Trump va decidir començar l’any amb una nova agressió imperialista a l’Orient Mitjà. L’assassinat a Bagdad del general iranià Soleimani ha fet augmentar el nivell de tensió a la regió. Les alarmes sobre la possibilitat que l’imperialisme nord-americà pugui acabar provocant una nova escalada guerrerista s’han encès i s’han produït les primeres mobilitzacions contra aquesta possibilitat als EUA.
L’acció va ser resposta per l’Iran amb un calculat bombardeig a bases dels EUA a l’Iraq aquesta setmana. Trump va actuar sense consultar amb els seus socis europeus que també operen a la regió. Però més enllà d’aquest tret d’unilateralisme “trumpià”, i contra tota visió conreada per bona part de l’“opinió publicada progre” de que l’imperialisme és només ianqui, els governs europeus d’un o l’altre signe polític són també part de les ocupacions militars que, només en aquesta regió del globus, sumen més de 50.000 soldats.
Els governs de l’Estat espanyol no es queden enrere, també els del PSOE. Sota el govern de Pedro Sánchez totes les missions imperialistes a l’estranger s’han mantingut sense canvis. Avui dia l’Exèrcit espanyol està desplegat a la República Centreafricana, Somàlia, Mali, el Senegal, l’Oceà Índic, Turquia, Bòsnia, Colòmbia, l’Afganistan, l’Iraq i Líban. Ho fa sota diversos mandats i coalicions, des de la UE, l’ONU o l’OTAN, i es dediquen a tasques de control del territori, la defensa dels vaixells europeus que exhaureixen caladors africans o l’entrenament de forces militars i policials locals.
En valors concrets això significa que l’Estat espanyol, per exemple, dóna suport militar a la Turquia d’Erdogan que aquest 2019 va reiniciar la guerra contra el poble kurd o que, en el cas de l’Iraq, és part de l’ensinistrament de les forces militars i policials que han deixat un saldo de centenars de morts en la repressió de les protestes socials que es van desfermar al país en els últims mesos.
A més d’aquesta contribució directa, es mantenen la base nord-americana de Rota, que pot ser utilitzada sense cap control per a les operacions nord-americanes a la regió, així com les de Morón, Torrejón o Saragossa que estan a la disposició de l’OTAN i els seus països membres.
Les missions militars a l’estranger són la cara més oberta del caràcter imperialista de l’Estat espanyol i, fins fa poc, el rebuig a les mateixes i a la pertinença a l’OTAN era una de les senyes d’identitat més compartida per qualsevol que estava a l’esquerra del PSOE.
La mateixa IU, fundada en 1986, deu el seu origen a la capitalització per part del PCE d’una part del gran moviment contra l’OTAN dels anys 80 que va lluitar per el “NO” a la mateixa en el referèndum d’aquest any. El vell PCE va saber secundar-se en el sentiment anti-imperialista i anti-guerrerista que va aglutinar el rebuig als primers governs de Felipe González i la seva ràpida conversió en social-liberalisme imperialista, per a sortir així de la crisi que li va generar el seu paper en la Transició i l’origen del Règim del 78.
Potser per això, malgrat ser des del 78 un partit del règim i del seu salt de suport als governs des de començaments del segle XXI – quan es va convertir en el soci habitual de governs locals i autonòmics del PSOE i fins i tot partits nacionalistes conservadors- , el rebuig a les diferents guerres imperialistes amb participació espanyola – com les de la ex Iugoslàvia, Kosovo, l’Afganistan o l’Iraq – i les missions militars posteriors disfressades d’“humanitàries”, va continuar sent, almenys formalment, un dels seus punts distintius.
La principal excepció va ser el suport en 2006 de la IU de Llamazares i el PCE de Frutos a la missió a Líban, que es manté fins als nostres dies i té desplegat el major contingent (més de 600 soldats). Un canvi de línia que va generar no pocs qüestionaments i crisis en sectors de la seva militància i base social. Llavors, com avui, el suport parlamentari a un govern “progressista”, el de Zapatero, bé valia deixar passar una mica d’imperialisme patri.
En el cas de Podemos la cosa sempre va ser diferent. Ni el rebuig a l’OTAN ni a les missions militars ha estat mai part del seu patrimoni. Més aviat a l’inrevés. Les lloes d’Iglesias a soldades, policies i guàrdies civils, abunden en les seves declaracions i piulades. De fet, ja ha anunciat que el seu Cap de Gabinet serà ni més ni menys que l’excap de l’Estat Major de la Defensa, el general Julio Rodríguez, qui dirigís les forces espanyoles en els bombardejos contra Líbia de 2011.
No sorprèn doncs que en la negociació entre Podemos i el PSOE res d’això hagi estat ni tan sols objecte de discussió. Ni l’OTAN, ni les bases, ni tampoc les missions a l’estranger. Un de les grans aportacions d’Iglesias al Règim del 78, ha estat el naturalitzar que l’esquerra assumeix també l’agenda militar d’Estat sense el més mínim rubor. La novetat és que a aquest salt sembla que s’han apuntat definitivament també els dirigents d’IU i el PCE.
Alhora que s’acabava de tancar la investidura, Trump iniciava la seva agressió d’any nou. Tot seguit el parlament iraquià votava l’exigència de retirada de totes les tropes estrangeres presents al país. Això inclou no només els 5000 soldats estatunidencs, sinó també els 550 espanyols que són part de la mateixa missió de l’OTAN.
Ni Podemos, ni IU -que s’estrena en el govern de coalició amb dos ministres, Alberto Garzón i Yolanda Díaz- han plantejat el més mínim qüestionament a aquesta participació gens irrellevant. Quelcom tan elemental fa només uns anys, com seria l’exigència de la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq -que fins i tot Zapatero va haver de concedir davant el massiu moviment contra la guerra de 2003- , s’ha convertit en una renúncia més de la llarga llista de la nova i la vella esquerra reformista. El tancament de la base de Rota – contra la qual des de 1985 l’esquerra andalusa es mobilitza anualment – o el No a l’OTAN són part també d’aquesta llista.
El govern “progressista” del PSOE amb Unidas Podemos, abans fins i tot de constituir-se, deixa clar que serà un executiu de continuïtat en totes aquelles polítiques d’Estat. Ho serà en la política econòmica i social -com ho demostra el compromís de respectar els mandats de Brussel·les o els nomenaments en Exteriors o Seguretat Social de perfils lligats a l’OMC i el BCE-, ho serà quant a la crisi de règim i territorial – com va deixar clar Sánchez en el Congrés amb la defensa de la inamovible Constitució del 78 – i ho serà en el manteniment de totes les polítiques imperialistes. L’esquerra reformista ha decidit ser part gestora d’aquesta continuïtat.
Per a lluitar contra aquesta continuïtat que seguirà negant-nos drets socials i democràtics, així com per a seguir la lluita contra l’imperialisme espanyol, les seves polítiques d’estrangeria i les seves polítiques militars, per la fi de totes les missions a l’estranger, el tancament de les bases nord-americanes i la sortida de l’OTAN, serà necessari posar dempeus una altra esquerra. Una que sigui antiimperialista, i per tant totalment independent del govern i els partits que el sustenten i que lluiti per un programa anticapitalista, internacionalista i de la classe treballadora.
