Gènere i sexualitats

VAGA 8M

Per què enguany no es convoca vaga feminista a l’Estat espanyol?

No convocar vaga aquest 8M amb l'argument de “institucionalitzar les nostres demandes”, és una invitació a navegar per un túnel ple d'il·lusions òptiques, en les quals el govern de la casta del PSOE podrà brindar-nos “des de dalt” el que des de fa dècades ens van treure a “les de baix”. Només a Catalunya hi haurà vaga general feminista aquest 8M.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

divendres 31 de gener| edició del dia

Els debats sobre continuar amb la vaga o no aquest 8M han estat intensos en tot l’Estat. He participat en l’assemblea pel 8M de Barcelona, únic territori on s’ha decidit convocar vaga general feminista aquest 8M estenent-ho al 9M, en els seus quatre eixos: laboral, estudiantil, de consum i de cures.

En dues assemblees l’eix del debat ha estat si convocar o no vaga laboral, ja que una minoria -que coincidia amb els qui van organitzar i van dinamitzar les assemblees i amb CCOO-, estaven en contra. Però l’eix laboral ha estat defensat amb múltiples arguments i votat per una àmplia majoria de dones de diferents col·lectius i assemblees feministes de barri, treballadores de diferents sectors, estudiants, sindicats alternatius i d’esquerra, col·lectius de migrants, organitzacions de l’esquerra independentista i les meves companyes feministes socialistes de Pan y Rosas.

Alguns arguments contraris a la vaga laboral eren: que aquest 8M és diumenge, que les dones immigrants sense contracte no poden fer vaga, que les vagues laborals ja no serveixen! O que els sindicats són patriarcals.

Però, potser moltes dones no treballen els diumenges en sectors més feminitzats com l’hostaleria, la sanitat i cures? Encara així, s’ha convocat també el 9M. Al seu torn, potser les dones immigrants no tenim dret a vaga, ja que moltes també som assalariades? I potser, no hem superat amb dues vagues a les direccions sindicals que mentre van cridar a un atur de dues hores, el moviment feminista va imposar una vaga general amb enormes manifestacions al costat de la classe treballadora, sectors populars i el moviment estudiantil? Així ho van expressar les reivindicacions que van incloure a les treballadores que estan militant en els sindicats, debatent contra les seves pròpies direccions burocràtiques de CCOO y UGT.

Un altre argument era que la vaga de cures és més important ja que la laboral “no ens representa a les dones”. Totes plantegem una gran quantitat de motius pels quals la vaga ha de parar també enguany els centres de treball i estudi."Dins de la classe treballadora assalariada, el 48% som dones. Una xifra que el sistema capitalista patriarcal s’encarrega d’ocultar, deixant a les dones en un rol subsidiari i invisibilitzat en el mercat laboral, amb els treballs més precaris i tot tipus de bretxes i la doble càrrega si sumem les tasques de la llar.”, van dir treballadores de Pan y Rosas. També les joves estudiants van proposar parar el dilluns 9 de març, “ja que el diumenge les facultats i altres centres d’estudi estan tancats. Per la qual cosa és necessari que els sindicats d’estudiants convoquin assemblees per a parar”.

D’altra banda, el sistema capitalista patriarcal oculta les tasques de cures i domèstiques situant-les en una esfera exclusivament privada. I divideix el treball assalariat del no assalariat, com si les tasques de reproducció del capital (treball no remunerat) fossin part d’un sistema aïllat. Dues vagues generals el 8M, aturant els centres de treball al costat del conjunt de la classe treballadora per les reivindicacions més sentides de les dones, van ajudar a superar aquesta falsa divisió entre el treball domèstic, les tasques de cures tan invisibilitzades per les patronals i les burocràcies sindicals, i el treball assalariat cada vegada més femení i divers, contra la violència masclista i els feminicidis.

Com deia Jule Goikoetxea, referent del feminisme basc, “Les vagues del moviment feminista han estat un gran avanç no sols per al feminisme, sinó per a tota la classe treballadora perquè amplia la concepció del que és una vaga, la transforma de manera integral ja que planteja una crítica estructural. Així és la vaga del 30G. Critica la situació del treball assalariat, no assalariat, però també contra les violències masclistes, el sistema judicial patriarcal. I contra tot aquest entramat que fa que aquest capitalisme pugui funcionar i circular.”

“Institucionalitzar les nostres demandes”: paralitzar i desmobilitzar fent retrocedir al moviment feminista després de dos anys de vagues el 8M

Abans d’aprofundir en el debat, volia referir-me a la vaga d’Euskal Herria. A dies del 30G, portaveus del parlament basc van criticar que, a més de reivindicacions socials, "s’han incorporat altres reivindicacions feministes” pel que “ha passat a ser una vaga d’un ‘totum revolutum’”. Tranquil·lament podria ser una veu del PNB o del PSOE. O de CCOO i UGT. Però no, era la d’una parlamentària de Podemos Euskadi que no va secundar la vaga per aquests motius, entre altres.

És a dir, critica l’empremta que van deixar les vagues feministes en la lluita de la classe treballadora, la sinergia d’un moviment de dones que, insurrectes contra les violències masclistes, es van alçar contra múltiples greuges per a cridar “a la vaga mil, a la vaga cent” contra la precarietat laboral, els desnonaments, el racisme, la repressió del Règim i l’atac als drets democràtics fonamentals. Un moviment que va ajudar a despertar la lluita de les invisibles, com les treballadores de les residències que van protagonitzar més de 370 dies de vaga. Que va trencar el corporativisme de les burocràcies sindicals que van perpetuar la divisió entre els qui van obtenir millors condicions i drets laborals, i les més explotades de la classe treballadora, la joventut precària, i contra la divisió entre les treballadores i els treballadors migrants i nadius.

Aquest és el “totum revolutum” que molesta a les portaveus de Podemos a Euskadi, amb l’argument que “la majoria de les reivindicacions són de competència estatal i nosaltres, Unidas Podemos, ara pertanyem al nou govern central i hem traslladat part de les reivindicacions que són part del programa de l’acord del govern de coalició”.

Vegem com moltes portaveus, organitzadores i dinamitzadores de les assemblees territorials han plantejat arguments en la mateixa direcció. Entre els molt pocs arguments polítics contra la vaga, volia destacar un d’importància, que apuntava al fet que la clau actualment és “institucionalitzar les nostres demandes”. Un argument que té connexió amb la posició que ‘no fan falta fer vagues’ perquè el nou govern que s’autodenomina d’esquerres i progressista “ja incorpora” les demandes socials i “són part del programa de l’acord del govern de coalició”.

Una hipòtesi que clarament paralitza, desmobilitza al moviment de dones i feminista. I que de fet ha significat una enorme reculada, ja que els qui estaven al capdavant d’organitzar les assemblees i les Trobades estatals, han deixat de convocar-los sense haver consultat a cap assemblea territorial. Els qui pretenen pasitvizar al moviment feminista, acaben liquidant les instàncies d’autoorganització i coordinació estatal.

I alhora, ens convida a navegar per un túnel ple d’il·lusions òptiques que un govern amb la casta del PSOE podrà brindar-nos màgicament “des de dalt” el que des de fa dècades -també amb els governs del PP- ens van llevar a “les de baix”. Han exhaurit cadascun dels nostres drets i estan en enorme reculada: més assassinades per violència masclista, més explotades i sota la pobresa de la precarietat, deportades i desnonades, suportant la doble càrrega en unes llars amb vides precàries. Suportant l’emergència d’una extrema dreta que a viva veu, mentre crida amb total impunitat Visqui Espanya i visqui el Rei! des del Congrés, acusa el feminisme de ‘xacra’, que la violència no és masclista, i que els que maten són tots immigrants.

Per això al final del túnel totes aquestes il·lusions s’esvaeixen. Un exemple és la foto sinistra del 30G que contrastava amb les massives manifestacions de la gran vaga d’Euskal Herria: la del nefast acord signat per a la irrisòria pujada del SMI entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, amb els representants de la patronal i la burocràcia sindical de CCOO i UGT. La patronal celebrava la nostra pobresa i baixos salaris.

I així, les il·lusions òptiques s’esvaeixen cada vegada més ràpid, perquè les promeses de les dones que trenquen els sostres de cristall per a feminitzar els ministeris no ens treuen a la majoria de les dones -les treballadores, les humils i joves precàries- dels sòls enganxosos. La ministra de Treball, Yolanda Díaz d’IU va explicar que l’SMI es pujaria d’acord amb el que els empresaris acceptessin però els 50 euros mensuals per a 2020 no cobreixen ni des de lluny les pujades acumulades en aquests 12 mesos en lloguers, transporti públic o subministraments bàsics! A més ràpidament s’han baixat de derogar la reforma laboral del PP -la del PSOE ja ni s’esmenta- al·legant que “seria completament irresponsable”.

Mentrestant, seguirem en la precarietat, quedarà vigent que els EREs no necessitin autorització administrativa, que els empresaris puguin continuar despenjant-se -és a dir incomplint- els convenis quan ho considerin, la subcontractació i externalitzacions de serveis públics sense límit; la majoria en treballs feminitzats com a cures o neteja. Tota una herència de les reformes laborals que ningú vol derogar a pesar que milers de dones ho reclamen als carrers.

Et pot interessar: “El 8M anem a la vaga. No hi ha polítiques feministes si no es deroguen les reformes laborals”

En el Ministeri d’Igualtat com a directora d’Igualtat de Tracte i Diversitat, han incorporat a una dona racialitzada. Encara que comprenc l’alegria de les dones migrants, també cal dir, com a dona immigrant que sóc, que no hi haurà polítiques antiracistes ni igualtat per a nosaltres si continuen les lleis d’Estrangeria, els CIEs, el treball esclau d’internes a les dones immigrants (portes endins) i les polítiques imperialistes (portes fora) amb multinacionals espanyoles, exèrcits d’ocupació, tanques i morts al Mediterrani. Perquè cap maquillatge podrà cobrir el caràcter imperialista d’un govern que representa a la cinquena potència d’Europa.

O pretendre “frenar” a l’extrema dreta en una guerra cultural, per exemple contra el pin parental, en nom de la “democràcia i la diversitat” quan el mateix PSOE contínua finançant institucions obscurantistes com l’Església que perpetua valors morals reaccionaris, també és una altra il·lusió òptica. A més d’impedir el reaccionari pin parental, cal implementar l’educació sexual, contra la violència masclista i la LGTBfòbia com a assignatures obligatòries en tots els centres d’estudi. A més de garantir la separació de l’Església i l’Estat.

Et pot interessar: Contra el pin parental, més educació sexual a les aules

Considerar que les nostres demandes tindran resolució si les deixem en mans dels partits del Règim, és confiar en els qui gestionen tota aquesta maquinària estatal capitalista. I és, per tant, enfortir els mecanismes de dominació de classe –mitjançant la creació de tantes il·lusions en què tot vindrà des de dalt- i alhora afeblir la lluita als carrers i l’autoorganització contra el sistema capitalista dominant. Lamentablement, els qui estan al capdavant de l’organització del moviment feminista estan caient en aquest parany, igual que moltes organitzacions menors de l’esquerra que han subordinat a l’estratègia i el programa d’aquestes coalicions reformistes, durant anys, o van cridar a confiar en elles.

De cap manera aquesta crítica deriva en un abstencionisme respecte a la participació en les institucions parlamentàries dels règims democràtics capitalistes. Però sense oblidar que el centre de gravetat de la vida política està fora del parlament, per la qual cosa no es tracta de “pressionar a les institucions” des de fora amb una política subordinada al Règim. Es tracta d’intervenir amb una estratègia de ruptura i independent de les seves institucions i partits, que desenvolupi la mobilització i els mètodes que més xoquin amb el cor poder del capital com són les vagues, l’autoorganització. Que la impulsi, no que la paralitzi i la subordini a “donar-li temps” al nou govern social liberal imperialista.

Lluny de fer fetitxisme de la vaga com a mètode de lluita cap al 8M, el debat expressa aquesta reflexió política. L’argument que cal “*resignificar les vagues” travessat per la hipòtesi de “institucionalitzar les nostres demandes” contra les vagues tradicionals, acaba armant una *resignificación de vagues sense tall, transformant-les en un mètode de pressió, simbòlic i poc perillós per al sistema capitalista patriarcal.




temes relacionats

#vaga8m   /    #VagaGeneral   /    Gènere i sexualitats   /    Món obrer Estat espanyol

Comentaris

Comentar