Avui es compleixen deu dies des de la publicació de la sentència i el reavivament del moviment pel dret a decidir, en rebuig a la sentència, la repressió i per la llibertat dels presos polítics. Des del passat dilluns 14, hem realitzat centenars de talls de carreteres, l’ocupació de l’aeroport de El Prat, desenes de manifestacions en ciutats i pobles d’arreu de Catalunya, vagues estudiantils i una gran vaga general el passat divendres.

Això demostra que el poble català manté ferma la voluntat de defensa dels drets democràtics aixafats pel bloc monàrquic i reaccionari, la llibertat dels presos polítics i reprendre la lluita pel dret d’autodeterminació.

En tot aquest procés, el jovent hem estat al capdavant, sent milers als carrers, enfrontant la repressió i qüestionant amb la nostra lluita anys de procesisme que no ens han portat enlloc. El moviment estudiantil hem tingut un pes important a les mobilitzacions d’aquest any, com ja va passar amb les de 2017. Ara bé, si som milers, desenes o centenars de milers de joves, molts de nosaltres estudiants universitaris... Com pot ser que a les assemblees de facultat només estem participant algunes decenes? Hi ha quelcom que no estem fent be.

Cal mirar l’experiencia i les lliçons de 2017

Al 2017, des de Contracorrent vam exigir que es convoquesin assemblees obertes i democràtiques a tots els centres d’estudi per poder massificar el moviment i aconseguir el nostre objetiu: primer, votar i després, complir el mandat de l’1 d’octobre, mentres discutiem que nosaltres lluitavem per una república catalana de i per la classe treballadora i els sectors populars, no per una repÚblica burgesa.

Abans que sortís la sentència el passat dilluns, des de ContraCorrent vam tornar a plantejar la necessitat de organitzar la resposta de manera democràtica amb assemblees obertes i radicalment democràtiques, es a dir, on puguesism debatre tot: quines accions, quan fer-les, quines demandes plantejar i quins objectius voliem donar-li a tot aquest moviment, juntament amb la classe treballadora que va sortir amb força el 18-O i la resta de sectors populars.

Ho feiem amb el record i les lliçons de 2017. No impulsar aquestes assemblees llavors, va suposar que el moviment es desgastés i va desapareixer quan ens van manar a tothom cap a casa perquè haviem de fer pressió internacional i institucional. Aquest va ser el full de ruta de la plataforma “Universitat per la República” -que agrupava a organitzacions com AEP, SEPC i les joventuts d’ERC o el PDeCAT- que vam criticar per estar completament subordinat al full de ruta del Govern que va acabar marxant sense resistir.

Si en aquell moment, el jovent i el moviment estudiantil hagués estat organitzat en aquestes assembles, a cada facultat i institut, amb una coordinadora inter-facultats democràtica, nosaltres mateixos hauriem pogut decidir què fer, i ser un factor per intentar imposar una alternativa al que van fer Puigdemont, Junqueras i les entitats soberanistes.

2019, el moviment no anirà enlloc sense una autooganització massiva i democràtica

Malauradament, aquest 2019 hem vist com el sindicats estudiantils han tornat a repetir un métode que recorda molt a aquest “tot ve de dalt” de 2017. Durant tota la primera setmana, organitzacions com el SEPC, aixi com l’activisme de moltes assemblees d’universitat, es van negar a convocar assemblees obertes i massives. Es va perdre així una setmana fonamental per organitzar als joves que sortiem cada dia al carrer, i pensar conjuntament com continuar aquest moviment. Tots i totes vam pasar hores al carrer, vam resistir la violència policial... però quan anavem al dia següent a l’universitat no trobabem cap espai per poder debatre i decidir com continuar. Quedavem a l’espera del que ens digués algú per las xarxes socials. Tot, menys democràtic.

No va ser fins la segona semana on hi va haver un “canvi de lína” i el SEPC va donar suport a la convocatoria d’“assemblees obertes”. Però, a part de ser massa tard, les convocatories han tingut molt poca difussió i ni tan sols s’han fet pasaclasses per garantir que tothom que volgues organitzar-se sabés de les convocatòries.

Per altra banda, el SE ha va fer una crida a fer assemblees “a totes les facultats i instituts” però no hem vist que hagi hagut cap intent real de fer-ho, manté el seu métode burocràtic de convocatòries fetes des de la seva seu i imposades al moviment de manera burocràtica.

Així doncs, tot i que la convocatòria -amb totes les febleses que apuntàvem abans- a assemblees obertes als centres d’estudi podia ser un element progressiu per al desenvolupament del moviment estudiantil i l’articulació d’aquest, continuen diferents factors que impedeixen que el moviment sigui massiu i radicalment democràtic.

En primer lloc, aquestes assemblees obertes no han sigut veritables espais de debat sinó espais de planificació d’accions que en moltes ocasions ja partien d’accions planificades en “petit comitè”, quelcom que per nosaltres limita la possibilitat de decisió per part de l’estudiantat més nou i menys organitzat, a la presa de decisions. Els ordres del dia no es van poder modificar, “avui només parlem de si ocupem o no ocupem” o “de tal o tal cosa”, i la discusió de les demandes, els objectius i sobre tot, com sumar a la resta dels estudiants que estaven amb nosaltres a les manifestacions, no van ser aceptades.

Per altra banda, les accions plantejades per “trencar amb la normalitat acadèmica” no anaven enfocades a l’objectiu de massificar el moviment sinó més bé a pressionar a les autoritats académiques per que ens fessin la feina, es a dir per que suspenguin classes. Aquesta, justament, hauria de ser la tasca del movimient estudiantil, i la raó de per què és fonamental desenvolupar-lo i massificar-lo.

En lloc d’això, s’ha agafat la drecera d’accions aparentement “radicals” i portades a terme per grups reduïts, com els piquets de bloqueig. Aquestes enfronten l’estudiantat que està organitzat amb el que no ho està, i deixa a casa a moltes estudiants que estan d’acord amb les reivindicacions i vagues però que no troben sentit venir a garantir-les per que, una vegada més, “tot ve de adalt”.

També hi ha estudiants que comparteixen les reivindicacions democràtiques del moviment però tenen pressions econòmiques i acadèmiques reals, que no es poden combatre amb piquets. Es fonamental, per la massificació i democratització de les assemblees i el movimient, ampliar les demandes de la nostra lluita, introduint reivindicacions del moviment estudiantil com ara la gratuïtat dels estudis universitaris, cosa que no es va fer tampoc al 2017 i que ara hem vist com es feia només de forma parcial (ampliació de l’evaluació única, posposar activitats evaluables fins el 5 de novembre, etc).

Aquesta negativa a la massificació es veu substituïda amb pressions i negociacions estèrils amb el deganat i els rectors. Es confia en la bona voluntat dels degans o el rectors de les universitats, quan són justament ells qui poden donar permís per reprimir dins el recinte universitari o, com ha passat a la UAB amb els antifeixistes encausats per estripar una bandera espanyola, poden cedir dades personals dels propis alumnes als mossos.

Considerem que negociar amb les institucions universitàries mesures com la suspensió d’activitat docent, el tancament de classes, ampliació d’evaluació única, etc., només contribuiex a desmobilitzar la gent, que no veu la necessitat d’organitzar-se per lluitar per les seves demandes ni tansevol per garantir una vaga estudiantil perquè total, ja ho garanteix el rectorat supenén les classes.

A més a més, els dies de vaga, no podem plantejar només que la gent es quedi a casa seva, perquè això suposa que estudiants que estan d’acord amb la vaga no vinguin a la universitat, no puguin organitzar-se, no puguir debatre... no puguin fer res més que anar individualment a manifestacions. I per altra banda, quedant-se a casa, deixem el camp obert a la reacció per dreta dins la universitat, com hem vist aquest dies amb les accions de “S’ha acabat”, organitzant estudiants de dreta en contra de l’independentisme però tambe a estudiants que estiguin a favor del contingut de la protesta però no amb el mètode de que pocs estudiants tanquin la facultat.

Com podriem revertir això? Amb les assembles obertes que ja hem dit. Però s’haurien de treballar millor, no només fent difussió a les xarxes. També hem d’anar classe per classe informant de les assemblees per debatre quines accions proposem a la universitat i convidar tothom a que participi, fomentant que a cada classe es debati sobre el moviment, enviin delegats a l’assemblea i coordinant totes aquestes formes d’autoorganització a nivell de campus, universitat i tota Catalunya en una gran coordinadora de representants de cursos i assemblees de facultat.

Conquerir l’amnistia, les llibertats democràtiques i el dret a decidir només serà possible si s’imposa un moviment que pugui decidir-ho tot. S’ha de lluitar per assemblees massives on es doni la oportunitat de redefinir democràticament altres grans qüestions socials, com l’educació, el deute, etc.