Foto: directius del Banc Santander
El líder de Podemos, Pablo Iglesias, va presentar una proposició de llei al Congrés per pujar els impostos a la banca. La idea consisteix a pujar 10 punts l’impost de societats que paga la banca. Aquesta pujada seria extraordinària i s’aplicaria durant uns cinc anys, encara que podria prorrogar-se. Amb ella, la formació lila, proposa recaptar uns 1.000 milions d’euros anuals.
En la roda de premsa per anunciar aquesta iniciativa, Iglesias va plantejar que era necessari augmentar la contribució bancària per "recobrar part de les enormes pèrdues en les quals s’ha incorregut pel rescat bancari, una vegada que el sector torna a tenir notables beneficis". De fet, aquest rescat és el que permet que la banca torni a tenir guanys mil milionaris, mentre moltes famílies són desnonades.
Dies enrere, el secretari general del PSOE havia realitzat una proposta semblant. Pedro Sánchez també es proposava recaptar 1.000 milions anuals a través d’un impost als beneficis bancaris. I, mitjançant un altre impost, centrat en les transaccions financeres, es recaptarien uns 2000 milions. Tot això per reduir el cost del rescat bancari i el forat de la seguretat social (encara que tals impostos només aconseguirien cobrir poc més del 10% del dèficit de les pensions).
Des de Podemos diuen que els van copiar la iniciativa. Encara que el plantejament de Sánchez es diferencia a donar una fi determinada a la recaptació (sufragar el forat de les pensions), mentre que en el cas de Podemos no queda clar a què hauria de destinar-se la hipotètica recaptació que s’aconseguiria mitjançant un nou impost.
El forat negre bancari
El rescat bancari va costar, segons els càlculs del Banc d’Espanya, una mica més de 60.000 milions d’euros. Aquests mateixos càlculs indiquen que l’administració podrà recuperar al voltant de 15.000 milions. És a dir, que almenys hi haurà unes pèrdues de 45.000 milions d’euros. Tot això està absorbit com un enorme endeutament de l’Estat que ve pagant la ciutadania via retallades socials.
Tot això es va finançar mitjançant un augment meteòric del deute, una enormitat de retallades als pressupostos d’educació i sanitat, i una forta de reducció de personal en les administracions públiques i en les empreses privades (des que va començar la crisi, 1 de cada tres treballadors bancaris ha estat acomiadat). I, ara que la banca i les empreses de l’Ibex 35 guanyen el mateix (o en alguns casos més) que abans de la crisi, la reducció de l’atur va en comptagotes i els salaris s’han desplomat, per no parlar de la precarietat laboral.
En poques paraules, la banca ha tornat a guanyar. Es va emportar una millonada durant les “vaques grosses” i continua fent-ho durant “les vaques flaques”. Tot gràcies a que les seves pèrdues d’ells les assumim els treballadors i el poble empobrit durant aquests anys de crisis. Per això, del que es tracta és de capgirar la truita i canviar completament les “regles de joc” que només beneficien als bancs i els capitalistes.
No volem les molles
Segons la proposta de Podemos, es trigarien una mica més de 45 anys a recuperar mitjançant impostos la suma del rescat bancari. Per descomptat que no està calculada la inflació, ni els interessos que s’hauria de cobrar a aquests banquers pirates. Això seria si s’arriba a l’objectiu de cobrar 5.800 milions cada lustre i si aquest impost extraordinari s’anés prorrogant fins a cobrar íntegrament la suma cedida.
La proposta de Sánchez també ens aboca a diverses dècades. Si be el líder de Ferraz planteja recaptar al voltant de 3000 milions anuals, aquesta quantitat seria repartida entre les necessitats de la seguretat social i recuperar part del perdut en el rescat bancari.
Però aquestes són només especulacions. En primer lloc, tals impostos haurien de ser aprovats al Congrés dels Diputats. No oblidem que el PP, Ciutadans, el PNB, Esquerra Republicana, el PdeCAT i el propi PSOE, són partits que defensen als empresaris. El finançament d’aquests partits també procedeix de les grans empreses que guanyen al seu torn sucosos contractes públics. El més normal és que aquests “escuders” de l’Ibex 35 facin l’impossible per frenar-los. Fins i tot en el cas del PSOE, la proposta del qual sona bé com a discurs electoral precoç, però una altra cosa és la seva aprovació concreta amb els poders fàctics que es veurien perjudicats per aquests impostos.
Però per a la classe treballadora, inclosos els milions de pensionistes, no es tracta d’ajuntar les molles: volem el pa sencer. Tampoc podem esperar dècades a recuperar el que és nostre. En els 10 anys que porta el període de crisi capitalista, la banca ha desallotjat desenes de milers de persones. I, continuen fent-ho. Què els diem a les famílies que van al carrer o viuen amuntegades? “Espereu uns cinc anys o deu que ja ajuntem tot”. Això és impossible. Volem el pa sencer i ho volem ara, perquè és el nostre dret.
Nacionalització de la banca sota gestió obrera
Les grans entitats espanyoles tenen propietats pel valor de 63.000 milions d’euros (pisos i sòl). Aquests immobles procedeixen gairebé íntegrament d’embargaments per impagaments en els anys que portem de crisis. Des del començament de la crisi capitalista s’han desnonat a més de 500.000 persones. Només durant el segon trimestre de 2017, el ritme ha estat de 187 desnonaments diaris.
Enfront d’aquesta realitat dramàtica, no es tracta de cobrar unes monedetes a la banca. Es tracta de retornar a cada família a la llar de la que va ser arrencat; es tracta d’anul·lar aquests deutes astronòmics i amb unes condicions brutals; es tracta que no es rescati als banquers, sinó que resolguin els greus problemes socials generats pel capitalisme. Es tracta d’acabar amb l’atur, amb la precarietat, amb la pobresa, amb els desnonaments, etc.
Per a això no serveixen tèbies mesures com les plantejades per Podemos i el PSOE. El que cal fer és nacionalitzar la banca immediatament i posar-la sota gestió dels treballadors bancaris i comitès de petits estalviadors. Solament així es podrà aconseguir que els serveis bancaris estiguin al servei de la majoria de la societat. ja que els treballadors i qui va estalviar alguna cosa durant la seva vida són els qui defensaran al poble. Els empresaris solament es defensen a ells mateixos.
La nacionalització permetrà l’expropiació dels habitatges que van ser desnonades i la devolució a les famílies que les ocupaven. Tot això es pot fer mitjançant el cobrament d’un lloguer a preus de cost, d’acord als ingressos familiars. En disposar de tot el capital bancari, l’administració pública pot dissenyar un pla d’obres públiques que permeti acabar amb l’atur i al mateix temps ajudar a resoldre les greus deficiències que hi ha als barris populars i reduir la desocupació. De la mateixa manera, una banca sota gestió obrera podria brindar crèdits barats per a les famílies treballadores i els petits propietaris asfixiats per la crisi.
Però juntament amb això, l’altra part de l’estafa de la banca ha estat i segueix sent el deute públic. El pagament del deute ha estat un dels principals mecanismes de xantatge de les institucions imperialistes i els respectius governs en l’Estat per imposar brutals mesures d’ajust contra els treballadors i el poble. Tant el PSOE com el PP han estat veritables pagadors en sèrie d’un deute contret en forma il·lícita i fraudulenta.
En algun moment Podemos i IU van plantejar la tèbia mesura d’impulsar “auditories ciutadanes” per determinar quina part il·legítima del deute no hauria de pagar-se. Però ni tan sols això s’ha dut a terme. Al contrari, els anomenats “Ajuntaments del canvi” dels quals formen part han estat els campions del pagament del deute a les principals ciutats de l’Estat.
Pagar el deute implica assumir un deute públic que representa més del 100% del PIB i que ha estat engreixada pel transvasament de deute privat -sobretot procedent del rescat a la banca i altres grans empreses- al deute públic. Per això l’única consigna realista i acceptable en defensa dels interessos de les majories populars és decretar el no pagament unilateral del deute.
Per lluitar per aquest programa és necessari construir una esquerra anticapitalista dels treballadors i el poble, que posi l’eix a desenvolupar la mobilització social per imposar una agenda que resolgui l’atur, la precarietat, els desnonaments, etc.
