Foto: EFE / Quique García
Les jornades del primer aniversari de l’1 i el 3 d’octubre no només evidencien això, sinó que donen mostres d’una incipient desconfiança i descontent d’un sector important amb el rumb del procés.
El discurs de l’ultimàtum del President Quim Torra al Govern de Sánchez per un referèndum pactat no ha sobreviscut més que un dia. Almenys una part d’Esquerra Republicana, de la mà de diversos representants, s’ha desmarcat i el PDeCAT es mostra dividit.
Després d’això, Torra, en una missiva formal a la Moncloa, va encoratjar a l’executiu de Sánchez a reunir-se a Barcelona les properes setmanes amb la Generalitat per parlar "sense condicions ni renúncies" del projecte del Govern per a Catalunya i també "de l’exercici del dret a l’autodeterminació", sense fer nova referència als terminis posats en l’ultimàtum que donava a Sánchez un mes per pactar un referèndum a Catalunya.
Passat aquest termini, advertia Torra que “l’independentisme no podrà garantir cap tipus d’estabilitat al Congrés”.
El Govern va respondre amb contundència i de forma immediata a Torra: Moncloa no negociarà sobre un possible referèndum. En paraules de la portaveu Isabel Celaá, “El president de la Generalitat no ha d’esperar al mes de novembre per conèixer la nostra resposta: la resposta és autogovern i no independència”. Segons la socialista Batet "El dret d’autodeterminació no cap en el nostre ordenament jurídic".
Això va deixar al govern de Torra en flagrant evidència entre un discurs “independentista” i un govern en la pràctica autonomista, que manté una comissió bilateral amb el govern per buscar llits d’una volta a la normalitat.
Per al govern de Pedro Sánchez i el règim de conjunt, Catalunya segueix sent la crisi més aguda.
Mentrestant Ciutadans brama per l’aplicació d’un nou 155 i l’aplicació de la llei de partits per il·legalitzar a l’independentisme, al que se suma el PP en un enduriment de la deriva repressiva de la dreta.
Inés Arrimadas, amenaçadora, li ha assenyalat a Torra que “No confongui la feblesa del Govern de Sánchez amb una suposada feblesa de l’Estat”, recordant-li que no cometi el mateix error que va cometre Puigdemont, ja que “potser acabem tots malament”, va etzibar.
Miquel Iceta, pels socialistes catalans, tracta d’espantar amb el fantasma de la violència per la frustració. “Alguns discursos generen frustració i aquesta pot provocar violència” sosté i exigeix al mateix temps que s’abandoni la via unilateral i s’aprofiti el diàleg amb el govern de Sánchez.
No obstant això, la violència ja és una realitat a Catalunya fa temps i no precisament per part del moviment català. Solament prou recordar les imatges de l’1-O i el clima repressiu policial i judicial deslligat amb l’aplicació del 155, sense parlar dels últims fets en la commemoració d’aquestes dates. El responsable d’aquesta violència no és un altre que el propi Estat espanyol.
La frustració ve de la mà de la negació dels drets democràtics del poble català i de les pitjors retallades socials de la transició a aquesta part. Encara que també es comença a expressar cert fartanera amb la inconseqüència les maniobres sense rumb de la direcció del procés.
Els comuns també li van enlletgir l’ultimàtum a Torra. “Sigui realista”… “En un mes no es pot pactar alguna cosa tan important com un referèndum. Això és una nova versió de el ‘tenim pressa’, i ja sabem com va acabar allò”, ha sostingut Jéssica Albiach, qui s’estrena com a presidenta dels comuns en el Parlament, pugnant per un “pacte històric que generi un bloc progressista”.
Però si de debò els comuns creuen que això és una mica d’un mes, és que es van perdre gairebé tota la pel·lícula. “Ser realistes” és acceptar que l’Estat espanyol nega sistemàticament el dret d’autodeterminació i que aquest no pot ser pactat sinó conquistat. Així, com que un bloc progressista amb un partit de l’Ibex 35 i la corona, com és el PSOE, és pur xafardeig o una ingenuïtat sense límits.
L’aplicació del mandat de l’1 d’Octubre, és a dir, un veritable procés constituent a Catalunya que pugui discutir sense traves el contingut de la nova república així com la llibertat dels presos polítics, només es podrà fer efectiu mitjançant una lluita als carrers amb la classe treballadora al capdavant al costat dels sectors populars.
La República Catalana serà obrera o no serà.
