L’embarcació es trobava perduda des de feia 6 dies. Segons ha informat Caminando Fronteras les persones a bord de l’embarcació es van posar en contacte amb la pròpia ONG de matinada per alertar de la seva situació de risc en alta mar. Eren cinquanta-quatre persones les que es trobaven a l’embarcació en el moment de la comunicació, la majoria de nacionalitat mauritana. Seguidament l’organització va traslladar la informació d’aquesta situació als serveis de rescat.
També van ser alguns familiars dels desapareguts qui des del dia 12 van contactar amb l’ONG per buscar l’embarcació ja que no rebien notícies dels seus familiars des de feia dies.
[#NOTA_DE_PRENSA] Asistimos a la primera tragedia de 2019: naufraga una patera con 54 personas. El único superviviente relata lo ocurrido. 👇🏾 pic.twitter.com/u4EOdLxzEt
— Caminando Fronteras (@walkingborders) 18 de enero de 2019
En els sis dies posteriors la recerca d’aquesta pastera per part dels serveis de rescat no va donar resultat. La pastera no ha estat localitzat, però el dia 17 Caminant Fronteres va localitzar a l’únic supervivent de l’embarcació que es trobava hospitalitzat al Marroc.
El supervivent va explicar que "hi va haver un accident, alguna cosa ens va atropellar i va acabar fent que tots es ofeguessin", i ha detallat com va quedar sol en l’aigua surant durant almenys un dia fins a ser rescatat per un vaixell de pescadors.
La Mediterrània continua sent un cementiri a cel obert. L’any passat només a l’Estret es van comptabilitzar 769 morts, segons dades de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). Una xifra tres vegades superior a la registrada el 2017, any en què es van registrar 223 persones mortes a l’Estret. Si ens acostem a les xifres de tota la Mediterrània a l’octubre de 2018 ja havien perdut la vida gairebé 2000 persones. I la majoria d’ONG adverteixen que creuar la Mediterrània és avui més perillós que mai, sent la ruta de la Mediterrània Central, la qual arriba fins a Itàlia, la més preocupant. Una cosa que en gran mesura pot atribuir-se a la reducció de la capacitat de recerca i rescat.
La crisi migratòria oberta a l’estiu de 2018 arran de la decisió del govern xenòfob de Salvini de tancar els ports italians per l’Aquarius, amb més de 600 immigrants a bord, va posar sobre la taula l’actitud dels estats europeus davant la situació en la Mediterrània.
Després de l’escàndol de la posició obiertamente xenòfoba del govern Italià, altres governs van veure l’oportunitat de donar una imatge de "acollida". No obstant això no podem oblidar que les polítiques de racisme institucional han estat promogudes tots aquests anys pel conjunt de la UE. Mentre amb una mà dóna acollida a milers de refugiats, amb l’altra accelera els mecanismes per expulsar desenes de milers d’immigrants sense papers o empresonar-en els CIEs.
A l’Estat espanyol, la decisió de Pedro Sánchez -qui estrenava el seu govern amb una gran política de gestos- de rebre els refugiats va ser ràpidament celebrada com un gest que el diferencia de les posicions sostingudes per la dreta. Tot i això, la proposta de Sánchez no canviava el fet que els governs del PSOE han implementat gran part de les mesures xenòfobes de l’Estat espanyol contra els immigrants, començant per la creació dels CIEs, la utilització de concertines a les tanques i les restrictives lleis d’estrangeria, polítiques que Pedro Sánchez no estàveu disposat a canviar.
La crisi migratòria continua agreujant-se any a any amb nous i brutals crims socials com el de la Mar d’Alborán. Davant d’això, la UE només pren mesures expulsives i cada vegada més restrictives contra la immigració, a la qual es veuen obligades milers de persones que fugen de la misèria i la guerra en els seus països d’origen. L’enfortiment dels discursos (i pràctiques) racistes i xenòfobes, a l’ordre del dia.
