La pandèmia del coronavirus està generant una crisi social l’abast de la qual encara no podem determinar, no obstant això, ja estem observant greus conseqüències. Una d’elles és la incertesa de milions de treballadores i treballadors que, a causa de la paralització de bona part de l’economia, no saben què serà del seu ús, del seu salari i de si podran afrontar el pagament de les factures i el cost de la vida.
Són molts els casos d’empreses que en plena crisi no estan dubtant ni un segon a acomiadar a part de la plantilla, directament o implementant suspensions temporals través d’un ERTE. Especialment dramàtica és la situació de les persones que treballen en condicions d’absoluta precarietat laboral –contractes temporals, irregularitat, etc.– i que de la nit al dia s’estan quedant sense cap mena d’ingrés.
Et pot interessar: Sóc treballadora de la llar, i no puc quedar-me a casa, si no treballo, no cobro
Et pot interessar: Sóc treballadora de la llar, i no puc quedar-me a casa, si no treballo, no cobro
La desigualtat social es dispararà i milers de persones poden viure situacions d’autèntica penúria en les pròximes setmanes o mesos. En aquest sentit, el Govern ha concretat aquest dimarts un paquet de mesures que suposadament anaven a enfrontar aquesta situació. Però, mentre es rescata a les empreses, per al poble treballador són absolutament insuficients.
Sense entrar en el conjunt d’elles, volem destacar la “moratòria de pagament de les hipoteques a persones que hagin reduït els seus ingressos o estiguin en situació de desocupació pel Coronavirus”.
El Gobierno ha decidido construir un #EscudoSocialCoronavirus que proteja a trabajadores, PYMES, autónomos, familias y colectivos vulnerables del impacto de esta crisis sanitaria.
Ninguna persona debe quedar atrás como ocurrió en 2008. HILO 👇
— Vicepresidencia de Derechos Sociales y Agenda 2030 (@VSocialGob) March 17, 2020
Una mesura que no respon a l’exigència de suspensió i tampoc inclou la suspensió del pagament dels lloguers, una demanda de molts col·lectius socials.
Tenint en compte que en els últims anys gairebé un quart de la població, especialment en zones turístiques i grans ciutats com Madrid o Barcelona, viu de lloguer –en 2018, el 23,9% de la població vivia en règim de lloguer enfront del 19,45% de 2005, segons Eurostat–, aquesta última és una reivindicació elemental.
Nos alegramos por las personas hipotecadas pero la realidad es que, en la actualidad, los sectores económicamente más débiles viven de alquiler.
¡Suspensión pago de alquileres ya!#PlanDeChoqueSocial. pic.twitter.com/Y1ccra4X1N— Sindicato de Inquilinas Zaragoza (@InquilinasZ) March 17, 2020
Han passat diversos anys des de l’explosió de la “bombolla del maó” i, encara que hagin baixat els preus de l’habitatge, l’empitjorament dràstic de les condicions laborals i de vida per a milers de persones, especialment per a la joventut o les persones migrants, ha dificultat l’accés als habitatges en propietat.
Hoy @sanchezcastejon ha demostrado que, aunque hemos conseguido que toque parte de las medidas del #PlanDeChoqueSocial, aún no sabe pronunciar la palabra alquiler.
Pero no podemos pagar la crisis las mismas personas que en 2008. Tiene que tocar también el pago del alquiler.
— Sindicato de Inquilinas de Madrid (@InquilinatoMad) March 17, 2020
Així, cada vegada més persones es veuen empeses a llogar, una situació que també ha estat aprofitada per a l’especulació, inflant-se en els últims anys una nova “bombolla”, ara amb els lloguers. Els preus del lloguer s’han disparat, hi ha províncies on el preu del lloguer ha pujat en els últims cinc anys més del 50%: València amb una pujada del 69%, Santa Cruz de Tenerife un 68%, Barcelona i Balears un 66%, Madrid un 63% , Las Palmas un 62% i Màlaga un 56%.
Si els lloguers han pujat un 50% de mitjana en tot l’Estat espanyol, en canvi la renda mitjana per persona entre 2014 i 2018 tan sols ha pujat un 8,9%. Les agències immobiliàries neguen que es tracti d’una “bombolla”, sinó més aviat d’una “tensió dels preus”. Diguem que és mal intent d’eufemisme, sobretot quan elles mateixes reconeixen que “un 41% de la població dedica al lloguer al voltant d’un 40% del seu sou –enfront del 13,1% registrat de mitjana als països desenvolupats–. Una situació insostenible i molt per sobre del 30% recomanat”.
Per tant, en aquest context de caiguda dels ingressos i de gran vulnerabilitat, una mesura d’absoluta urgència és la suspensió del pagament del lloguer, ja que és la despesa principal de milions de persones en aquest país. I juntament amb això, també la suspensió del pagament de les hipoteques a persones que hagin reduït els seus ingressos o estiguin en situació de desocupació pel Coronavirus, tenint en compte, a més, que existeixen molts fons d’inversió, empreses o grans rendistes, que especulen a costa de la necessitat d’altres persones.
📢 ¿El #COVID19 está disminuyendo seriamente tus ingresos y no puedes asumir el alquiler?
¿Crees que el Gobierno debe incluir la suspensión de alquileres en el #PlanDeChoqueSocial?
¡Firma la petición! 👇https://t.co/tact8KEkVR
— Sindicat de Llogateres i Llogaters (@SindicatLloguer) March 17, 2020
La crisi del coronavirus ha posat de manifest el precari equilibri social en què vivíem, on la precarietat de les condicions de treball i de vida ha arribat a un punt on la vulnerabilitat dels sectors populars i la classe treballadora és tal, que en qüestió de setmanes bona part de la població pot veure’s reduïda a la misèria i a viure penúries. I això ha quedat clar no sols amb la sanitat, sinó amb moltes altres qüestions, i l’habitatge és una d’elles.
És el moment de prendre absolutament consciència del caos capitalista en què vivim i començar a plantejar els problemes d’arrel. La suspensió del pagament de lloguers i hipoteques és una mesura d’absoluta prioritat, però no és suficient, cal acabar amb l’especulació.
L’habitatge és un dret fonamental i cal una intervenció de tots els habitatges en mans de fons voltors, dels bancs i de tota pràctica rendista que fa negoci amb la pobresa estructural i amb la imposició de dificultats per a accedir a un habitatge. Hem de pensar alternatives anticapitalistes, com l’establiment d’un parc d’habitatges públic els lloguers dels quals no superin el 15% del salari.