OPINIÓ

Ministres feministes i racialitzades, els perills de la il·lusió institucional

En aquestes passades setmanes han estat diversos els nomenaments de reconegudes feministes com a càrrecs del nou govern social liberal del PSOE i Unides Podemos. Començant per Irene Montero de Podemos com a Ministra d'Igualtat, aquests nomenaments han il·lusionat a moltes dones dins del moviment feminista. Però què podem esperar realment d'aquesta institucionalització de les nostres reivindicacions?

dimecres 12 de febrer| edició del dia

Bon exemple d’aquests nomenaments “il·lusionants” ha estat el de Rita Bosaho, feminista afroespanyola Podemos, que ha pres possessió del càrrec de Directora General d’Igualtat de Tracte i Diversitat Ètnico Racial a l’actual govern, després que la regidora de l’Ajuntament de Gijón, Alba González, renunciés al càrrec davant el notori malestar que havien expressat dones pertanyents a col·lectius racialitzats pel seu nomenament.

També la diputada de Podemos, Beatriz Gimeno, ha pres càrrec de responsabilitat en aquest govern assumint la Direcció de l’Institut de la Dona al costat de Boti García com a Directora General de Diversitat Sexual, totes dues reconegudes feministes lesbianes i defensores dels drets dels col·lectius LGTBI.

El fet que hi hagi dones racialitzades lesbianes al govern és un canvi simbòlic significatiu i sense dubtes una important picada d’ullet al moviment feminista, que ha estat un dels moviments socials més actius i massius en l’últim temps. Però el fet que elles siguin part del govern genera il·lusions en moltes dones que porten a “institucionalitzar les nostres demandes” amb conseqüències com la no convocatòria de Vaga Laboral aquest 8M 2020.

Però, pot la presència d’algunes dones feministes, per més bones intencions que tinguin, en un govern social-liberal hegemonitzat pel PSOE produir un canvi real en les condicions materials de vida d’aquelles a les quals volen representar?

És a dir, el seu nomenament en aquests càrrecs no implica que es vagin a tancar els CIES o derogar la Llei d’Estrangeria, ni que hi hagi educació sense discriminació per a les gitanes, o educació sexual plena en tots els nivells educatius, deixant de finançar l’educació concertada religiosa. Tampoc aconseguirà acabar amb la lesbofòbia ni posar fi a l’aterridora taxa de mortalitat de les trans, que es recolza en qüestions estructurals com la precarietat i l’explotació capitalista. Ni molt menys implicarà canviar de manera substancial les condicions de vida de les dones en situació de prostitució o de les treballadores precàries.

Tot això no depèn del fet que un parell de persones integrin un govern, ni de la seva identitat sexual, ni de la seva bona voluntat. Aconseguir aquestes demandes comporta posar en joc a l’estat capitalista atacant a la propietat privada i les institucions patriarcals com l’Església.

Les conquestes que els moviments de dones i LGTBI han aconseguit arrencar als governs històricament, des del dret al vot, el dret al divorci i a l’avortament o el matrimoni igualitari, han estat subproducte de les lluites emancipatòries, amb mètodes radicals, autoorganització i confrontació amb l’Estat, mai han estat “engrunes” regalades des de dalt.

Però, al mateix temps, aquesta ampliació de drets (i no per a totes, ja que les migrants segueixen sense drets polítics i socials), sempre contrasta amb una profunda desigualtat davant la vida. Les dones són majoria entre les més precàries i les més pobres.

En concret, sense derogar reformes laborals que han ajudat a condemnar a les dones a una vida de precarietat i doble jornada laboral, no es pot pensar en un feminisme per a les més explotades. I això és alguna cosa que aquest govern ja ha anunciat que no farà. I tampoc pot haver-hi un feminisme per a la majoria de les dones des d’un govern que reconeix que no pensa ficar mà en els interessos de la reaccionària Església catòlica o la gran banca.

El govern social-liberal necessita donar-se un bany de legitimitat, i el fa mitjançant aquestes incorporacions, la presència de les quals no canvia el caràcter imperialista i capitalista, racista i patriarcal de l’Estat.

En comptes de seguir aquesta lògica del “mal menor”, que té molt de malament i poc de menor, per què no organitzar-se d’una vegada per a lluitar per un moviment de dones independent de l’Estat, per a desenvolupar la coordinació al costat d’altres moviments i la classe treballadora?

Si la tasca és àrdua serà millor que comencem com més aviat millor.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Feminisme   /    Neoliberalisme   /    PSOE

Comentaris

Comentar