Multitudinària manifestació del 3-O de 2017 durant la jornada de Vaga General a Catalunya per la repressió soferta l’1-O. Imatge captada a l’altura de la Prefectura Superior de Policia a Via Laietana (Barcelona). Antonio Litov

Després d’unes setmanes en les que va quedant meridianament clara la política de la tornada a l’autonomisme per part de la direcció sobiranista, parlem amb Asun, treballadora de Telefónica-Movistar i integrant dels CDR, perquè pugui expressar la seva visió de com el moviment independentista pot seguir endavant en la seva lluita per fer efectiva la república catalana.

A més de participar activament en el moviment independentista i en els CDR, Asun ha participat en nombroses vagues obreres com l’última gran vaga dels tècnics de Movistar. Amb ella parlem de com ampliar les bases del moviment independentista, de com la classe treballadora en el seu conjunt pot intervenir en la lluita pel mandat de l’1-O i quin paper han jugat els grans sindicats i l’esquerra sindical durant aquest últim any.

Com veus la situació de Catalunya un any després que el procés entrés en la seva etapa més aguda?

D’una banda, a un any de l’1-O veig el moviment independentista molt més organitzat, amb més autoorganització i més conscienciat. Però, d’altra banda, s’està vivint una etapa de desencantament. El paper que estan seguint els partits polítics (PDeCAT i ERC) és el mateix que han seguit al llarg de les dècades. Ara limitant-se a mantenir les quotes de poder aconseguides arran del 21-D, però deixant de banda tot el programa de república que la gent els havia atorgat.

L’exigència per part de la societat és de “desobeïu o dimitiu”. Si no estan capacitats, donada la situació crítica però esperançadora alhora, s’ha de posar al capdavant les persones que siguin capaces de portar endavant el mandat popular de l’1-O. La política de la direcció procecista és la de la tornada a l’autonomisme.

Llavors, qui podria fer efectiu el resultat de l’1-O de 2017?

S’ha demostrat que la lògica de partits de la direcció sobiranista és inviable. És necessari dotar a la societat d’eines que puguin ser determinants. Parlo de la participació social en processos constituents.

El 29S i 1-O d’aquest any molts sectors del moviment independentista estaven farts i descontents amb les direccions.

Sí, clar. Perquè ja es veia la volta a l’autonomisme. En la concentració del Parlament de l’1-O d’aquest any es va denunciar la política de les direccions i es va exigir la dimissió del Conseller d’Interior, Miquel Buch, per les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra sectors del moviment independentista que el 29S es van oposar a la provocació de les forces de seguretat de l’Estat i el sindicat Jusapol.

A causa de la polarització de la societat està creixent també la presència del racisme i la tornada del feixisme. En sectors del moviment independentista s’està sofrint agressions feixistes, encoratjades en primera instància pels tres tenors de l’extrema dreta: Albert Rivera de Ciutadans, Pablo Casado del PP i ara també Santiago Abascal de VOX. Estem tornant a la persecució cap als treballadors, als immigrants, a les dones; criminalitzant a l’esquerra, a qualsevol tipus de pensament crític. El Règim del ’78 va perpetuar totes les estructures feixistes i el feixisme el que no permet és la diversitat de criteri.

El 3-O de 2017 l’esquerra sindical va jugar un paper important per començar a conquerir una república independent de la direcció sobiranista. Com veus el rol de l’esquerra sindical un any després?

Crec que s’ha diluït bastant. Però hi ha sectors que entenen que aquest dia només hi havia un camí perquè la societat pogués intervenir en el moment polític.

D’una banda entenc que la classe treballadora no som del tot conscients de la força que suposem per a la destrucció del sistema capitalista. Ens falta unió i anar en una mateixa direcció i aquí son necessaris els sindicats alternatius. Per arribar a un punt d’inflexió i que pugui ser determinant l’única sortida és la vaga general indefinida convocada per tota l’esquerra.

Els CDR juguen un rol important als barris, no obstant això, les direccions es neguen a cridar als sectors de la classe treballadora, per què?

En els inicis del procés independentista a tots els polítics els semblava bé la força i presència als carrers. Però en el moment en què s’han vist pressionats i que se’ls exigeix el que ells havien promès, són els primers a assumir el relat acusador de criminalitzar a tot el moviment social, com va passar aquest 29S. Mai s’ha permès a la societat ser protagonista dels esdeveniments.

És possible que la direcció sobiranista s’espantés el 3-O en veure que la classe treballadora sortia al carrer i van ser conscients que la lluita es podia girar també per les demandes socials?

Clar. Entenc que la societat demanda polítiques socials que canviïn la realitat de misèria i precarietat i davant això, la construcció d’una república ha de ser des de la sobirania popular, anticapitalista, feminista i antifeixista.

Hi ha sectors que comencen a veure com una sortida per resoldre totes les demandes l’obertura de processos constituents. Com creus que es podria fer efectiu?

Sí. Ho veig sobre la base d’una organització i una estratègia de la participació popular. L’1-O es va portar endavant gràcies a la intel•ligència col•lectiva, a la capacitat de construir. Llavors portar endavant un procés constituent que faci efectiu el mandat popular només podrà ser a través de la participació col•lectiva i s’haurà de prendre des dels municipis i que es vagi estenent. No vindrà des d’allò l’institucional.

Nosaltres entenem l’oportunitat de crear una nova societat començant de zero. En aquest procés constituent s’haurà de decidir quin tipus de república, quin tipus de banca volem,... A partir d’aquí és òbvia la distància que hi ha entre els partits i la societat. No tots pensem en el mateix tipus de república. Ells pensen en una república catalana neo liberal i nosaltres en una república social.

Com convèncer a la classe treballadora precària, que és la gran majoria, que la defensa i aplicació del mandat de l’1-O podrà resoldre els seus problemes?

El fet d’ampliar les bases només serà possible generant dinàmiques de pensament crític. Relacionant la realitat social de la classe treballadora amb les decisions a nivell polític i reprenent consciència de lluita de classes.

Això ha de ser possible mitjançant un procés constituent i que reculli totes les demandes de la ciutadania. Hem d’irrompre en la realitat quotidiana dels treballadors i vincular al treballador amb la idea que no podrem resoldre les nostres demandes socials sense la nostra participació. Falta enfortir la consciència de participar i d’incidir en la política.

Quin paper han tingut els grans sindicats en tot el procés català?

Van jugar un paper vergonyós, sobretot CCOO, donats els seus orígens i tota la seva tradició a Catalunya. Però evidentment són partidistes. I han de vetllar pels seus interessos i no pels interessos dels treballadors. Quan es llança la consigna que “el poble mana i el govern obeeix”, ens referim al dret que exercitem l’1-O i el 21-D. Aquest resultat, aquests interessos, que són la veu de la ciutadania, és al que han d’obeir. No cal oblidar que tant les direccions de CCOO com d’UGT s’han mantingut en els seus càrrecs durant més de 20 anys. Durant els anys 90 els sindicats es van transformar i es van transformar en autèntics holdings empresarials.

D’altra banda, insistint en la necessitat de l’exercici de crítica, la gent sol ser d’un partit o d’un sindicat a nivell emocional. Facin el que facin les seves direccions, continuen votant-los perquè s’esforcen en confiar en ells. Els partits i els grans sindicats llancen un bon discurs i després només s’acorden dels seus afiliats cada 4 anys.

El 3-O, CCOO i UGT es van negar a convocar vaga general i van formar part de la taula que va convocar l’aturada de país.

Si. Perquè es van veure forçats. No entrava en la seva idea haver de definir-se, però donada la pressió que va haver-hi per part del poble català, es van haver de posicionar. I la manera més airosa que van trobar no va deixar de ser una operació de maquillatge, perquè si no, podien aprofundir en un divorci entre l’afiliació i les direccions. Hi ha una gran bretxa, igual que es dóna entre la base de l’independentisme i els polítics sobiranistes, també es dóna a nivell sindical.

Per què creus que la classe treballadora va decidir participar d’aquesta jornada?

La resposta que es va donar el 3-O va ser per la repressió policial i la violència exercida sobre el poble català. Va ser una resposta emocional a aquesta agressió violenta. Però no li veig encara el contingut polític en aquella participació, precisament perquè els sindicats no fan el seu treball.

Encara així, aquest dia la classe treballadora va demostrar del que és capaç de fer de forma organitzada, és possible?

Sens dubte. Va demostrar la gran la capacitat que té de mobilització, d’organització. Va ser una jornada realment reeixida, de les majors vagues generals que es recorden. I precisament sense el suport dels sindicats majoritaris.

Una bona forma per ampliar les bases no podria ser amb la creació de comitès als centres de treball i d’estudi?

Seria una molt bona eina. Potenciar la relació de la realitat de la classe treballadora amb la presa de decisions. Jo crec que això és vital. Realment això es vivia als centres de treball fins fa 20 o 25 anys. Però, precisament, el paper jugat pels sindicats majoritaris va acabar anestesiant cada vegada més a l’afiliació fins a arribar a una desconnexió total de la presa de decisions.

A nivell sociològic, dins del món laboral s’ha jugat a individualitzar el treball, a trencar aquesta companyerisme, aquest col•lectivisme que hi havia. I l’arma més poderosa, més antiga i més perillosa que hi ha és la paraula. I això s’ha vist en la transformació del mercat laboral. Falta un intercanvi generacional entre els treballadors que estan recentment arribant al món laboral, els que ja han transitat una mica de la seva vida i els que ja estan al final de la seva vida laboral. Al no poder haver-hi aquest canal de transmissió d’experiències, de coneixements, d’idees, s’ha facilitat aquesta inòpia col•lectiva.

Una vaga que va combatre bé aquesta divisió, va ser la dels tècnics de Movistar, en la que malgrat ser un sector molt fragmentat, va aconseguir realitzar una gran vaga.

Sí, i a més, una característica peculiar que va tenir la vaga de Movistar, a part de la dispersió que hi havia entre tots els treballadors que van participar en la lluita, eren les particularitats a nivell de la situació laboral. Podies trobar-te diferents condicions des dels autònoms, fixos, els falsos autònoms,... No només van saber organitzar-se per la dispersió que patien sinó a més dins de les pròpies realitats.

Finalment, què li diries a una treballadora precària per sumar-la a la lluita per la república social o de classe?

Una república social, anticapitalista, feminista i antifeixista. L’entenem així perquè és la millor manera per defensar els drets socials i col•lectius de la gran majoria. Explicant-li que realment és una gran oportunitat que tenim per enderrocar el règim del 78. Realment l’Estat espanyol i tot el que hem viscut a Catalunya aquest últim any ho demostra. En 12 mesos han aconseguit tirar per terra la imatge que tenia Espanya en l’exterior, s’han posat en dubte totes les institucions de l’Estat i, ah, sorpresa!, ha aparegut el feixisme.

Necessitem una república en la que tots els ciutadans tinguin els mateixos drets, obligacions i privilegis. Tant a nivell econòmic com a nivell polític. Traslladar la possibilitat als treballadors i treballadores que en un moment de feblesa d’un Estat, és quan pots trobar l’oportunitat i decidir quina societat volem construir. Cal dotar de contingut a la república catalana. Que es vegin reconeguts drets democràtics, socials i laborals. Que la gent entengui que som subjectes actius de la política.