El primer que va fer el Govern de coalició de PSOE i Unides Podem, encapçalat per Pedro Sánchez, no més adoptar l’Estat d’Alarma, va ser aprovar un bazooka de 100.000 milions destinats a les empreses, amb la intenció que es dupliqués a 200.000 milions amb la part que posarien les entitats financeres. Tot per irrigar de liquiditat el teixit empresarial i evitar el risc de necrosi i la mort de milers d’empreses per asfíxia econòmica. Per a la intervenció social amb prou feines va aprovar 18.000 milions dels quals no s’ha tornat a dir res.

Aquest dimarts, tal com ha manifestat la ministra d’Hisenda i portaveu de Govern, María Jesús Montero, s’ha començat a concretar la lletra petita de les mesures de finançament dels 100.000 milions per a les empreses. Es començarà aplicant un primer tram de 20.000 milions en condicions realment òptimes per a la majoria de les empreses, al menys sobre el paper.

Et pot interessar: Davant el rescat de Sánchez als capitalistes, nacionalització de la banca i impostos a les grans fortunes

Perquè el mànec de la paella de la concessió dels préstecs ho van a tenir les entitats financeres. Per que podria ser que aquest mannà de recursos financers no els arribi a les microempreses ni als autònoms amb la mateixa alegria, per tenir més riscos amb els seus préstecs, que per a les grans i mitjanes empreses. Són els perjudicis derivats de no tenir una banca pública que pugui oferir directament el préstec, sense intermediaris que cobrin comissions, o que decideixen en funció dels comitès de risc, si aproven o no el finançament sol·licitat. És cert que tenim a Bankia, que en rigor és un "banc públic" ara mateix, ja que la seva supervivència ens ha costat milers de milions d’euros a tots i l’Estat és l’accionista majoritari. No obstant això, aquest banc per voluntat de Govern del PSOE i Unides Podem, actua increïblement, fins i tot en aquests moments de màxima necessitat financera, com banca privada. Fins al punt que la decisió adoptada per Bankia, publicada ahir, de concedir moratòries per crèdits a curt termini a empreses afectades per la crisi, va ser atribuït pel Govern a una decisió independent i purament empresarial de la direcció de Bankia. No a la voluntat política de Govern, increïble però cert.

Doncs bé, ja s’han conegut les condicions dels préstecs a executar amb aquests avals de l’Estat. El Govern ha garantit amb els seus avals el 80% per a qualsevol préstec per a les pimes, de manera que els bancs arrisquen un 20% dels seus recursos. I cobriran el 70% per a les grans empreses si és nou finançament, i el 60% si és una renovació de finançament existent.

A més d’aquestes mesures, i com a úniques mesures de calat social, María Jesús Montero ha comunicat l’aprovació de 300 milions per a les comunitats autònomes per atendre les famílies més vulnerables i un altre import de 25 milions per a ajudes a l’alimentació als menors que venien gaudint de les beques-menjador, que han quedat paralitzades després dels tancaments dels col·legis.

Pel que fa als autònoms i davant la pregunta telemàtica d’un periodista durant la roda de premsa, ha indicat que "se està atenent a les seves necessitats", ja que tenen ajornats el pagament de tots els impostos durant 6 mesos, 3 sense interessos. A més, per a aquells en què la seva activitat estigui totalment nula o hagi baixat un 75%, es poden acollir a la cessació d’activitat i rebre els ajuts públics corresponents. Tampoc pagaran les quotes de la Seguretat Social dels seus treballadors aquells autònoms que efectuïn un ERTO.

Et pot interessar: Falsos autònoms, condicions laborals del segle XIX

A l’Estat espanyol hi ha 3,28 milions d’autònoms. D’entre ells, però, hi ha un percentatge significatiu de "falsos autònoms" que a finals de l’any 2017 es xifraven en 210.000 treballadors. Són els treballadors més precaritzats i ultra explotats per les patronals, sense drets laborals de cap tipus. És fàcil concloure que aquesta xifra s’haurà vist incrementada des de llavors, tenint en compte que les activitats més precaritzades derivades de l’aplicació de les noves tecnologies per part de patronals sense escrúpols s’han incrementat. Aquí estan les lluites dels "riders", entre d’altres sectors, per aconseguir ser reconeguts com a treballadors per compte aliè. Però també abunden en el sector de ’transport (conductors de camions, taxis, Übers i derivats, personal de cures domèstics, etc.)

Doncs bé, aquests treballadors han quedat totalment aliens a les possibilitats aprovades pel Govern que es limiten als treballadors als quals se’ls apliqui un ERTO. Una cosa impossible en el seu cas per no ser treballadors per compte aliè. Per tant, els que acabin acomiadats ni tindran atur, per no cotitzar com a treballadors, ni beneficis com a autònoms per constar com falsos autònoms i no poder acollir-se a les ajudes aprovades pel Govern de Sánchez.

El Govern "progressista" deixa tirada a la classe treballadora

La realitat és que les mesures de Govern de PSOE i Unides Podem deixen tirada a la classe treballadora, ja que tan sols han quedat una mica coberts, amb el 70% del pagament de la base de cotització a la Seguretat Social, per a aquells que s’hagin anat a casa amb un ERTO a la butxaca. I, a més, trigaran a començar a cobrar aquesta misèria que van a rebre. Atès que mentre es tramita tota la documentació no tindran ingressos, llevat que les empreses, cosa que de fer-ho només ho faran les grans, es facin càrrec del pagament de la nòmina del mes de març.

Hi haurà empreses a més que complementin el percentatge del 70%, però seran les menys i només les més grans. Per descomptat que els acomiadats de manera individual, cosa que serà molt massiu en un país que entre les micro i les petites empreses suposen el 98% de el teixit productiu, no rebran res, llevat que hagin cotitzat prèviament prou per poder cobrar l’assegurança de l’ desocupació.

Les úniques ajudes de les que es beneficiaran només els treballadors més vulnerables, de moment, i està per veure com s’articulen seràn les del pagament de les hipoteques, la llum, l’aigua, el gas i els serveis de telefonia. Així mateix, les ajudes aprovades per a alimentació a menors de famílies vulnerables i les ajudes per a l’atenció de persones grans i persones amb discapacitat de famílies també vulnerables.

Però tots els ajuts són molt restrictives i per als sectors extremadament deprimits i desprotegits socialment que, a més, en les condicions actuals de tancament gairebé total de la gestió administrativa de l’Estat, tindran grans problemes per poder tramitar-les.

Renda d’emergència JA!

Devant la crisi descomunal que estem vivint, un Govern que veritablement es preocupés de la gent, de la classe treballadora i les classes populars, hauria d’aprovar una Renda d’Emergència o de Quarantena per a totes les persones que s’hagin quedat sense cap ingrés per la paralització econòmica generada pel Covid-19. Una renda d’un mínim de 1.500 euros nets per poder sobreviure durant aquest temps de crisi.

Molts diran que això és impossible i que les arques de l’Estat no poden afrontar-ho. Veurem que això sí que és possible, sempre que s’estigui disposat a afectar els interessos dels capitalistes i salvar el poble, en comptes de salvar els guanys de les empreses.

Per calcular el cost que suposaria aquesta mesura cal partir d’un total d’ocupats, segons l’EPA de l’últim trimestre del 2019, que puja a 16,23 milions d’treballadors assalariats. A aquesta xifra de treballadors caldria restar-li el total dels treballadors al servei de les administracions públiques que vénen a ser uns 2,5 milions, i aquells que encara mantenen les activitats productives, que podrien ser un 20%, aproximadament. Per tant, ens quedarien, aproximadament, 11 milions de treballadors. A aquests caldria afegir els autònoms que s’han quedat sense feina o sense activitat. i encara que no hi ha dades fidedignes, sent conservadors podem estimar que existeixen al voltant de 2 milions de treballadors informals a tot l’Estat (en 2014 un estudi els situava entre 2 i 3 milions). A la fi podria ser-hi una xifra propera als 14 milions, més o menys. Doncs amb aquestes xifres el cost de suportar aquesta mesura mensualment seria de: 21.000 milions d’euros. És a dir, la meitat dels 40.000 milions que la banca no ha tornat des del rescat bancari dels 65.000 milions d’euros. Si durés dos mesos suposaria 42.000 milions d’euros, xifres perfectament assumibles en la situació d’emergència social en què ens trobem. Sempre que aquests fons es busqui a les arques dels capitalistes i banquers que s’han enriquit en tot aquest temps a cop de reformes laborals, precarietat i salvatajes. Cal imposar que els bancs tornin immediatament tot el que es van robar per posar en marxa aquesta mesura forma urgent.

Junt amb això, és vital, per limitar la càrrega d’estrès i sobre explotació d’aquells treballadors que segueixen en els seus llocs fent torns maratonians de treball, a més d’exigir equips de protecció individualitzada suficients (EPI) i realització de proves massives de l’Covid-19 per evitar els contagis, que s’imposés el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial, a càrrec d’aquestes empreses que estan incrementat la seva facturació i els seus beneficis enormement.

Aquestes mesures se sumen a d’altres que ja hem plantejat des de la CRT, com les fortes inversions i despeses en la sanitat pública; l’increment de la fiscalitat a les grans fortunes per finançar totes les despeses; la nacionalització dels sectors productius estratègics i del sector financer, sota el control de treballadors i usuaris. Així com la posada de tota la producció de tots els sectors industrials sense activitat, incloses les startups i totes les empreses d’enginyeria i desenvolupament tecnològic, per a la producció de tots els materials necessaris per al tractament de l’Covid-19: respiradors, tubs endotraqueales i dotació en genera d’UCI -no només segons oferiment de les patronals- mascaretes, guants, gels desinfectants, etc. Mesures essencials per guanyar la guerra contra el coronavirus sense, com diu el Govern de Pere Sánchez i Pablo Iglesias, "deixar ningú pel camí".

Això vol dir, per tant, que el Govern s’ha plegat bastant als interessos financers de la banca que, si bé demanava percentatges superiors de risc a càrrec de l’Administració, les garanties aprovades no són gens escasses i ha permès de facto que el finançament preexistent es pugui refinançar amb aquestes noves condicions sobre la base de la seva renovació. Una cosa que suposa un important baló d’oxigen per a les grans entitats financeres que ja es veien amb un munt d’actius tòxics en els seus balanços. Com hauria passat si aquests préstecs aprovats fa mesos o anys a les empreses, per les dificultats per al pagament ara, haguessin passat a ser actius qualificats com impagats.