Mai ha votat el Parlament europeu trencar relacions diplomàtiques amb Israel, ni donar-li un “ultimàtum” per a frenar l’assassinat sistemàtic del poble palestí.

Els països de la UE, a més, privilegien relacions comercials i diplomàtiques amb la monarquia saudita, responsable del recent esquarterament del periodista opositor Khashoggi. Aquesta autocràcia manté un règim d’acer a l’interior i una ofensiva militar contra el poble yamení, que ha provocat més de 10.000 morts, almenys 50.000 ferits i 2 milions de nens afectats de desnutrició greu. Tot això és provocat en gran part pels bombardejos saudites. Però el Parlament Europeu mai ha debatut donar-li un “ultimàtum” a Aràbia Saudita, tot el contrari: França, Regne Unit i Alemanya són els principals venedors d’armes a aquest país, seguits d’Itàlia, Bulgària i Espanya.

El pacte fronterer i econòmic amb el règim de Erdogan, mentre a Turquia hi ha milers de presos polítics i una ofensiva militar permanent contra el poble kurd, és una altra mostra de la hipocresia Europa que parla de “valors democràtics” a Veneçuela mentre defensa i promou règims dictatorials i repressius a tot el món, sempre que serveixin als seus propis interessos.

Et pot interessar: L’EUROCAMBRA DÓNA SUPORT A GUAIDÓ

Finalment, com és possible que es presentin com a garants de la democràcia i la llibertat, aquells que són responsables de la mort sistemàtica de milers de persones a les seves fronteres, en aquesta gran tomba a cel obert en què s’ha convertit el Mediterrani? Són els mateixos governs que ara volen garantir una “transició democràtica” a Veneçuela els que impedeixen que els vaixells rescatin als refugiats en el mar, i els que espolien als països d’on escapen milers de persones, fugint de la fam i les guerres.

De l’altre costat de l’oceà, la política colpista cap a Veneçuela la promouen personatges com Donald Trump, que deixa morir als immigrants a la frontera, o l’homòfob i dretà Bolsonaro, que amenaça amb eliminar a tots els moviments socials del Brasil per mitjà de la repressió, juntament amb socis de tot l’arc de la dreta continental.

La crisi de la UE i la política imperialista

La Unió Europea està travessada per greus crisis polítiques i socials: des del fracàs de Theresa May per a aprovar el seu pla inicial sobre el Brexit, a la crisi abismal de Macron a França, on les elits de la burgesia francesa temen al fantasma de la insubordinació i la lluita de classes amb les armilles grogues. De la crisi del règim polític espanyol on ha emergit l’extrema dreta com a nou actor polític, a la renúncia d’Angela Merkel a renovar un pròxim mandat com a canceller a Alemanya i el creixement de l’extrema dreta i l’euroescepticisme en tot el continent. Tot això tenyit del pronòstic que en els pròxims anys tornarà a desenvolupar-se un escenari econòmic recessiu, la qual cosa no farà més que agreujar les contradiccions.

En aquest marc, sumat a l’agreujament de les contradiccions geopolítiques i comercials a nivell internacional, la UE busca reforçar el seu paper com a potència imperialista en el concert mundial, enfront de la polarització oberta pels Estats Units, Rússia i la Xina. L’ofensiva de l’imperialisme europeu a Veneçuela ha d’entendre’s en aquest context.

Fora l’imperialisme de Veneçuela i d’Amèrica Llatina!

En aquests moments de crisi aguda a Veneçuela, és necessari un repudi contundent a l’ofensiva colpista de l’imperialisme i la dreta. Això no implica, tanmateix, un suport polític al govern de Nicolás Maduro, com sostenen acríticament sectors de l’esquerra espanyola. Per contra, fa falta assenyalar que és el propi govern i el règim cívic-militar de Maduro el que ha portat al poble veneçolà a aquesta situació.

Des del seu naixement el chavismo va establir un règim de poder basat en la Força Armada Nacional Bolivariana, quelcom que va anar aprofundint en els últims anys. La caiguda dels preus del petroli per l’impacte de la crisi mundial va portar una política de majors ajustos antipopulars i atacs a les condicions de vida de les masses veneçolanes. La política del govern de Maduro ha provocat una veritable catàstrofe social i milions de refugiats.

La dreta i l’imperialisme es recolzen en el descontentament popular per a impulsar la seva política. Però darrere de la seva demagògia en favor de la “llibertat” i la “democràcia” hi ha un programa d’increment de l’endeutament extern i major penetració del capital imperialista, com ja ha anunciat Guaidó. De la mà dels plans d’ajust i submissió als organismes internacionals com l’FMI només s’agreujaran la misèria i les necessitats del poble veneçolà.

El que ha estat lamentable i escandalós, en aquest marc, són les declaracions de Manuela Carmena, alcalde de l’Ajuntament de Madrid -qui va arribar a aquesta posició en representació d’Ara Madrid i donada suport per Podemos, qui ha dit que cal reconèixer a Guaidó com a president de Veneçuela. Una política de complet seguidisme a l’ofensiva imperialista i colpista.

En oposició a aquestes polítiques, és urgent que els partits d’esquerra, els sindicats i moviments socials dels països imperialistes es mobilitzin de forma contundent contra les polítiques imperialistes i colpistes a Veneçuela. Fins ara, partits com Podemos han realitzat declaracions ambigües, on d’una banda criden a donar suport a les polítiques de “mediació” que venia portant endavant Zapatero i per l’altre denuncien que està en marxa un intent de cop. És necessari deixar de costat tota ambigüitat i cridar a mobilitzar-se contra l’intent colpista i contra el suport del govern de l’Estat espanyol a Guaidó.

Des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) i Esquerra Diari cridem a manifestar-nos contra l’ofensiva colpista de l’imperialisme i la dreta a Veneçuela, al mateix temps que breguem per la mobilització obrera i popular contra l’ofensiva imperialista i de la dreta, contra els plans d’ajust i per una sortida política independent dels treballadors i el poble veneçolà, en la perspectiva d’avançar cap a la unitat socialista d’Amèrica Llatina.

Et pot interessar: Amb Trump i l’imperialisme no hi ha sortida per als treballadors i el poble veneçolà