Jovent

CRISI CLIMÀTICA

Prendre partit davant la crisi climàtica

Quin futur ens espera? Cap a on va el planeta? Quina responsabilitat té la joventut? I la classe treballadora? Els grans empresaris? Quina alternativa hi ha? La resposta d'un jove compromès.

Ernesto Castilla

ContraCorrent Barcelona

dissabte 14 de setembre| edició del dia

Com a jove que sóc estic més que acostumat a escoltar allò que “els joves som el futur”. Se’ns encomana la responsabilitat de resoldre els problemes que afrontarà la societat en els pròxims anys.

No obstant això, generalment tals proclames també acostumen a tractar-nos amb un cert paternalisme, com volent dir en realitat que tan sols tindrem la capacitat per a decidir sobre aquest futur quan siguem adults, és a dir, quan ja sigui una realitat. Mentrestant, esperen que ens acontentem amb esperar o com a molt pressionar perquè uns altres resolguin els problemes.

Però la joventut ja existeix i no viu en una bombolla aïllada del món real com molts intenten fer-nos creure. La majoria de nosaltres es veu obligat a buscar treball per a intentar pagar-se el grau universitari, compaginar la jornada laboral amb els estudis i cobrar sous de misèria precisament en honor de poder pagar la universitat fins a acabar la carrera, per a finalment tractar de cursar un màster amb preus encara més cars. Per no parlar dels qui no poden ni tan sols plantejar-se la idea d’estudiar i entren directament en el món laboral. Tot això amb grans dificultats per a poder emancipar-nos de casa dels nostres pares donat els desorbitats preus que aconsegueixen els lloguers, els quals arriben a superar de mitjana el salari mínim que a vegades ni tan sols cobrem, com en el cas dels treballadors de Telepizza.

A més, el grau d’explotació i opressió es multiplica quan parlem de les dones, els immigrants o el col·lectiu LGTBI+ que formen part de la joventut. No és un fenomen aïllat de tot l’anterior el fet que els i les immigrants ocupin els llocs de treball més precaris, l’alt índex d’atur entre les persones transsexuals, ni tampoc que les dones cobrin menys que els homes i desenvolupin gran part dels treballs relacionats amb les tasques de cures.

Aquest és el present de la gran majoria de la joventut del planeta i sento dir que, si la situació actual segueix el seu curs, el futur no ens ofereix una mica millor, és més, segurament ens ofereixi tampoc coses molt pitjors si no fem alguna cosa.

Parlo de la crisi climàtica que ja estem travessant i de la qual es preveuen conseqüències si no canviem certs punts clau per a abans del 2030. Sent simplement realista, el futur que ens espera si no prenem mesures efectives per a combatre el canvi climàtic és absolutament catastròfic. Parlo de l’extinció d’espècies, l’augment de les temperatures o la pujada del nivell del mar (coses per si soles altament preocupants) però també de fenòmens migratoris gegantescos provocats per l’esgotament de recursos, fams i guerres per aconseguir els mitjans de subsistència.

I com no podrà ser d’una altra manera, els més rics seran els qui estiguin millor preparats per a aquest escenari. En contra dels qui poguessin pensar il·lusament que els diners no té res a veure amb tot això, la realitat és que els posseïdors de grans fortunes són els qui tenen la capacitat econòmica per a comprar les terres millor situades per a la catàstrofe climàtica a l’una que poden permetre’s (i ho faran) pagar exèrcits per a defensar les seves possessions.

Els propietaris de les multinacionals que avui emeten la major part de gasos contaminants són els qui estaran millor armats per a l’escenari futur, la qual cosa no és sinó resultat de l’acumulació de riquesa generada a través d’un sistema d’explotació anomenat capitalisme que esprem a la majoria de la població mundial, entre ells als i les joves.

Per a qui tingui il·lusions en què seran els governs els que resolguin la situació i enfrontin a les grans empreses, les principals responsables del canvi climàtic, sento dir que tal cosa és gens probable. Els governs són un dels principals còmplices dels propietaris de les multinacionals, perquè no dubten a aplicar tots els plans d’ajust i les reformes laborals que el capital necessita per a continuar creixent.

Davant aquesta problemàtica, hem d’actuar de manera urgent. L’escenari anteriorment esmentat és tan sols un pronòstic de moment, però pot convertir-se en una realitat si no prenem partit aviat. Però com? Jo entenc que únicament existeix una resposta possible: confrontar a les grans empreses, controladores dels circuits de producció i distribució mundial i, per tant, responsables de la contaminació; en altres paraules, acabar amb el capitalisme.

Avui dia les paraules de Rosa Luxemburg que anunciaven “socialisme o barbàrie” cobren més sentit que mai. Són els treballadors i treballadores els qui produeixen en condicions d’explotació al mateix temps que són ells i elles els principals afectats de la contaminació, perquè els capitalistes poden permetre’s pagar residències en les zones més verdes, mentre que la classe treballadora, per la seva situació material de precarietat, es veu obligada a triar les opcions més rendibles, la qual cosa acaba significant viure en les zones més contaminades.

Precisament per aquesta raó, la classe treballadora és la principal interessada a resoldre la crisi climàtica a l’una que posseïdora de la capacitat per a aconseguir vèncer al capitalisme i construir una societat que organitzi la producció democràticament sobre la base de les necessitats de tota la societat, entre les quals es troba la preservació i recuperació del medi ambient.

No obstant això, fa falta una alternativa política independent dels partits dels capitalistes còmplices de l’explotació del proletariat i la destrucció del planeta. Fa falta construir una esquerra anticapitalista revolucionària que defensi els interessos de la classe treballadora i baralli contra el patriarcat, l’imperialisme i la lgtbifòbia lligats a l’actual règim econòmic. Un partit que lluiti per fer que la joventut del moviment pel clima defensi les lluites del proletariat al mateix temps que discuteix amb la classe treballadora perquè aquesta prengui com a pròpia la lluita contra el canvi climàtic.

Abans deia que l’actuació és urgent, torno a repetir-ho amb altres paraules; la militància revolucionària per construir una alternativa d’esquerres anticapitalista és urgent, per això milito, perquè actuar ja, significa per a la meva convertir-se en un militant revolucionari pel socialisme que prepari la derrota del capitalisme.




temes relacionats

#JusticiaClimàtica   /    Vaga pel clima   /    Pobresa   /    Revolució   /    Capitalisme   /    Canvi climàtic   /    Lluita de classes   /    Lluita obrera   /    Jovent   /    Juventut militant

Comentaris

Comentar