No obstant això el desembre passat Montoro va intervenir els comptes del consistori obligant a retallar al voltant de 500 milions el pressupost per aquest any. Des de l’Ajuntament van claudicar totalment als designis del Govern central, i fins i tot van cessar a diversos membres de l’equip de govern de Carmena díscols amb la decisió, entre ells el conseller d’economia Sánchez Mato.

Per a Montoro tot això no ha estat suficient, i ja ha remès una carta a l’equip de Manuela Carmena. En aquesta el Ministeri d’Hisenda torna a remarcar que s’ha sobrepassat el sostre de despesa i bloqueja moltes de les inversions que des de l’Ajuntament tenien ja planejades engegar.

Sembla per tant que de res li va servir a Ara Madrid plegar-se abans dels designis de Montoro a canvi que desbloquegés l’aprovació del seu Pressupost Econòmic Financer (PEF). El PP i el Govern se senten encoratjats amb aquesta victòria i volen marcar el camí per a una dinàmica molt mes intervencionista en la resta d’Ajuntaments de l’Estat.

Com ja indicàvem en un altre artícle això torna a deixar al descobert la impotència dels anomenats Ajuntaments del canvi. En el cas de Madrid ha desvetllat els límits del projecte polític liderat per l’alcaldessa de Madrid i sostingut políticament per Podemos i Izquierda Unida.

Un projecte polític que sempre va confiar que podria aconseguir resoldre les demandes més urgents de les classes populars madrilenyes a través de pes guanyat en les institucions. Però que després de gairebé tres anys ha hagut de rendir-se davant les envestides del PP i assumir les mesures neoliberals exigides per Montoro.

En els fets significa que l’ofensiva reaccionària desplegada pel Règim després del 155, no es limita a les fronteres catalanes. Ni tan sols es limita a intervenir Autonomies i Ajuntaments, també s’expressa en l’àmbit de la llibertat d’expressió i l’augment de la repressió que hem viscut en les últimes setmanes.

Aquesta onada repressiva ha deixat totalment fora de joc a Podemos i els seus aliats. No presentant cap tipus de resistència ni tan sols quan es veuen directament afectats com és el cas de l’Ajuntament de Madrid.

D’aquesta manera el PP deixa clar que la seva intenció no és solament que els Ajuntaments assumeixin les seves polítiques neoliberals, sinó també tornar a recuperar aquestes alcaldies en els processos electorals que hi hauran al 2019. Per tant segurament no sigui aquest l’últim atac cap a alguns d’aquests Ajuntaments, ja que l’objectiu és deixar-los arraconats políticament. De res serveix que Carmena intenti apaivagar a Montoro, si des del Govern central detecten feblesa tornaran a copejar les vegades que faci falta.

Molts dels treballadors que fa tres anys van votar a aquestes formacions se senten considerablement defraudats. Cap dels principals problemes socials com l’atur, els sous baixos, la inestabilitat laboral o els desnonaments s’han vist realment abordats seriosament. A això se li suma ara la falta de resposta davant l’ofensiva reaccionària liderada pel PP i Ciudadanos, que comporta una reducció de les llibertats democràtiques del conjunt dels treballadors i les classes populars.

Aquesta passivitat contrasta amb la voluntat de lluita que vénen mostrant diversos sectors de la població en les últimes setmanes i que pot suposar el retorn de mobilitzacions socials importants. Entre aquestes destaquen la massiva manifestació dels pensionistes del dimecres passat, o la històrica convocatòria de vaga per part del moviment de dones per aquest 8 de Març.

Només plantejant una alternativa des del carrer es podrà parar les envestides reaccionàries d’un Règim, que pretén mantenir mitjançant la repressió una situació de permanent atac a les condicions de vida dels treballadors i el poble. Per a això és necessari construir una alternativa superadora de la política paralitzant de les diferents variants del neorreformisme i que plantegi una sortida anticapitalista basada en l’autoorganització i la mobilització social.