La sentència del Tribunal Suprem, donada a conèixer aquest divendres, condemna als cinc acusats com a “autors d’un delicte continuat de violació” segons els articles 178 i 179 del Codi Penal, amb agreujants, i estableix una pena de 15 anys de presó, inhabilitació durant el temps total de la condemna, prohibició d’acostament a la víctima durant 20 anys i 8 anys de llibertat sota vigilància. En el cas d’Antonio Manuel Guerrero Escudero, se’l considera també “autor d’un delicte de robatori amb intimidació”, per haver robat el mòbil de la jove (perquè aquesta no es pogués comunicar amb ningú després de l’agressió).

El més important de la fallada, que senti precedent, és la consideració que va haver-hi “un autèntic escenari intimidatori” en el qual la víctima “en cap moment consent”. Es va tractar d’una “situació intimidant que va fer que la mateixa adoptés una actitud de submissió, fent el que els autors li deien que fes, davant l’angoixa i intens aclaparament que la situació li va produir pel lloc recòndit, estret i sense sortida en el qual va ser introduïda per força, i les circumstàncies personals de la víctima i dels acusats, la qual cosa va ser aprofitat per ells per a realitzar els actes contra la llibertat d’aquella, almenys, deu agressions sexuals amb penetracions bucals, vaginals i anals” assegura en la sentència, que ha estat adoptat per unanimitat.

Aquesta definició és important, perquè fins ara el Jutjat de Navarra i l’Audiència provincial havien qualificat els fets com a “abús” i no com a “violació”, sostenint que no hi havia hagut “violència”, tot i que reconeixien com a fets provats que no es va tractar de relacions sexuals consentides. El fet que la jove hagués estat acorralada en un espai petit per cinc homes de gran *contextura física (un d’ells Guàrdia Civil i un altre militar), no comptava per als magistrats com a senyal d’intimidació. No només això, sinó que un dels magistrats de primera instància va arribar a qualificar els fets com “un *jolgorio”, desestimant per complet el relat de la dona. Una vegada coneguda la sentència, els cinc acusats han estat detinguts.

El moviment de dones i el cas de "la Manada"

“Aquesta justícia és una merda”, “Ja n’hi ha prou de justícia patriarcal”, “No va ser un abús, va ser una violació”, i “Un d’ells és Guàrdia Civil”, van ser algunes de les consignes més escoltades en les manifestacions que van desbordar les principals ciutats espanyoles durant el judici als membres de "la Manada". El moviment de dones es va mobilitzar massivament per aquest cas i es va denunciar el caràcter patriarcal de la justícia.

El que es va posar en qüestió era la manifestació d’un sistema judicial que culpabilitza a les víctimes i naturalitza les agressions sexuals, la violència cap a les dones i els feminicidis. Un sistema on jutges conservadors i masclistes té la potestat d’interpretar al seu gust els fets i dictaminar sobre les vides de les dones.

Per això milers de persones van sortir als carrers per a manifestar el seu repudi, reprenent les mobilitzacions del 8M i la vaga de dones. El qüestionament a la justícia patriarcal va tenir un element molt progressiu, mostrant els límits d’una institució reaccionària que es troba a l’ofensiva contra les llibertats democràtiques, empresonant als joves d’Alsasua per una baralla de bar o mantenint la presó preventiva als presos polítics catalans.

Diferents sectors del moviment de dones han celebrat aquest divendres la sentència del cas de "la Manada" com un fet que permetrà avançar en noves tipificacions dels crims sexuals i en el reconeixement de la violència de gènere.

No és un cas aïllat, es diu patriarcat

Cada vegada que un cas com el de "la Manada" o un altre de violència cap a les dones prenen rellevància mediàtica, des dels sectors més conservadors s’intenta instrumentalitzar el dolor les víctimes o els seus familiars per a exigir penes més dures en el Codi Penal. Per això, alhora que acompanyem a les dones agredides en la seva exigència de justícia, és necessari obrir una reflexió i rebutjar el populisme punitiu que ens ofereixen com a alternativa.

A l’Estat espanyol ocorre una violació cada vuit hores -segons dades oficials-, encara que les organitzacions de dones denuncien que la xifra és molt major, perquè de cada 6 violacions, només es denuncia una. Una vegada que les dones es decideixen a fer-ho, han de passar pel martiri dels interrogatoris policials i l’estigmatització en els mitjans de comunicació.

L’antropòloga Rita Segato, després d’haver treballat durant anys investigant el sistema carcerari, diu que la presó és “una veritable escola de violadors” i aporta informació de com en països amb una legislació més dura contra les agressions d’aquest tipus, els crims no han descendit. Per això sosté que no es pot detenir aquests crims ni amb la llei ni amb la presó, el que cal canviar és la societat.

Si la força del moviment de dones als carrers es canalitza cap a una estratègia que posa l’eix a exigir-li a l’Estat i a l’aparell judicial (el mateix Estat que és còmplice del patriarcat, que expulsa als immigrants i persegueix activistes) penes més dures per als agressors, pot acabar legitimant a aquest aparell repressiu, mentre es crea la il·lusió que amb càstigs individuals es pot acabar amb l’opressió cap a les dones.

Després de dos anys de mobilitzacions exigint justícia i repudiant l’accionar de la justícia patriarcal, la reflexió més important que avui podem fer passa per posar el valor la mobilització i l’autorganització del moviment de dones, de forma independent de l’Estat capitalista i patriarcal. Aquest és el camí que hem de seguir, perquè cap de les nostres reivindicacions sigui instrumentalitzada amb finalitats oposats als quals busquem, ja que no es tracta d’enfortir les institucions repressives d’aquesta societat capitalista i patriarcal, sinó de fer-les volar per l’aire.