Pedro Sánchez no ha aconseguit els vots necessaris per a sortir investit president a la segona volta. Als seus 123 diputats només ha sumat un del PRC, molt per sota dels 155 "nos" de les tres dretes, CC, Navarresa Suma i els diputats de JxCat. Finalment, ERC i EH-Bildu s’han abstingut, i el més important, les parlamentàries d’Unidas Podemos i el de Compromís s’han mantingut en l’abstenció, igual que el dimarts. Es constatava el que s’anava anunciant des d’última hora del dimecres: les negociacions entre el PSOE i Unidas Podemos per a pactar un govern de coalició havien fracassat. La guerra pel relat de qui és el responsable d’aquest fracàs ha estat l’eix del breu debat parlamentari abans de la votació, i ho serà en les següents setmanes o mesos.

Unidas Podemos ha volgut presentar-se com un soci lleial, maltractat pels socialistes i menyspreat. Per a això, ha recordat i reivindicat sense cap pudor totes les renúncies programàtiques assumides. L’abandó de tota proposta "radical" en matèria fiscal, econòmica o social -sol mantenint les que encaixessin en el desenvolupament de la Constitució del 78-, assumir les posicions del PSOE del 155 respecte a Catalunya i fins al "pas enrere" d’Iglesias per a renunciar a ser part del Consell de Ministres. Fins i tot les pretensions inicials respecte al repartiment de carteres han quedat reduïdes, amb una proposta d’última hora, a acceptar la proposta del PSOE -una vicepresidència social, Igualtat, Habitatge i Sanitat- si se li afegien les competències en polítiques actives d’ocupació.

El PSOE ha jugat les seves cartes amb les intervencions de Sánchez i la portaveu del grup parlamentari, Adriana Lastra. Han reafirmat la coincidència programàtica amb Unidas Podemos i reduïnt per tant la disputa a una suposada baralla pel "repartiment de butaques". Han acusat Iglesias de pretendre formar un "govern paral·lel" dins del govern, voler ser el "guardià de les essències de l’esquerra" en l’executiu i pretendre la gestió de la meitat de la despesa pública, la totalitat dels ingressos i un quatre de les sis àrees prioritàries de govern. Busquen instal·lar la imatge que Podemos no accepta el resultat electoral del passat 28A, i que per això obstaculitza la formació d’un "govern d’esquerres".

Entre aquests trets retòrics a un costat i a l’altre, ha sorprès la posició d’Esquerra Republicana de Catalunya. Gabriel Rufián s’ha presentat com el mediador i el principal defensor que Iglesias i Sánchez cedissin en les seves respectives pretensions per a formar un govern progressista que eviti noves eleccions i el perill d’un govern de les tres dretes. Però aquesta posició, ha assegurat Rufian, serà difícil de sostenir al setembre per la seva formació, a causa dels canvis que hi haurà amb el conflicte català. La Diada, la proximitat de la sentència del procés i el Congrés d’ERC li posen complicat mantenir-se en aquest paper de "lleial opositor a Sa Majestat" que confirma, una vegada més, el gir autonomista dels republicans catalans.

El PNB per la seva part ha recordat, per a tots els "despistats" que el situen en el "camp progressista", que és el partit de la ConfeBask, la patronal basca. Ha repartit culpes entre els dos bel·ligerants, però s’ha sincerat amb Podemos per a dir-los que no comptaran amb ells si a aquests "nouvinguts" se’ls deixa gestionar àrees econòmiques, fiscals o industrials. Tenen per davant demostrar que seran tan respectuosos amb l’IBEX35 com els seus pretesos socis "socialistes", és el que han tractat de dir.

Aquest desacord ha estat també explotat, com era d’esperar, per les tres dretes per a qüestionar a Sánchez per ser incapaç de forjar acords amb els seus potencials socis. L’únic matís destacable en aquest costat de l’hemicicle ha vingut de Pablo Casado del PP, que, malgrat sostenir la seva duresa contra el PSOE, li ha donat la mà a forjar grans pactes d’Estat i buscar les vies per a recompondre braç a braç el vell bipartidisme.

I és que aquesta és una de les claus per a entendre l’ocorregut avui. A pesar que Unidas Podemos hagi acceptat totes les renúncies exigides pel PSOE, constatant que la seva integració en el Règim del 78 i la seva ferma voluntat de ser acceptat per l’establisment, el PSOE sembla haver fet tot el possible -dilatant la negociació, oferint un paper subordinat i subsidiari en l’executiu al seu suposat soci preferent...- per a no fer viable l’acord. Però amb quin objectiu?

No hi ha dubte que la recuperació del PSOE vista en les generals i confirmada en les europees, és tot un actiu per a l’estabilització del Règim, però segueix a mig camí. La millor prova és que un hipotètic govern de Sánchez mantindria la mateixa dependència respecte a l’independentisme català per a la seva estabilitat. Donar-li la "punta" a Podemos, i de pas a Ciutadans, que ha quedat compromès en una posició cada vegada més "búnquer", era i és un objectiu privilegiat no només de Ferraz, sinó del Règim de conjunt. Per aquest motiu no només no hi ha por a unes noves eleccions, sinó que fins i tot poden ser vistes com una oportunitat per a assentar les tendències restauradores.

El primer objectiu a la seva esquerra ha quedat ja "tocat", i cal veure si no també "enfonsat". Les lluites internes de Podemos, amb els seus socis -en primer lloc, amb IU que ha vacil·lat fins i tot amb trencar la disciplina de vot- i nous competidors com Errejón, poden acabar d’atomitzar i dinamitar aquest espai a l’esquerra del PSOE. I encara en el cas, complicat, que s’obrin noves negociacions, aquestes seran en condicions d’encara major lliurament i condemnades a una insignificança creixent.

Ara el PSOE té dos mesos d’or per a liquidar a Ciutadans per dreta, ja que hi ha termini fins a setembre per a intentar una nova investidura. La campanya de pressió per a aconseguir un pacte en aquests dos mesos, o almenys s’abstingui, promet incrementar-se. Si l’accepta, el menys probable, quedarà neutralitzat i deixarà el camp de la dreta lliure per a la recuperació del PP. Si no, es confirmarà la caiguda que auguren totes les enquestes.

Així doncs, la sortida d’eleccions al novembre guanya punts, encara que no sigui l’única variant possible. Una repetició electoral on el vell bipartidisme recuperi almenys el 50%, els seus socis en els extrems quedin reduïts, subordinats i sense moltes pretensions ministerials i, sobretot, sortir del mal pas català recuperant amb aquestes sumes els 176 diputats necessaris per a governar sense dependre de l’abstenció d’ERC o JxCat.

El Règim continua buscant camins per a una restauració, i davant aquests aires reaccionaris, el neorreformisme ibèric mostra no només la seva impotència, sinó com ha estat de funcional a aquesta política la seva estratègia de subordinació a la pota esquerra del bipartidisme. La fallida d’Unidas Podemos posa en evidència que construir una esquerra anticapitalista i de classe, que es proposi combatre aquest Règim des de la total independència als seus diversos agents i faci eix a desenvolupar la mobilització i autoorganització obrera i popular, és l’única "alternativa" per a combatre els intents que el regnat de Felip VI es converteixi en la Tercera Restauració.