Catalunya

ELECCIONS 26M

La batalla per Barcelona, una anàlisi de les seves “esquerres”

La CUP haurà de triar: donar suport a un dels dos o promoure la mobilització social per un programa anticapitalista?

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 24 de maig| edició del dia

La disputa per Barcelona serà una de les més renyides diumenge que ve. Totes les enquestes donen un empat tècnic entre l’actual alcaldessa, Ada Colau, i el republicà Ernest Maragall. Tan renyit està el resultat que finalment Colau ha accedit a realitzar un cara a cara en 8TV amb el candidat d’ERC aquest divendres abans que comenci la jornada de reflexió.

No és una disputa fútil. A Barcelona no se la juguen només els partits en disputa, sinó que el resultat tindrà una lectura i conseqüències més enllà. Qui presideixi l’antic saló del Consell de Cent en les pròximes setmanes beneficiarà a agendes diferents. O guanyarà la d’un neoreformisme que vol oferir aquest bastó de comandament com a actiu per a aconseguir un acord amb Pedro Sánchez de cogovern. O ho farà la d’una ERC que aspira a hegemontizar un processisme sense més projecte que el simbolisme i un retorn a l’autonomisme per al qual no troben el camí. Tots dos són dos projectes de desviament -en la versió més liquada i descafeïnada possible- de dos grans moviments que han tingut a la capital catalana epicentres claus, el 15M i el seu cicle de mobilitzacions socials posterior i el moviment democràtic català.

El de Colau és l’enèsima rebaixa i aspiració a la integració en el règim -redefinit en un nou bipartidisme de blocs- dels qui van arribar a l’alcaldia fa 4 anys presentant-se com els representants en les institucions del 15M, la PAH o lluites contra la precarietat, com la de Movistar. Surten amb el llegat d’haver estat incapaços de frenar la pujada dels lloguers, els desnonaments i l’especulació -fruit de la seva negativa a adoptar la més mínima mesura que qüestioni la propietat de les grans propietaris-, haver renunciat explícitament a la immensa majoria de les municipalitzacions i haver-se distingit per una dura guerra contra el “top manta”, la plantilla del metro o molts col·lectius de l’habitatge, entre altres. Avui aspiren a un govern continuista, no només d’aquests quatre anys, sinó dels governs “tipus” de la ciutat, els del PSC dels últims 40 anys dels que molts dels càrrecs de BeC van ser part des de les files d’ICV.

El de Maragall és el projecte de l’ERC post155. Guanyar Barcelona per la lluita pel dret a decidir és la bandera del republicà. No obstant això oculta que aquesta lluita és la que explícitament el seu partit ha decidit posposar sine die. Si aquest retorn a l’autonomisme no s’ha consumat fins al final és més aviat perquè no hi ha camí de tornada de moment. El Règim del 78 i el seu búnquer, del qual el PSOE en aquest tema és “convidat recurrent", continua demanant una derrota sense pal·liatius. El balcó de Sant Jaume podrà lluir llaç groc uns dies més si arriba a l’alcaldia que amb Colau, que va acatar abans del límit les prohibicions de la JEC. Però és il·lusori esperar que un Ajuntament d’ERC, com un Govern d’ERC i JxCat, és la via per a reactivar la lluita pel dret a decidir. I encara ho és més que el exconseller d’educació del Tripartit -aquell govern del “progressisme neoliberal” català que va avançar en privatitzacions i retallades- i d’acció exterior del segon govern de coalició amb els convergents -els campions dels ajustos- tingui una política a favor de les classes populars.

Per tant, i segons les enquestes, després del 26M a Barcelona no hi haurà un govern d’esquerres. Els grans propietaris d’habitatge, la patronal hotelera, les multinacionals que s’enriqueixen amb la gestió de serveis com l’aigua, l’atenció domiciliària o la recollida de residus, els directius de TMB amb sous de 100.000 euros ... podran continuar tranquils. De la mateixa manera que les famílies desnonades, els qui no poden pagar el lloguer, els qui són carn de canó de la patronal turística ultraexplotadora, les plantilles externalitzades i precaritzades, les i els treballadors de Metro en lluita contra l’amiant, els venedors ambulants i menors estrangers assetjats diàriament per la Guàrdia Urbana... seguiran “a l’espera”. D’aquí a quatre anys, segur que tant *Colau com Maragall tornen a parlar dels seus problemes i prometre que “aquesta vegada sí”, els atendran.

A l’esquerra de les dues candidatures amb opcions a l’alcaldia apareix la de la CUP-Capgirem Barcelona, a la qual des de la CRT hem demanat un vot crític. La seva llista planteja algunes demandes que compartim com l’expropiació dels habitatges en mans dels grans propietaris o la total remunicipalizació de tots els serveis externalitzats. Després de quatre anys d’“ajuntaments del canvi” en els quals la clau ha estat just el contrari -dir que cap mesura contra els grans capitalistes metropolitans era possible- és una bona noticia tornar a posar damunt de la taula mesures d’aquest tipus.

A més d’aquest programa, la llista de la CUP a Barcelona ha incorporat a alguns activistes referents de lluites obreres, veïnals, de dones i veïnals. Per això entenem que molts dels qui han vingut enfrontant des de la mobilitzacions al "ajuntament del canvi" o han fet una experiència per esquerra amb aquest, optessin per un vot a la CUP que volem acompanyar.

Cridem a votar a la llista que impulsa la CUP en la capital catalana i no de forma general, perquè creiem que això no es dóna en tots els municipis on han presentat llista. Per exemple, les propostes d’habitatge esmentades són propostes barcelonines, on la CUP aixeca un programa més a l’esquerra i amb mesures parcialment – no aclareixen si les expropiacions serien sense indemnització, o “compres forçades”- anticapitalistes. No apareixen mesures així en el programa marc de la CUP per a les municipals de la resta de Catalunya -que parla de donar prioritat per a la compra al consistori o de marcar un percentatge als promotors perquè reservin al lloguer social, gairebé les mateixes mesures que els Comuns-. De fet, si atenim als “ajuntaments del canvi” dels quals ha estat part -res menys que a Badalona i Sabadell, la tercera i cinquena ciutat més poblades de Catalunya- no hi ha gran diferència amb l’obra de gestió amable del capitalisme municipal de la feta per Colau, Carmena, Santiesteve o Kichi en les grans ciutats de l’Estat.

A més, el vot no pot deixar de ser crític. En primer lloc per les diferències que hem vingut sostenint amb la política general de l’esquerra independentista enfront del procés, la de la “mà estesa” a la direcció convergent i d’ERC. Una política que ara està començant a ser objecte de discussió i autocrítica, però amb la qual no s’acaba de trencar, com demostra la recent aposta per sostenir la doble via de desobediència als carrers i en les institucions -en mans del vell processisme- per a reprendre la lluita pel dret a decidir.

En la nostra opinió, aquesta concepció etapista i de conciliació de classes va incapacitar a l’esquerra independentista i va bloquejar el necessari sorgiment d’una direcció alternativa a la dels partits de la burgesia i petita burgesia independentistes, que lluites per donar una sortida revolucionària a les grans jornades de la tardor de 2017. Solament des d’un balanç estratègic profund es podran establir les bases per a un full de ruta ancorat en una política d’independència de classe, lligant el programa democràtic amb les demandes anticapitalistes i buscant la confluència amb la classe treballadora i sectors populars de tot l’Estat.

Però també és un vot crític en un aspecte que s’ha posat en relleu durant la campanya. Entenem que la possible presència de regidors lligats a les lluites veïnals, obreres, de dones, immigrants i la joventut, i amb un programa que es proposa enfrontar als grans capitalistes metropolitans i el Règim, hauria de posar-se al servei d’enfortir aquestes lluites, l’única via per a poder imposar conquestes duradores.

No obstant això el discurs dels candidats de la CUP oscil·la entre una reivindicació del carrer i un discurs “responsable” en el qual es ve presentant el vot a la CUP com la garantia que BeC i ERC adoptaran mesures progressistes, deixant la porta oberta a un vot favorable a la investidura d’un candidat progressista i fins i tot el suport al nou consistori. En el terreny democràtic han arribat a proposar un nou acord amb totes les forces sobiranistes, quelcom que reprodueix justament la mateixa política de “mà estesa” que va fracassar obertament en la tardor del 2017.

De fons, aquesta ubicació “responsable” és part d’una la lògica de municipalisme de gestió progressista que no compartim, i que, com ha quedat demostrat en 40 anys des de les primeres eleccions municipals del Règim del 78, ha estat la principal via de cooptació i desactivació de l’esquerra social i anticapitalista.

Una lògica que esta molt arrelada en bona part de l’esquerra de l’Estat, i també en la CUP, especialment en aquelles localitats en què ha governat, i que rebaixaria en els fets el paper dels regidors anticapitalistes a la pressió sobre la socialdemocràcia, sigui del “canvi” o “republicana”, a la manera que Podem es proposa ser la pressió sobre la “socialdemocràcia” del PSOE.

Queden per davant quatre anys més de govern municipal de la “marca Barcelona”. Que aquest l’encapçali Colau o Maragall no canviarà el contingut de les seves polítiques de "guant de seda" i respecte per als grans capitalistes i “pròrrogues”, “esperes interminables” i “pals” -com els que reben els manters o les plantilles externalitzades contínuament- per als sectors obrers i populars.

Les i els regidors de la CUP tindran l’oportunitat de posar els seus càrrecs a la disposició de desenvolupar la mobilització social necessària per a enfrontar l’enèsim govern “progre” de la ciutat o al primer “republicà”. Com en la qüestió democràtica catalana, això passarà per trencar amb tota lògica d’aliança amb els gestors amables del capitalisme municipal i mantenir-se en una ferma oposició ancorada en la independència política, la defensa d’un programa anticapitalistes i de la lluita de classes.




temes relacionats

Catalunya   /    Eleccions   /    ERC   /    Barcelona en Comú   /    CUP    /    Barcelona

Comentaris

Comentar