L’acord aconseguit en les últimes hores per Vox i PP permetria la investidura de Juanma Moreno (PP) a Andalusia com a president de la Junta, amb l’anterior suport de Ciutadans, portant a un govern de coalició amb la dreta i l’extrema dreta. Així s’ha fet públic amb la signatura de l’acord de 37 punts entre PP i Vox que plasma la gran majoria del programa polític, econòmic i social de l’extrema dreta, tant dins del PP com a Vox.

L’acord contempla, entre altres, mesures contra la immigració, la sanitat pública, la memòria històrica, l’avortament lliure o l’educació pública i les previstes purgues ideològiques en els mitjans de comunicació o el servei d’ocupació sota el nom de "despolitizació", dins de la política d’eliminació de competències autonòmiques desprésdel camí obert pel 155 i el "a por ellos", advocant per "el diàleg i el respecte a les forces constitucionalistes".

El propi document es presentava com un acord per a "contribuir decididament a guardar i protegir l’ordre constitucional i la Unitat d’Espanya, mantenint sempre la màxima lleialtat cap a la Corona i la Carta Magna" en una línia de restauració per extrema dreta d’un Règim del 78 amb els seus pilars, com la Corona o la unitat territorial, sota fortes crisis i qüestionaments.

Un dels principals segells de Vox, les seves polítiques racistes antiinmigracin, apareix amb presència destacada en l’acord "evitant totes aquelles decisions que puguin afavorir un efecte crida", comptant amb "tots els mitjans al seu abast per a prevenir l’amenaça del fonamentalisme islàmic" o "Donar suport material, humana i documentalment a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat que tenen encomanada la protecció de les fronteres, garantint una immigració ordenada, legal, respectuosa amb la nostra cultura occidental, vinculada sempre al mercat laboral."

Aquesta política no només ovaciona la creixent islamofòbia i racisme, sinó que reafirma les actuacions anteriors tant dels governs del PP, com del PSOE, implantant la Llei d’Estrangeria, les devolucions en calent, els CIEs. Aquestes polítiques i els qui "tenen encomanada la protecció de les fronteres" són responsables de massacres com la de Tarajal o els centenars de morts a l’any al Mediterrani.

Al mateix temps, el punt que acorda "facilitar l’ús de targeta sanitària única en totes les Comunitats" implica que a Andalusia també quedarien excloses milers de persones sense papers de l’atenció mèdica més enllà de parts i urgències. Mentrestant, es comprometen en aquest acord a "lluitar contra el “turisme sanitari".

En l’acord figuren a més, alguns dels grans "cavalls de batalla" de l’associació ultracatólica Haze Oír, amb coneguts vincles amb el PP i amb Vox, com la possibilitat que "els pares puguin excloure als seus fills d’activitats de formació escolar quan siguin contràries a les seves conviccions", un "Pla Integral de Suport a les Famílies" i una "Conselleria de Família" i un sistema que proporcioni "alternatives socioeconòmiques a dones amb embarassos no desitjats" enfront de la interrupció voluntària d’aquest embaràs.

A pesar que no figura explícitament l’anul·lació del matrimoni entre persones del mateix sexe o de les lleis de protecció LGBTI, que Vox porta en el seu programa i el PP va intentar portar enfront del Constitucional i finament va deixar sense pressupost, la possibilitat de retirar als fills de l’educació sexual, enfront del foment de la família judeocristiana tradicional i les traves al dret a l’avortament s’imposen en l’acord de govern com un avanç de la ultradreta en el seu combat a la "ideologia de gènere".

Al mateix temps, mentre més batalles culturals apareixen imposades per la dreta en l’acord, com "una Llei de Concòrdia que substitueixi a la Llei de Memòria Històrica" o "donar suport per llei la tauromàquia", se suma el conjunt del programa econòmic que ataca els serveis públics i controla les arques de la comunitat.

Sota el paraigua de "eliminar tots els organismes superflus i suprimir l’administració paral·lela", se signa l’anunciada substitució política designada com "despolititzar el Servei Andalús d’Ocupació", "reduir la despesa i garantir el servei públic i la neutralitat ideològica i informativa" en els mitjans de comunicació autonòmics o "eliminar tota convocatòria de subvencions a persones físiques o jurídiques que no compleixi evidents finalitats d’utilitat pública i social" (recordem que Hzte Oír o la Fundació Francisco Franco si que reben subvencions per "utilitat social").

Que aquest tipus de mesures siguin part de l’acord per a investir a govern andalús no és una cosa sorprenent. El programa electoral de Vox planteja alt i clar l’orientació reaccionària, racista, misògina, homòfoba i conservadora d’aquesta formació política. Pretén expulsar massivament als immigrants, reforçar la xenofòbia policial, derogar la Llei Integral de Violència de Gènere, prohibir el dret a l’avortament en qualsevol supòsit, promoure formes de família tradicionals i perseguir judicialment a les dones que facin denúncies sobre violència de gènere.

No obstant això, també és el govern del PSOE qui manté oberts els CIEs i aplica les lleis d’estrangeria, que condemnen a les immigrants a viure sense papers; manté les reformes laborals que imposen la precarietat a la majoria de les treballadores, i garanteix els acords i el finançament a l’Església catòlica, masclista i patriarcal, per només esmentar algunes de les seves polítiques, contràries a les necessitats de la majoria de les dones, les precàries, immigrants, treballadores i estudiants.

Vox no és un partit “outsider”, per més que algunes de les seves propostes trenquin el “consens constitucional” com la de suprimir autonomies, sinó una mena de “constitucionalisme extrem” i agenda neoliberal “sense filtre” per a temps de crisi.

Enfront d’aquesta dreta desbocada l’alternativa no pot venir de la pota esquerra del mateix Règim que l’ha engendrat. Identificar en el PSOE del 155, de les concertines, els rescats bancaris, les portes giratòries, les reformes laborals o el "pensionazo", l’“alternativa” a la dreta, és no identificar que l’auge de l’extrema dreta té com ferment una combinació de crisi política, econòmica i social amb inexistència d’una alternativa que no sigui el “mal menor” que ens obliga a resignar-nos a un futur de precarietat laboral, salaris de misèria i pèrdua de drets socials i democràtics.

A la restauració reaccionària no la frenarà un projecte com el de la regeneració progressista (una restauració d’un altre signe, però restauració al cap i a la fi). La clau en el pròxim període passa per que l’esquerra a l’Estat espanyol, al costat de moviments com el de les dones, la joventut antimonàrquica, les lluites i processos d’organització obrera contra la precarietat o els sectors del moviment català que estan fent una experiència amb la direcció processista, sigui capaç d’aixecar una alternativa anticapitalista i de classe, una veritable esquerra “sense complexos”.