Les reunions del Pacte de Toledo s’han encallat al voltant de la revalorització de les pensions basades en l’augment de l’IPC. Quelcom que semblava acordat entre Unidos Podemos i el PSOE, ara no està tan clar. La portaveu “socialista”, Mercé Perea planteja que cal agregar altres variables en aquest càlcul. Perea coincideix amb el seu “col·lega” del PP, Gerardo Campos, a agregar altres indicadors com són els salaris, PIB o les cotitzacions.

Les mentides dels mitjans burgesos

Portem mesos, potser anys, sent bombardejats amb notícies sobre la fallida del sistema públics de pensions, discursos sobre que la societat envelleix, que ens morim més tard, etc., etc. Les grans cadenes periodístiques, al servei de les empreses de l’Ibex 35, tracten de muntar el gran engany. No obstant això, res diuen que els pensionistes porten anys amb pèrdua del poder adquisitiu.

Abans ens mentien dient que era impossible augmentar més que aquest irrisòri 0,25%. El PP ho va imposar unilateralment. Ara, si en lloc d’un 0,25% s’augmenta un 1,6% (que segueix sent mínim) ens diuen que caldrà pagar 1800 milions més. Quina barbaritat! criden els liberals. Estem parlant de menys del 0,2% del PBI espanyol. Ah, però si parlem d’imposar un impost a la banca, posen el crit en el cel. La banca només pot rebre, com va passar amb el rescat que estem finançant els treballadors i el poble.

Al voltant de 2,5 milions de pensionistes en l’Estat espanyol tenen ingressos que no superen els 860€ mensuals. Estem parlant d’una mitjana de 934€ mensuals. No obstant, la pensió mitjana per a les dones és de 729 euros. Això és així perquè hi ha 2,17 milions de dones cobrant pensions de viduïtat. En el cas d’aquelles dones que s’han pogut jubilar, la quantia també és menor a la mitjana, 801€, ja que cobren menys salaris o treballaven menys anys.

Més del 25% de les pensions són inferiors a 600€, estem parlant de 2,5 milions. I les pensions de viduïtat d’aquelles persones (àmpliament dones) majors de 70 anys no arriben als 500€. Com se li pot dir a una persona que cobra aquesta misèria que es conformi amb el 0,25% d’augment? Ni tampoc que es conformi amb 1,6%. Mentre l’Ibex té guanys previs a la crisi, els pensionistes i els treballadors seguim perdent poder de compra. Segurament per això les empreses guanyen milers de milions.

En general, la quantia de les pensions no reconeix tot el treballat pels pensionistes en els seus anys joves. Molt menys encara en el cas de moltes dones, com es pot veure en les estadístiques citades. Molt parla aquest govern de les dones, del feminisme, etc., no obstant això, el sistema condemna a les nostres mares o àvies a pensions desastroses. En els anys en els que som físicament més febles, el capitalisme copeja durament. I l’escòria burgesa s’atreveix a dir barbaritats…

Parla l’escòria

Les declaracions de l’ex ministre Solchaga són almenys ofensives, quan assegura que els pensionistes "no tenen raó, no van pagar ni la meitat del que perceben". Solchaga va ser ministre d’economia sota la presidència de González per iniciar la reconversió industrial amb una bateria d’acomiadaments. Com a bon neoliberal està en contra d’elevar les pensions més enllà del 0,25%. Aquest personatge multimilionari participa en consells d’important empreses i té un bufet per assessorar a grans corporacions.

Celia Villalobos, presidenta de la Comissió de seguiment del Pacte de Toledo es va atrevir a dir que “hi ha ja un nombre important de pensionistes que està més temps en passiu, és a dir cobrant la pensió, que en actiu, treballant”. Per rematar amb “Tenim l’obligació de dir-los als que avui tenen 45 anys: cura, preocupeu-vos de l’estalvi”. De pensió, ni parlar, no? No cal oblidar a Villalobos quan es quedava dormida o jugava amb la Tablet en el seu escó.

La Ministra Magdalena Valerio declarava que el Govern de Sánchez no farà una llei unilateral, sinó que buscarà el consens amb tots els grups polítics. Això òbviament inclou un acord amb el PP i amb Ciutadans. La ministra va calcular que des de 2018 a 2022 l’augment de les pensions seria de 37 mil milions d’Euros.

Els pensionistes porten mesos en lluita

Des que els pensionistes van cobrar aquests “augments” de 8 o 12€ mensuals o van rebre la carta en la que s’anunciava amb bombos i platerets la “bona nova”, van començar a mobilitzar-se. A l’hivern van desafiar no solament el clima, sinó, i sobretot, al Govern. Euskadi és un dels epicentres omplint cada dilluns els carrers. Exigeixen que les pensions s’actualitzin d’acord a l’IPC i una pensió mínima de 1080€.

Aquestes mobilitzacions provoquen certa preocupació en el Règim del 78, ja que molts d’ells són històricament votants del PSOE o del PP. És a dir, d’aquells partits que han perdut als joves en una gran proporció. I, que ara s’arrisquen a perdre als majors, aquells que els van conèixer quan eren més joves. Per això ha tornat a reunir-se el “Pacte de Toledo”.

Aquesta setmana, els pensionistes de Madrid s’han manifestat a les portes del Congrés dels Diputats. Van ser rebuts de la mateixa forma que quan manava Rajoy, amb pals. Els pensionistes volen fer valer tots aquells millors anys de la seva vida per poder viure els seus últims anys amb dignitat i entre els seus. Per això, van volar algunes tanques i la policia va haver d’aguantar-se. Pablo Iglesias va baixar a fer-se la foto i defensar-los però de la pensió de 1080 res.

Per resoldre l’augment de les pensions perquè siguin dignes, és necessari que l’Estat faci una aportació important. Aquesta aportació ha de sortir de la banca i les grans empreses. No es pot consentir que les de l’Ibex 35 guanyin milers de milions mentre el 25% dels pensionistes no arriben a cobrar si més no 600€. Això és necessari resoldre-ho el més aviat possible.

Que pagui la banca i les grans empreses

El forat en el sistema públic de les pensions es deu a una caiguda en picat en els salaris i l’augment de la precarietat laboral al costat dels alts nivells d’atur que persisteixen. Per “tapar” aquest forat cal imposar impostos on hi ha diners: això és en les grans fortunes i les grans empreses que guanyen milers de milions com Amancio Ortega, Isidre Fainé o Juan Roig. A costa de les reformes laborals, caiguda salarial i precarietat, les empreses estan guanyant més que en els anys precrisis, ja seria hora que paguin ells. És necessari qüestionar la propietat de les grans empreses si volem resoldre qualsevol problema social de certa envergadura, però una solució d’aquest tipus no la defensa cap partit parlamentari, ni tan sols Podemos planteja una mesura tan elemental. Cal expropiar als expropiadors.