Cultura

CONTRAPUNTO

Nostàlgia i violència al Hollywood de Tarantino

diumenge 25 d’agost| edició del dia

Rick Dalton (Leonardo Di Caprio) és un actor, en altre temps famós, en decadència. Els seus gloriosos anys de protagonista de westerns han quedat enrere i ara només interpreta papers de villà condemnat a morir en l’enfrontament final amb el “bo” de les pel·lícules. Així ho expressa en una de les primeres escenes, en un bar, a un productor (en una destacada actuació d’Al Pacino) assestant-li un cop mortal a la seva carrera i al seu ego. El seu amic i doble de risc, Cliff Booth (Brad Pitt) està sempre al seu costat i tenen una amistat incondicional. Dalton, esgarrapant els últims moments de fama i barallant per a no convertir-se en un fracassat, anirà a Itàlia a filmar spaghetti westerns a contracor.

Com és habitual al cinema del director de Reservior Dogs i Pulp Fiction, hi ha diverses històries que es desenvolupen en paral·lel, amb ficcions que prenen aspectes de la història real, en una sempre adaptació d’estil lliure, pop, violenta i nord-americana. L’ambientació es submergeix des del principi en la cultura de Hollywood dels anys 60: el vestuari, les sèries, la música, la tecnologia, les actuacions i el llenguatge recreen aquesta època.

Èrase una vez en Hollywood és la novena producció de Quentin Tarantino. El títol que utilitza un to d’enyorança, descriu també el clima general que tindrà la pel·lícula. Un Hollywood, una indústria de cinema que desapareix per a donar vida a una nova forma de filmar. Heus aquí la nostàlgia.

El temps de la història és aquell en el qual un vell model de producció cinematogràfica declina per a donar pas a noves històries, actors i formats audiovisuals. Aquests canvis creuaran cadascuna de les accions dels protagonistes, les seves motivacions, diàlegs, esperances i frustracions. Són moments de creixement de sèries com a Bonança, Manix o FBI i caiguda en picada dels westerns. Els canvis en el món del cinema, un Hollywood vampiresc amb ganes de sang fresca, estan immersos en una època que es cola en la pel·lícula a manera de ressons distorsionats i caricaturitzats, retallades a gust del director en funció de crear aquest univers propi. Així, rastres dels anys 60 s’escolten llunyans en les notícies sobre Vietnam o en uns hippies, que encara que basats en un cas real, són menys representatius del moviment d’una època, que personatges concordes construïts en funció d’aquesta particular trama narrativa. Prenent en compte que l’acció se situa en l’agitat any 1969, amb una joventut a nivell mundial influenciada pel maig Francés i altres moviments, és clar que la retallada del director no cerca en cap moment reflectir el clima polític de l’època.

En la filmografia de Tarantino es destaquen diàlegs i personatges, estructures narratives, construcció de climes, acció, violència, rescats de la cultura nord-americana, i tot això forma part d’aquest film. El guió, els diàlegs, l’enquadrament sobresurten en un film més distant de Pulp Fiction o de Django Desencadenado, mantenint el sentit de l’humor i la ironia de Malditos Bastardos.

L’elenc despunta, protagonistes o petits papers, tots tenen la seva caracterització i aporten un to propi. Leonardo Di Caprio i Brad Pitt construeixen un duo que no defrauda. El gran monòleg de Di Caprio sol i borratxo, i Pitt, un doble que no sembla voler ni necessitar les mels de la fama amb les seus ja acostumats tons i inflexions de veu. S’agreguen a l’elenc la participació d’Al Pacino i Margot Robbie com Sharon Tate.

Amb el córrer dels 160 minuts de pel·lícula, se sumen personatges secundaris que aporten detalls i amaneixen el relat: “No m’agraden que em diguin coses com a petita gateta amb botes, però com estàs trista ho deixaré passar”, són les paraules d’una nena que treballa actuant en els estudis mentre Rick Dalton cau en l’alcohol i no pot memoritzar els textos.

La música com sempre acompanya cada escena, i no falta Califòrnia Dreaming que sona potent i li posa ritme a la nostàlgia. En la combinació de la successió d’accions i la cançó, Tarantino semblaria dir que Califòrnia ja no somia i que ja no és càlid ni segur caminar pels seus carrers.

El món del cinema dins del cinema està present en tot el film, la trama i els seus personatges, i fins i tot a amb recreacions de pel·lícules i sèries ficcionades, un univers que suma també la història paral·lela que involucra a Roman Polanski i la seva dona Sharon Tate i l’assassinat d’ella per part del Clan Manson, en una com sempre apropiació tarantinesca dels fets històrics.

La violència sura sempre en l’ambient. En aquest aspecte, cal destacar que Cliff Booth, el doble de risc, té en el seu prontuari haver matat a la seva dona, però al Hollywood dels anys 60 és una dada més, treballa sense problemes. L’estrany grup hippie justificarà els seus atacs en aquest marc “criar-nos veient la televisió significa que ens criem veient assassinats...”, “la meva idea és que matem a la gent que ens va ensenyar a matar”. D’alguna forma la violència real dels qui dominen els Estats Units amb les seves guerres, repressió policial, racisme, etc, es cola per tots els porus i adopta noves formes. Tarantino, a pesar que la pel·lícula és més un homenatge al western i una nostàlgica mirada sobre un Hollywood més ingenu i relaxat, no deixa de plasmar la seva mirada sobre la violència existent als Estats Units.

L’estrena es realitza 25 anys després de Pulp Fiction, una pel·lícula que va renovar les formes de contar històries i va marcar una època. Des d’aquest angle el nou film no irromp en les cartelleres de la mateixa forma. La força d’innovar la narració cinematogràfica es presenta ara com un segell d’autor, ja consagrat i aclamat, que pot disposar tranquil·lament d’un engruixat pressupost de 90 milions de dòlars, 10 vegades major del qual va tenir en les seves primeres pel·lícules, per a filmar tot el que imagini.

Per al públic seguidor de Tarantino és una nova oportunitat de gaudir del seu cinema i, entre altres coses el final també aporta sorpreses interessants.




temes relacionats

Cinema   /    Cultura

Comentaris

Comentar