http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
DONES TREBALLADORES
Feminització del treball i precarietat laboral a l’Estat Espanyol (I)
Cynthia Lub
Barcelona | @LubCynthia

Pensar avui sobre els grans problemes i demandes de la majoria de les dones implica analitzar-les sota el prisma de les transformacions del capitalisme mundial a l’últim segle, entre les quals l’increment de l’anomenada feminització de la força laboral adquireix una enorme dimensió, igual que la tendència a la precarietat laboral femenina.

Ver online

Dins d’aquesta sèrie d’articles a manera d’anotacions abordarem, des del punt de vista marxista, la relació entre l’augment del treball assalariat femení, l’anomenada “feminització del treball”, i l’increment de la precarietat laboral femenina a l’Estat Espanyol.

L’objectiu és demostrar, des d’una visió materialista i històrica, com un dels suports del sistema patriarcal, la divisió sexual del treball, ha portat a mantenir un gran desequilibri malgrat l’augment del nombre d’assalariades: és a dir, són cada vegada més a les activitats pitjor pagades i augmenten les condicions de precarietat.

En última instància cal analitzar com alguns dels mecanismes d’opressió inscrits en el sistema patriarcal, són imprescindibles per mantenir les més profundes de les desigualtats basades en l’explotació del sistema capitalista.

A l’Estat espanyol el treball assalariat femení és molt elevat a la sanitat i els serveis socials, on el 77,5% de les persones ocupades són dones. En educació, ocupen el 67,4%, en el sector serveis el 66,6%, i en totes aquelles tasques vinculades a cura de persones i de la llar el 88,6%.

No és casual que les dones estiguin sobre representades en aquestes activitats com tampoc és “natural” la divisió sexual del treball, sinó que està inscrit en una construcció social “duradora” de la “feminitat” i la “masculinitat” al món laboral (Ulla Wikander, De criada a empleada). Lligat a això, són les dones les que pateixen pitjors condicions de treball amb major freqüència. A més de la tradicional bretxa salarial (23% de diferència mitjana entre homes i dones), dels contractes a temps parcial, el 73,86% són exercits per dones; és a dir, 3 de cada 4 ocupacions.

En primer lloc, abordarem l’extensió del treball assalariat femení, a la actualitat i històricament, des de finals del segle XIX i tot el segle XX, el qual ha significat una ruptura amb l’aparell ideològic, legislatiu, religiós i fins i tot “científic” que s’ha anat actualitzant per fonamentar la divisió sexual del treball.

En segon lloc, i estretament lligat al primer, analitzarem com l’enorme increment de l’anomenada “feminització del treball” ve acompanyat de la precarietat laboral creixent al món laboral femení.

En tercer lloc, serà important fer palesa la transformació del capitalisme mundial a l’últim segle, essencialment les transformacions polítiques i econòmiques ocorregudes des de les dècades del 80 a l’etapa del “neoliberalisme” que anomenarem “restauració burgesa” (Emilio Albamonte, Matías Maiello, Estrategia socialista y arte militar), en referència a la contraofensiva que els països imperialistes d’Europa i Estats Units van desplegar a tot el món en tancar, després de derrotes físiques i desviaments, l’ascens de processos revolucionaris i lluita de classes que va tenir lloc entre els anys 1968 i 1981.

En quart lloc, tota aquest anàlisi té com a fi últim i principal, confeccionar estratègies de lluita i organització de les dones en aliança amb el conjunt de la classe treballadora, -tan al debat en el moviment de dones i feminista actual-, demostrant que és possible i necessari lluitar contra el sistema patriarcal i les seves múltiples opressions cap a les dones, sota una perspectiva anticapitalista i de classe. L’objectiu seria acabar amb l’explotació mitjançant una lluita revolucionària, i poder així construir les bases d’una nova societat sense explotadors ni explotats, sobre noves bases materials d’igualtat per avançar en eliminar tots els prejudicis patriarcals, sexistes, etc., arrelats culturalment des de fa segles (Andrea D’Atri, Pan y Rosas).

De la llar al treball: la històrica lluita de les dones per “treballar”

Actualment, més del 40% de l’ocupació global està format per dones. Així i tot, encara que a la majoria dels països d’Europa central existeixi una relativa equiparació entre el treball assalariat femení i el masculí, a l’Estat espanyol continua existint la bretxa de gènere dins l’activitat laboral.

Aquesta bretxa s’ha anat intensificant durant els últims anys després de l’aprofundiment de la crisi. Segons un informe de CCOO, s’identifica “més d’un milió i mig de dones menys, incorporades a l’activitat. I aquesta barrera es reflecteix a la bretxa percentual de gènere, d’11,24 punts (taxa activitat dones, 53,33%, homes 64,57%)”. Al mateix informe s’indica que “És perceptible la segregació laboral, fins i tot com a aturades: 1 de cada 2 dones porten més d’un any buscant ocupació (el 51,27% del total de parades) i respecte a 2007, any en que es va aprofundir la crisi econòmica, s’ha multiplicat per 5 el nombre de dones que porten més de 2 anys buscant ocupació (143,5 mil en 2007 i 707 mil en 2017)”.

D’altra banda, les dones es concentren en un nombre més reduït de sectors i ocupacions i, amb freqüència, amb les remuneracions més baixes i presència molt elevada a les denominades “categories elementals”. A més, les dones accedeixen, en molt menor nombre que els homes, a llocs de responsabilitat, a pesar que els seus nivells educatius són, actualment i en general, superiors (el 52% de les persones amb estudis de 2º cicle finalitzats són dones).

La realitat és que, històricament, l’increment de les dones al treball assalariat és, entre altres qüestions, el resultat de més de dos segles de lluita de les dones per integrar-se al mercat laboral. Sortir de la llar al treball implicava qüestionar el model predominant de dona durant el segle XIX i començaments del XX, tan conegut com a “àngel de la llar” o “perfecta casada”. Era, per tant, posar en escac a tot el discurs de la domesticitat tan difós en textos com el famós full de 1886 de la col·lecció “Biblioteca per a Senyoretes” que descrivia les obligacions de les dones dins la llar, tant al que respecta l’economia com en el rol moral de les dones.

Una ideologia que s’anava perfeccionant amb nous arguments, com els del famós doctor endocrinòleg, Gregorio Marañón, qui en 1920 va aconseguir un consens notable a la societat espanyola, després de la seva teoria de la diferenciació i el caràcter complementari dels sexes. Sostenia que les dones no eren inferiors, encara que sí eren diferents en els seus trets psicològics i biològics: la raó, la lògica, la reflexió, la capacitat analítica i intel·lectual i la creativitat eren característiques biològiques de l’home. La sensibilitat, sentimentalitat, afectivitat, intuïció, passivitat i abnegació eren de la dona. Una distinció utilitzada per reforçar el rol de domesticitat, com a dones i mares (Mary Nash, Rojas).

La gran segregació i discriminació de les dones dins l’àmbit laboral s’ha manifestat amb diferents trets, concordant amb les etapes històriques i contextos polítics, socials i econòmics. L’hostilitat cap al treball assalariat femení i l’entrada de les dones al treball sempre es va sostenir a través del culte a la domesticitat i l’enorme pes de l’Església catòlica a la societat espanyola. El discurs de la dependència econòmica de la dona ha estat vital per exercir el seu rol en la llar, sent la “dona assalariada” un símbol de la degradació masculina.

Un altre gran retrocés es va produir durant el franquisme, quan, com defineix Mary Nash, es va imposar una “veritable contrarevolució de gènere que va pretendre construir una nova dona per l’Espanya franquista. (…) De fet, la redefinició del rol de les dones es va convertir en una peça clau dins la maquinària repressiva dictatorial". (Mary Nash, Treballadores: un segle de treball femení a Catalunya (1900-2000).

És a dir, es va utilitzar tot un aparell legislatiu, educatiu i institucional, al costat de la Secció Femenina de la Falange, única organització femenina del Règim franquista creada en 1940 i dirigida a nivell nacional per Pilar Primo de Rivera. Poden observar-se les conseqüències en els drets laborals per a les treballadores. Ja en 1938 durant la Guerra Civil, tal com descriu Mary Nash, després del Fur del Treball quedava rebutjat el treball assalariat femení quan es va declarar que l’Estat “alliberarà la dona casada del taller i la fàbrica”.

Mentre, va aplicar mesures que protegien a la família per obligar a les dones casades a dedicar-se totalment a la llar i a la maternitat. Així ho explica Mary Nash, “La concepció orgànica del Nou Estat va reforçar la figura del pare com a cap de família. Així la Llei de subsidis familiars (1938) i el Plus de càrregues familiars (1945) van establir un model patriarcal del treballador, cap de família i mereixedor d’un sou familiar. Les lleis van reforçar la dependència femenina en regular que el marit podia percebre el sou que guanyava l’esposa (1944) i durant 40 anys, fins al maig de 1975, qualsevol dona casada necessitava de l’autorització marital per tenir un contracte laboral”.

Fins a tot un cos de metges franquistes difonien per tots els mitjans la idea de l’amenaça que significava el treball assalariat, assegurant malalties que perjudicaven a les dones a l’hora de procrear.

Tal com ho descriuen C. Molinero i P Ysàs el Règim franquista va imposar “L’establiment en la Llei de Contracte de Treball de l’autorització marital perquè la dona pogués ser contractada, i de la possibilitat que el marit rebés el salari de la dona. De fet la dona, especialment la casada, era equiparada legalment al menor d’edat; fins i tot un especialista en dret laboral, Pérez Botija, recordava que el I Congrés de Medicina Legal s’havia discutit la possibilitat de recollir dins la llei la institució de la ’mitja capacitat’, com a ’manera de resoldre el problema dels menors, de la dona casada i de l’incapaç mental’”. (Carme Molinero i Pere Ysàs, Productors disciplinats i minories subversives. Classe obrera i conflictivitat laboral en l’Espanya Franquista).

És així que el Règim franquista forçava a les treballadores a abandonar els llocs de treball si arribaven a casar-se, a través de diverses reglamentacions; la qual cosa era compensada amb una indemnització econòmica anomenada “dot laboral”. No obstant això, la realitat és que la majoria de les dones de la classe treballadora no podia sostenir aquesta situació, molt menys durant la guerra i la postguerra, quan les famílies quedaven devastades en la pobresa i no podien prescindir del treball d’un dels seus membres, com era el de la dona. Un treball sempre desjerarquitzat i en constant situació de precarietat.

Aquesta realitat s’ha anat mantenint de formes diferents i amb avanços i retrocessos, des del franquisme, la transició, les dècades dels vuitanta i noranta, fins a l’última crisi econòmica oberta a l’any 2007, tal com analitzarem als següents articles.

Les dones en la lluita de classes, la batalla de la lluita de gènere

Des d’aquesta posició, fent fallida tots aquests obstacles polítics, legislatius i ideològics dels diferents règims, les dones van ser grans protagonistes de la lluita de classes en l’Estat espanyol. Primer, dins branques molt feminitzades com la indústria tèxtil, que al costat d’altres sectors de la classe treballadora es van enfrontar al règim franquista protagonitzant importants vagues, especialment a Catalunya. Van ser les obreres tèxtils les primeres a protagonitzar vagues a la fi de la dècada del quaranta.

Arribades les dècades dels seixanta i setanta, en l’Estat espanyol les dones van protagonitzar una lluita incessant contra l’explotació laboral, quan ser dona, obrera, moltes d’elles migrants, significava lluitar en una situació d’enorme opressió dins d’un potent moviment obrer en auge. En un context de transformacions econòmiques i d’un procés d’industrialització en el qual el treball femení s’estava reconfigurant, entre 1950 i 1975 el nombre de les dones assalariades augmentava al mateix temps que unes altres ja no l’abandonaven quan tenien fills. Aquests canvis van engendrar una enorme conflictivitat laboral femenina. Naixia una nova generació de dones que, explícitament o no, s’enfrontaven com un motor imparable al model de dona franquista en les seves arestes més misògines. Lluitaven contra l’explotació i la dictadura.

Ahir. Avui. Lluiten contra la precarietat i la pobresa sota democràcies que degraden els seus drets. És a dir, contra un imaginari col·lectiu de creences negatives sobre les dones, -basades en la diferència sexual de naturalesa universal i inevitable-, que anul·laven/anul·len així les seves potencialitats per conquistar els seus drets. D’aquesta manera es justificava/justifiquen la gran discriminació laboral i salarial: en 1963, el salari/hora mitjà de les dones a la indústria aconseguia un 80% dels salaris masculins, però en 1971 havia empitjorat al 75%”.

Avui la desigualtat és d’un 23%. La lluita per “igual treball, igual salari” està a l’ordre del dia. La ferma lluita contra la precarietat, en la qual les dones estan sobre representades, no estaria qüestionant el model laboral del capitalisme espanyol imposat als noranta per la “casta de bipartidisme” PSOE-PP, en el qual es donava per “natural” l’existència de sectors precaris, subcontractats o “falsos autònoms”? I per tant, les “arestes més misògines” de tot un règim polític que sustenta aquesta intensificada discriminació? Aquests interrogants els abordarem en propers articles.

Per a les marxistes revolucionàries, és de vital importància rescatar totes aquestes experiències. Perquè el terreny de batalla de la lluita de gènere, és un terreny a la lluita de classes, per a des d’aquí recuperar i conquistar els drets perduts i per guanyar, de totes les dones. I és en el terreny de la lluita de classes que les treballadores han fet història.

Dins la segona part analitzarem la relació entre la divisió sexual del treball i la precarietat laboral, per després abordar les estratègies de lluita de les quals es van dotar les dones treballadores contra l’explotació laboral i la precarietat.

Fonts consultades:

Albamonte, Emilio; Maiello, Matías, Estrategia socialista y arte militar, Ediciones IPS, Buenos Aires, 2018.

D’Atri, Andrea, Pan y Rosas. Pertenencia de género y antagonismo de clase en el capitalismo. Ediciones IPS, Buenos Aires, 2013.

Molinero, Carme, Ysàs, Pere, Productores disciplinados y minorías subversivas. Clase obrera y conflictividad laboral en la España Franquista, Siglo XXI, Madrid, 1998.

Nash, Mary, Trabajadoras: un siglo de trabajo femenino en Catalunya (1900-2000), Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Treball, Unió Europea, Fons Social Europeu, 2010.

Nash, Mary, Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil, Taurus, Madrid, 2006.

Wikander, Ulla, De criada a empleada. Poder, sexo y división del trabajo (1789-1950), Siglo XXI de España Editores S.A., Madrid, 2016.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic