Política Estat espanyol

Contrapunto

El final del judici del Procés i el salt autoritari que ve

Aquest dimecres el president de la Sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, proclamava el “vist per a sentència”. Concloïa així el judici polític contra el “Procés” independentista català.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dimarts 18 de juny| edició del dia

Aquest dimecres el president de la Sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, proclamava el “vist per a sentència”. Concloïa així el judici polític contra el “Procés” independentista català. En la banqueta s’han assegut 9 exconsellers del Govern Puigdemont, l’expresidenta del Parlament i els líders de les entitats sobiranistes ANC i Òmnium. Nou d’ells porten més de 600 dies a la presó preventiva. La Fiscalia demana penes de 16 a 25 anys pel delicte de rebel·lió i l’Advocacia de l’Estat, directament dependent del ministeri de Justícia de Pedro Sánchez, de 10 i 12 per sedició.

La sentència està prevista per al mes d’octubre, a dos anys del referèndum del 1-O elevat ara a la qualitat de “cop d’estat” per part de la Fiscalia i la major part del cor mediàtic de l’establishment espanyol. Com vénen assenyalant els advocats de les defenses, la decisió del Suprem, que es preveu serà dur i exemplaritzant, no només afectarà els acusats, sinó que asseurà jurisprudència de part de la més elevada instància judicial sobre el tractament penal que rebrà d’ara endavant la protesta de carrer o laboral, la dissidència política o la desobediència.

El curs autoritari, que es va accelerar després del discurs de Felipe VI del 3-O i el posterior cop del 155, trobarà previsiblement en la sentència una coronació jurídica. El Poder Judicial es prepara per a fer un salt en aquesta reconfiguració autoritària del Règim del 78, passant d’executor a legislador, en generar amb la seva pròxima decisió judicial una nova doctrina legal obertament lliberticida i demofóbica.

Per a arribar a aquest punt, el Règim del 78, i especialment el seu Poder Judicial i l’aparell policial, ha recorregut un llarg camí replet de vulneracions de drets fonamentals i una reinterpretació sui géneris dels tipus penals pels quals se’ls jutja als acusats: la rebel·lió i la sedició. En aquest article recollirem les principals fites que demostren que estem abans de res un judici polític i en portes de la consolidació d’un gir repressiu i autoritari que s’aplicarà en el futur a tota mena de protesta social o política.

Una “Causa General” que neix de les clavegueres d’Interior

El judici que està ara pendent per a sentència no va arrencar amb la querella per rebel·lió del difunt Fiscal General de l’Estat José Manuel Maza el 31 d’octubre de 2017. El seu origen és molt anterior i neix de les clavegueres d’Interior, d’una d’aquestes recerques realitzades a iniciativa del ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, la seva “policia patriòtica” i la seva Fiscalia, aquella del “si fa falta, te l’afina”.

Per aquest motiu se l’hagi denominat la “Causa General” contra l’independentisme. Salvant les distàncies, no trobem una recerca d’aquesta envergadura dirigida des del govern contra un sector de la dissidència política des de la primera “Causa General”, el procés iniciat pel ministeri de Justícia de la Dictadura en 1940 sobre la “dominació vermella a Espanya”.

Corria l’any 2015, abans del 9N, i la Fiscalia de l’Audiència Nacional va emetre una circular en la qual, davant la previsió que el Parlament de Catalunya aprovés una resolució en favor del dret a decidir, ordenava investigar a totes les forces i cossos de seguretat de l’Estat possibles delictes associats a aquesta decisió. L’independentisme català va passar llavors a ser investigat policialment en el més absolut dels secrets.

A la calor d’aquesta circular van sortir els primers agents “patriotes”. El més destacat va ser el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena. Un agent que combinava les seves recerques amb una intensa activitat en les xarxes socials, després de l’alies “Tàcit”, d’assot a l’independentisme, tal com va reconèixer a un periodista del diari Públic. El “coronel Tàcit” va presentar els seus primers dos atestats al març de 2016. No passaven de ser una recopilació de notícies periodístiques sobre el “procés” des de 2012, però van ser suficients perquè la Fiscalia ordenarà la recerca de res menys que la Generalitat i el moviment independentista català.

La construcció d’un cos de proves “a la carta” i sense garanties

La inconsistència indiciària dels atestats, la dubtosa imparcialitat del “coronel Tàcit” o el petit detall que molts dels investigats, com a membres del Govern, anessin aforats i estiguessin subjectes a la jurisdicció d’un altre tribunal, el Superior de Catalunya, no van importar a la Fiscalia de l’Audiència Nacional per a intervenir comunicacions o fer seguiments a dirigents polítics i socials.

Les perquisicions del “coronel Tàcit” van ser la base de la causa oberta en el Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona. Res menys que el responsable dels registres i detencions del 20S i el que obriria les causes penals per rebel·lió, sedició, malversació o desobediència, tant dels quals s’han assegut en el Suprem com tots els altres acusats per organitzar el referèndum del 1-O que seran jutjats pel Jutjat 13, el Superior de Catalunya o l’Audiència Nacional.

Aquesta recerca secreta ha estat denunciada per les defenses en les qüestions prèvies, el desenvolupament del judici i els al·legats finals. Però el Tribunal Suprem ha fet cas omís. La gènesi d’aquest procés va ser una recerca totalment aliena a qualsevol tutela judicial i a que el seu contingut les defenses no han tingut accés. Les proves presentades per la Fiscalia ni tan sols han estat sotmeses a pericials -per exemple per a determinar si els correus electrònics, tuits o documents presentats eren autèntics- i s’han limitat a una selecció “a la carta” elaborada per ella mateixa, descartant previsiblement aquells que podien afavorir als acusats.

Però malgrat tots aquests avantatges de partida, les acusacions s’han destacat per una inconsistència probatòria palmària. Les grans proves de càrrec han estat documents polítics com el full de ruta de l’ANC, el programa electoral de Junts pel Sí, el Llibre blanc sobre la independència, tuits o entrevistes periodístiques, així com els testimoniatges de policies i guàrdies civils que quedaven contradits amb els vídeos que Marchena va prohibir que poguessin exhibir-se en el moment de les seves declaracions, dificultant així el poder-los contradir.

Unes altres proves estrelles han estat documents com el famós “Enfocats”. Un compendi d’instruccions, bastant allunyades de la realitat, del suposat full de ruta fins a la construcció d’un Estat independent. Aquest text va aparèixer en un dels registres del 20S, no té autoria, les seves fulles no estan segellades i en l’acta de registre no apareix ni la quantitat d’aquestes. A més no es troba esment al mateix en cap dels desenes de milers de correus electrònics, missatges de text i trucades intervingudes. Malgrat tot això, ha estat una de les principals “proves” de les acusacions.

La interpretació “creativa” del dret penal

Encara malgrat aquest cúmul d’irregularitats, i amb el Codi Penal a la mà, a l’esdevingut a Catalunya en la tardor de 2017 no se li podia aplicar tipus penals prou exemplaritzants en entendre de la triple entesa de la Corona, els partits del 155 i la Judicatura.

La direcció processista si per alguna cosa es va caracteritzar va ser justament per erigir-se en obstacle infranquejable perquè la gran mobilització social que va fer possible el referèndum i va protagonitzar la vaga general del 3-O, quedés continguda i gradualment desmobilitzada. Perquè Catalunya aconseguís exercir efectivament el dret a decidir aquelles jornades havien de transformar-se en un procés revolucionari, i això mai va estar en els plans dels representants polítics d’una porció significativa de la petita i gran burgesia catalana.

Així que difícilment, ajustant-nos als fets i fins i tot a les proves recollides i seleccionades per Fiscalia, poc més se’ls podria encausar que per delictes com la desobediència, els desordres públics – en grau d’inducció – o malversació (encara que aquesta tampoc ha quedat demostrada documentalment en el mateix judici).

Per això, i aquí és on resideixen els aspectes més generalitzadors que pot tenir el judici contra el procés, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat van decidir recórrer a tipus penals més greus que justifiquessin la presó preventiva i penes que superessin la dècada entre reixes. D’aquí la querella per rebel·lió presentada pel Fiscal General Maza immediatament després de l’aprovació del 155 i la de sedició presentada pel govern de Pedro Sánchez a través de l’Advocacia de l’Estat a l’arrencada del judici en el Suprem.

La primera de totes, la de la rebel·lió, està completament allunyada dels fets jutjats. El delicte parteix de l’alçament públic i violent per a la consecució de finalitats tals com “declarar la independència d’una part del territori nacional”. La Fiscalia no aclareix si més no quan va succeir tal alçament, si el 20S, el 1-O o el 27 d’aquest mateix mes després de la declaració d’independència al Parlament català – a la qual li va seguir una retirada obedient en acceptació del 155-. Aquesta falta de concreció, així com l’absència palpable d’un exercici de violència, porta a substituir aquest element central del delicte per un vague “clima insurreccional” que s’hauria viscut durant aquests dies a Catalunya.

Però a més, aquest tipus penal incorpora una divisió jeràrquica de responsabilitats, amb comandaments superiors, intermedis i executors de la rebel·lió. La Fiscalia solament ha identificat als primers, no assenyala els qui serien els comandaments intermedis que la van fer possible, ni tampoc s’ha atrevit, de moment, a acusar de rebels als qui van protagonitzar aquest “clima insurreccional”, és a dir els votants del 1-O o els participants de les manifestacions, talls de carrer o aturs en aquella tardor de 2017.

Que aquest tipus penal és totalment aliè als fets és alguna cosa a més que han assenyalat sistemes judicials com l’alemany, el belga, el suís o l’escocès, negant-se a donar compliment de les diferents euro-ordres de detenció contra els exconsellers en l’exili o l’expresident Puigdemont.

Sobre el tipus penal de la sedició, presentat pel govern del PSOE com un dels seus “gestos” de distensió amb l’independentisme, existeixen semblants incongruències amb la realitat del succeït, tret que el “mal menor” de Pedro Sánchez el que amagui sigui una criminalització generalitzada de la protesta social.

Aquest delicte implica un alçament públic i tumultuari per a impedir per la força o fora de les vies legals l’aplicació de les lleis o les resolucions judicials. Si l’Advocacia de l’Estat considera que els acusats van ser inductors i dirigents d’una sedició, en tant i quant el referèndum prohibit pel Constitucional es va portar endavant, es troba amb el mateix problema que la Fiscalia, qui van portar endavant els fets tumultuaris per a impedir l’aplicació aquestes resolucions?, els votants?, els manifestants?

Aquesta “alternativa” a la rebel·lió té unes arestes realment perilloses si pensem en la jurisprudència que pot deixar com a llegat. Si els acusats són condemnats per sediciosos, i atès que és obvi que no van ser ells els qui personalment van protagonitzar aquest alçament tumultuari, s’estarà donant el rang de sedició a fets com participar d’un referèndum no autoritzat, manifestacions, “escraches” o una vaga general legalment convocada.

D’aquí d’ara endavant qualsevol fet de protesta que, per exemple, busqui revertir una decisió judicial -com un desnonament- o la derogació d’una llei aprovada per una cambra legislativa, se li podria imputar el mateix tipus penal segons aquesta doctrina dictada des del ministeri de Justícia del govern del PSOE. Si a més aquestes protestes vénen acompanyades de resistència o combats com els que van protagonitzar fa només uns anys els miners o estibadors – tots dos per a evitar l’entrada en vigor d’un Decret llei-, la criminalització de la protesta pot arribar a quotes no vistes des de la Dictadura.

A les portes d’un salt autoritari del Règim del 78

Els al·legats dels advocats de les defenses i dels mateixos acusats han posat en relleu aquestes i moltes altres vulneracions de drets fonamentals. No ens hem detingut aquí en aspectes procedimentals i que atenen el dret de defensa com la intervenció parcial del tribunal en l’acceptació o no de proves, testimonis o preguntes, o el principal fet d’indefensió: una presó preventiva justificada en l’acció de tercers -els exiliats- o en el sosteniment de determinats plantejaments polítics -com el jutge va dictar en els casos de Sánchez i Forn-.

L’estratègia jurídica dels acusats s’orienta a recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans amb seu a Estrasburg. Material per a l’al·legació no els falta. Però seria un gran error dipositar totes les esperances en aquesta instància judicial -dependent en última instància dels mateixos països i governs europeus que han tancat files amb l’Estat espanyol i que fallaria en 6 o 8 anys- com plantegen les direccions processistas d’ERC i el PDeCAT com a part del seu intent de tornada a la normalitat autonòmica.

El judici del Procés, com la resta de la “Causa General” contra l’independentisme que supera el miler de processaments des del 1-O, si alguna cosa ha demostrat és que la casta judicial s’erigeix en un reservori de les forces més reaccionàries de l’Estat quan aquest és amenaçat des de baix. Els laments per la judicialització de la política que entonen des de les direccions del processisme fins a veus del PSOE i el neo-reformisme, passen conscientment per alt que el Poder Judicial és una de les instàncies que ocupa un lloc central quan el “consens” o els mecanismes de dominació “normals” entren en crisi.

Això és just el que li ve passant al Règim del 78 des d’almenys el 2011. Una crisi de representació que a Catalunya va prendre la forma de reemergencia de la qüestió nacional des d’almenys la Diada de 2012. La “retirada” de la direcció, el cop del 155 i la sentència que s’espera per a la tardor han contribuït enormement, fins al moment, a imposar una derrota al moviment democràtic català. Aquest element, al costat de la recuperació del PSOE o la integració del neo-reformisme, són part d’una relativa estabilització de la crisi del Règim del 78 que buscarà consolidar-se, entre altres mitjans, re-configurant un nou mapa més re-centralitzador i autoritari.

Tot intent de generar un nou consens té el seu revers a la mà dura contra els qui no l’acceptin de bon grat. La gènesi del mateix Règim del 78 va tenir una gran dosi d’això. Al consens del 78, acceptat per les principals direccions polítiques i sindicals de l’antifranquisme, li van acompanyar la legislació antiterrorista, els muntatges judicials i l’accionar impune dels grups de xoc de l’extrema dreta i el terrorisme d’Estat, per a acabar de “assentar la democràcia”.

Ni la política de la direcció processista -que es debat entre una impotent il·lusió a la UE i instàncies judicials europees i una anhelada reconciliació amb el règim pel seu flanc esquerre- ni la de Podemos i l’espai del neo-reformisme -decidits a integrar-se definitivament en un règim que han contribuït a apuntalar- són una alternativa per a enfrontar l’escalada repressiva contra la dissidència que augura el “vist per a sentència” d’aquest passat dimecres. Contra l’escenari dels intents de tancament reaccionari i per a dalt de la crisi del règim, serà imprescindible reactivar la mobilització per les grans demandes socials i democràtiques que continuen irresoltes, i posar en peus una esquerra que es proposi reprendre aquesta lluita des d’una perspectiva i un programa de classe, anti-règim i anticapitalista.




temes relacionats

Judici al Procés   /    Política Estat espanyol   /    Repressió   /    Règim del ’78   /    Tribunal Suprem   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Poder Judicial   /    Catalunya

Comentaris

Comentar