Jovent

ENTREVISTA

“Les intencions inicials de Podem eren fer petites reformes a base de no canviar res”

Entrevistem la Núria Martí, portaveu nacional de l'organització juvenil de l'esquerra independentista ARRAN. Parlem amb ella de la seva visió sobre el nou govern de coalició, el balanç del processisme, el rol del jovent durant les recents mobilitzacions a Catalunya i la militància.

Ernesto Castilla

ContraCorrent Barcelona

diumenge 9 de febrer| edició del dia

Estem davant d’un nou govern a l’Estat espanyol que s’autodonemina progressista. No obstant, no ha trigat gaire en desmuntar algunes de les il·lusions que podia haver-hi: Nadia Calviño com a continuadora de les polítiques neoliberals, els partits del govern oposant-se a la vaga d’Euskal Herria, el vet de de Mesa del Congrés a la iniciativa del CUP per la compareixença del Rei emèrit o la condecoració als policies que a finals de l’any passat van reprimir les protestes contra la sentència del procés. Quins són els reptes de l’esquerra anticapitalista davant d’una situació com aquesta?

El major repte que tenim és mostrar les contradiccions tant del PSOE com d’Unidas Podemos i en general de tot aquell programa polític que, tot i autodenominar-se progressista, no planteja en cap cas trencar amb el sistema econòmic capitalista. Cal que ens adrecem a la classe treballadora que encara segueix en aquest parany.

Per tant, el repte més important és ser un moviment útil que sàpiga plantejar un horitzó revolucionari per a les classes treballadores, realitzable i que inclogui al conjunt de la classe. Resulta una tasca dura que requereix treball, intel·ligència i sentar-nos a estudiar.

Com bé dius, a pocs dies de formar-se el nou govern ja s’han vist algunes de les seves contradiccions. De fet, fa uns dies veia una piulada del Pablo Iglesias de fa temps criticant la institució de la monarquia i ara fa poc veiem com normalitzava la figura del monarca espanyol.

No obstant, les contradiccions d’aquests partits esclaten quan tenen una major esfera de poder i mediàtica. Tot i així, falta aprofundir molt més en un tasca consistent a mostrar que no es tracta únicament de dos partits, sinó d’un sistema polític, econòmic i ideològic, fronts on com a marxistes-leninistes hem de ser-hi. Necessitem fer una proposta que sigui nostra, clara, nítida i honesta. Així doncs, per Arran i pel conjunt de l’Esquerra Independentista això passa per la tasca militant que fem i que siga un moviment propi de la classe treballadora.

Ara que comentaves les piulades de Pablo Iglesias, hi ha una part de la joventut, els nascuts del 2000 en endavant, que hem nascut a la vida política veient a Podemos integrar-se en aquest Règim del 78. Quines perspectives podem tenir la nostra generació davant aquest procés que s’obre i que recorda força a la anomenada Transició?

Sens dubte negatives; són poques les esperances que puguen tenir en Unidas Podemos. La generació nascuda als 90 que vam poder viure el 15-M ha vist com ràpidament han abandonat un discurs que ja era descafeïnat però que pretenia ser progressista i trencador, quan no era res més que socialdemocràcia. Aquesta evolució tan ràpida ens ha evidenciat que les intencions inicials de Podem eren fer petites reformes a base de no canviar res.

No hi ha un possible canvi ni millora que sigue total si es continua dintre del sistema capitalista. Tot i no obviar com de pitjor podria ser, nosaltres intentem sempre imaginar quina seria la millor situació pel proletariat català i internacional. Podemos i PSOE s’han mostrat incapaces i sense voluntat de representar a la nostra classe, ja que estan alineats amb la burgesia.

Abans has parlat de la importància de la militància, precisament en una època en la qual militar podríem dir que “no està de moda”. Quina importància li doneu a l’hora de canviar la situació? Com l’enteneu?

Creiem que és de vital importància que el proletariat tingui les seues pròpies organitzacions de militància. Hem de dotar-nos d’estructures i programa propi; parlar el nostre propi llenguatge i no fixar-nos en canviar una mica el llenguatge i el modus operandi de les estructures pròpies de la burgesia.

La militància és una cosa constant que no s’atura mai, vol dir estar en tots els fronts i requereix d’una ètica revolucionària constant. Entenem la militància com una combinació de la teoria i de la praxis com dues coses indestriables que ens fa créixer com a ésser humà en tant que formem part del col·lectiu.

Si bé es cert que s’ha desprestigiat i es diu que no serveix, les militants d’Arran podem assegurar que sí serveix, cada cop som més i l’acumulació de forces és major. Si volem ser revolucionàries i efectuar totes les nostres idees en el plànol de la realitat material, hem de militar i entregar-nos a les nostres idees i causa que és la de la nostra classe.

D’altra banda, la investidura de Pedro Sánchez no hagués estat possible sense el suport d’ERC. A més, cal afegir l’actuació repressiva dels Mossos d’Esquadra dirigits per la Generalitat el darrer octubre. Després d’anys de processime, quines conclusions extreu la joventut d’Arran?

A nosaltres ens sorprèn quan s’acusa a PDeCAT i ERC de ser traïdors perquè per nosaltres mai han estat dels nostres. Mai hem pensat que la independència dels Països Catalans fos possible amb aquests partits, ja que són organitzacions que pertanyen a la classe burgesa. Tots els partits polítics són de classe i nosaltres no tenim por a dir que som de la classe treballadora.

Així doncs, no ens ha sorprès la repressió, atès que a tots els fronts en els que ha lluitat el proletariat des de la construcció de la democràcia burgesa del 78 ja ens han reprimit: a les vagues estudiantils, laborals, els desnonaments i en general en qualsevol acte de qüestionament al règim.

Malgrat que no hi hem confiat mai, ara resulta un moment interessant perquè se’ls ha caigut la careta.

Abans comentàvem l’enorme mobilització viscuda arreu de Catalunya contra la sentència. En aquest sentit, el paper de la joventut va ser absolutament protagonista, ocupant els carrers dia i nit i enfrontant la repressió. Quines són les potencialitats i límits del paper que pot jugar la joventut a l’hora d’assolir la independència?

No creiem que el jovent tingue unes qualitats essencials o naturals per esdevenir subjecte revolucionari, això passa per la seva militància i integració dintre d’una organització revolucionària pròpia de la seva classe.

D’altra banda, sembla prou de calaix que la joventut sigui una part de la classe treballadora que més ha participat de les protestes, ja que som una generació que tot el que hem viscut és crisis econòmica, repressió i misèria per les nostres famílies, amigues i gent del nostre voltant. Així doncs, quan les organitzacions revolucionàries hem intentat mostrar tot això, el jovent ha pres una consciència no nacional, sinó de classe. Respecte els límits, el principal seria que tot es quedés en les protestes que es visqueren o que el jovent no s’implique dia a dia en la militància revolucionària. Totes les joves i adultes fem falta en tant que som una mateixa classe.

No obstant, és cert que el desprestigi de la militància revolucionària i el moment de derrota ideològica que viu el marxisme-leninisme, cal doncs revaloritzar el nostre convenciment.

I es que si parlem de repressió, els i les joves som un dels sectors més perseguits, especialment l’esquerra independentista. Com es poden desenvolupar d’estratègies antirrepressives els centres d’estudi, les universitats o els instituts?

Pel que fa als centres d’estudi, nosaltres referencialitzem a les nostres camarades del SEPC, les quals han demostrat sobradament fer front amb molt de coratge i encert en la lluita antirepressiva. La resposta passa de nou per estar organitzades i unides en les nostres pròpies organitzacions, les quals han de continuar amb la tenacitat que han tingut sempre, sense que la repressió condicione l’acció política que vulguem desenvolupar. Òbviament però, la hem de tenir en compte atès que és real.

En aquest sentit, l’acumulació de forces resulta molt important per afrontar la repressió i ser innovadores en la nostra metodologia de lluita, així que celebrem la diversitat de mètodes de lluita que es van activar amb la sentència del procés. Davant l’escalada de la violència, també hi va haver un creixement en la determinació de la gent a utilitzar la seua pròpia violència i els seus mecanismes d’autodefensa. En el clarobscur que passa de l’autodefensa a l’ofensiva, la repressió ja no pot amb nosaltres.

Finalment, no podem acabar l’entrevista sense parlar del 8-M. Les últimes vagues feministes han estat un gran èxit, amb una gran participació estudiantil. Aquest any però, ni els sindicats treballadors ni estudiantils en convoquen. Quina posició té Arran al respecte?

La vaga general feminista, igual que totes les vagues de treballadores, ens sembla una eina fonamental per desplegar la nostra lluita i la nostra teoria revolucionària mitjançant la praxis revolucionària.

El moviment feminista i el moviment anticapitalista revolucionari ens hem estat trobant, debatent i tractant de teixir la millor forma de protagonitzar aquest 8-M del 2020. També existeixen altres formes de lluita molt combatives i legítimes que tampoc es desvien de la lluita de classes, així que debatent i organitzant-nos mútuament arribarem a algún encert per aquest repte.

Les joves treballadores tenim molts motius per fer vaga i no només aspirar a reformes o millores parcials de les nostres vides. A més, el fet de fer vaga amb el conjunt de la nostra classe és un cop directe al capital. Resulta molt interessant que el jovent aprenga i tingui una escola de formació quotidiana en aquestos àmbits.




temes relacionats

Arran   /    Repressió Catalunya   /    CUP   /    Joventut    /    Esquerra independentista   /    Jovent   /    Independència de Catalunya   /    Catalunya

Comentaris

Comentar