Política Estat espanyol

GOBIERNO PSOE PODEMOS

La reforma fiscal del Govern: una mòdica pujada que no afecta els guanys dels més rics

El programa fiscal del gobierno PSOE-UP és presentat com un pilar clau per a portar endavant les seves mesures “progressistes” recaptant a les grans fortunes. En realitat, és molt limitat i conserva un sistema impositiu regressiu que no afectarà els guanys dels grans capitalistes.

divendres 10 de gener| edició del dia

La pujada d’impostos que planteja l’acord de govern del PSOE i Unidas Podemos ha estat un dels seus aspectes més polèmics i on, probablement, el debat públic hagi estat més enterbolit tant pels exagerats escarafalls dels seus detractors com pels injustificats elogis que ha rebut dels defensors del govern de coalició.

La dreta reaccionària tracta de presentar com una política confiscatòria “cap a les famílies espanyoles” una pujada a la qual la paraula moderada li ve gran, que afectaria a menys de l’1% de la població. Això ha permès al nou Gobierno elaborar un relat pel qual les grans fortunes anessin a finançar les noves mesures “progressistes” revertint-se una fiscalitat injusta.

La veritat és que l’acord està lluny d’acabar amb aquest sistema fiscal pel qual les rendes del capital tributen a tipus molt baixos mentre que les rendes del treball suporten la major càrrega impositiva i són, al costat dels impostos indirectes sobre el consum, el principal pilar financer de l’Estat.

La pujada planteja un augment de 2 i 4 punts a les rendes superiors als 130.000 i 300.000 euros respectivament, la qual cosa afectaria a menys del 0,5% de la població. Suposaria un increment del tipus màxim al 49% molt per sota d’altres països veïns com Bèlgica (60,2%), Suècia (60,1%), Portugal (58,2%), França (55,6%) o Itàlia (52,8%). Fins i tot per sota de la pujada que va aplicar Rajoy entre 2012 i 2014 que va arribar a un tipus màxim del 52%.

Per exemple, en el cas del rei Felip VI, que percep una renda superior als 20.000 euros mensuals, a penes hauria de pagar 200 euros més al mes després de l’increment.

Respecte a la renda personal del capital, o base de l’estalvi, s’incrementa el tipus màxim del 23% al 27% per a rendes superiors als 140.000 euros anuals, bastant menys del 30% que s’aplica a les rendes del treball superiors a 20.000 euros. Així una persona que obtingui del trànsit d’accions 12.000 euros mensuals continuarà pagant menys proporcionalment que un treballador que ingressi 1.500 euros.

Quant a la proposta de reforma de l’Impost de Societats per a garantir un pagament mínim del 15% (18% per a les entitats bancàries i empreses d’hidrocarburs) difícilment pot considerar-se una pujada tenint en compte que realment el tipus d’aquest gravamen és del 25%. Les bonificacions i exempcions a les quals poden acollir-se les grans corporacions és tal que moltes d’elles estan pagant menys del 10%, per la qual cosa la mesura més pot considerar-se una moderació en les mateixes que un augment de l’Impost de Societats per a aquestes companyies.

Cal assenyalar que els trams més baixos de l’IRPF ja paguen taxes superiors a aquest 18% que s’aspira que paguin els bancs i empreses d’hidrocarburs, de manera que una persona que rebi un salari de 1000 euros per mes continuarà pagant més proporcionalment que entitats amb beneficis multimilionaris com el Banc Santander o Repsol.

Respecte a un dels principals problemes recaptatoris, el frau fiscal, en el text estan absents mesures de persecució i condemna a aquest. Es parla de prohibir les amnisties fiscals, encara que segueixen sense publicar-se les llistes dels quals es van acollir a les anteriors i que pràcticament han saldat ja els comptes de tots els grans evasors amb Hisenda, reforçar controls, una nova llei de contingut desconegut, actualitzar la llista de paradisos fiscals…

Però vigileu, que aquesta última té parany. En 2019 la Comissió Europea va reduir a 12 la llista de paradisos fiscals enfront dels 48 establerts en la legislació espanyola. Des de llavors, el govern de Sánchez porta parlant de la necessitat d’actualitzar aquesta llista, per què l’acord parla d’actualitzar i no d’ampliar? Perquè tot apunta al fet que l’objectiu del govern és reduir-la deixant fos els paradisos fiscals més pròxims com Andorra, Mònaco o Gibraltar.

De totes maneres, no és que el marc legal generi cap temor en les empreses i grans fortunes que operen en aquests espais. Es calcula en 11.000 milions els diners que es perd cada any per l’ús de paradisos fiscals. Totes les entitats de l’IBEX 35 (excepte AENA) tenen sucursals o relació amb empreses en paradisos fiscals, segons l’Observatori de RSC. Entre 2007 i 2015 es va quadruplicar el nombre de filials de societats d’origen espanyol presents en aquests territoris, aconseguint les 1.285.

El que mostra que el frau fiscal no es combat únicament amb controls i llestes, fan falta fortes mesures coercitives i punitives les quals estan totalment absents del text i de les intencions del govern. Per a portar-les avanci serien necessàries mesures com la nacionalització de la banca i un fort control sobre els capitals privats, prohibint la seva exportació entre altres mesures.

D’altra banda, existeixen tota una sèrie de mecanismes d’evasió legal d’impostos que fan de l’Estat espanyol una sort de paradís fiscal en si mateix. Parlem de les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV) i de les Societats Cotitzades Anònimes d’Inversió en el Mercat Immobiliari (SOCIMIS), entitats que tributen respectivament l’1% i el 0% de l’Impost de Societats. L’acord proposa una regulació mínima d’aquestes, fàcilment evitable i que en realitat suposa un reconeixement d’aquest mecanisme de frau fiscal massiu.

Per a les SICAV es proposa establir un topall indefinit de concentració de capital en mans d’un mateix inversor, tan senzill d’evitar diversificant la cartera entre les gairebé 3000 entitats d’aquest tipus disponibles.

Quant a les SOCIMIS planteja gravar el 15% dels beneficis que no es distribueixin entre accionistes. La “pega” és que l’objectiu d’aquestes entitats és precisament el repartiment de dividends, de fet per llei han de distribuir almenys el 80% dels beneficis, i en la pràctica sol ser superior a aquest percentatge. Per a evitar aquesta mesura bastaria que es repartís el 100% dels beneficis obtinguts.

Cal destacar que la principal font d’ingressos d’aquestes societats prové de l’especulació financera, sota el seu paraigua actuen fons voltor com Blackstone -que compta amb cinc SOCIMIS- i estan assenyalades pels sindicats d’inquilins com un dels epicentres que expliquen els alts preus dels lloguers.

El programa fiscal del govern no és cap novetat, consisteix en les mateixes mesures que el PSOE ve anunciant des de fa temps. La pujada d’impostos és idèntica a la del projecte de Pressupostos acordat per Podemos i PSOE a principis de 2019 el rebuig del qual en el Parlament va precipitar les eleccions del 28A. És més, el projecte de PGE 2019 contemplava també l’increment de l’Impost sobre el Patrimoni que ha desaparegut del nou acord de coalició “progressista”.

En aquest sentit, pot dir-se que en matèria fiscal el PSOE ha aconseguit imposar el seu programa a Unidas Podemos. Els de Pablo Iglesias han renunciat a la publicació de les llistes d’amnistiats fiscals, a crear impostos especials a la banca i les grans fortunes, baixar l’IVA o acabar amb l’exempció de l’IBI per a l’Església entre altres mesures.

Però potser la més important d’aquestes renúncies és la derogació de l’article 135 de la Constitució i la Llei d’Estabilitat Parlamentària per les conseqüències que pugui tenir en els pressupostos reals del nou govern. L’acord estableix de manera molt clara el “compliment dels mecanismes de disciplina fiscal per a garantir la sostenibilitat dels comptes públics”.

L’any 2020 entren en vigor les exigències pressupostàries establertes per la reforma constitucional expressa de 2011. A més, la Comissió Europea ha demanat a l’Estat espanyol una reducció del 0,65% del dèficit, una mica menys de 8.000 milions d’euros. Tenint en compte que des del ministeri d’Hisenda estimen recaptar al voltant de 5.000 milions d’euros amb la pujada d’impostos, no fa falta fer molts càlculs per a veure les possibilitats de despesa reals del pròxim govern.

Malgrat les proclamacions enceses de detractors i afins al pròxim govern, la conclusió és que la pujada fiscal proposta és mínima i està lluny de compensar la redistribució de renda de baix cap amunt que s’ha produït des del començament de la crisi. Lluny de combatre el frau fiscal el deixa intacte i és insuficient per a fer front a unes necessitats financeres completament condicionades per un deute contret pel rescat a la banca i altres grans empreses l’impagament de les quals apareix fora de tota qüestió.




temes relacionats

Política Estat espanyol

Comentaris

Comentar