Una de les grans victòries del Front Nacional de Le Pen, sense haver aconseguit encara entrar en l’Eliseu, va ser que el PSF d’Hollande adoptés part del seu programa i discurs contra els immigrants. Vox, en només un parell de setmanes, està aconseguint alguna cosa semblant.

Recuperar el “a por ellos” no és sol patrimoni del PP i Cs, també el govern del PSOE està decidit a portar endavant un gir espanyolista que sembla reeditar l’ofensiva del bloc monàrquic que va inaugurar el discurs de Felipe VI del 3-O.

En els últims dies hem sentit a ministres amenaçar amb aplicar un altre 155, al PP i Cs exigir en les Corts una nova intervenció encara més dura que la que va portar avanci el govern de Rajoy, cartes de tres ministres, especialment la del d’Interior, en les quals s’amenaça amb enviar de nou a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a reprimir manifestacions i actes de protesta i aquest dijous es coneixia que ja es prepara un contingent de mil “piolins” per ocupar policialment Barcelona durant la jornada del 21D.

Aquesta vegada aquesta escalada repressiva i recentralitzadora no presenta com a afront-excusa cap proclamació d’independència, ni un referèndum com el de l’1-O. El bloc monàrquic tracta de reeditar el seu cop de tardor de 2017 per posar fre, senzillament, a tot intent de protesta contra el judici de l’1-O, per la llibertat dels presos polítics o pel dret a decidir.

Tota aquesta gossada s’encén a partir d’un tall de carretera i diverses accions d’aixecament de barrera en peatges d’autopista. Una protesta completament normal, de la qual podem trobar centenars i milers d’exemples en altres conflictes per reivindicacions socials, democràtiques i laborals.

El problema no són doncs els mètodes, per més que els mitjans i partits del règim vulguin ridículament vendre’ls com gairebé subversius, sinó el contingut. El Règim del 78 no vol més qüestionaments a la seva Judicatura, la seva Constitució i la seva Monarquia. Que el 21D el Consell de Ministres i Ministres es faci a Barcelona envoltat de protestes, per més que el dret a manifestació segueix estant vigent, és inadmissible.

Per tant el que pugui passar als carrers de Barcelona el proper 21D significa un salt més en el curs repressiu en el qual està immers l’Estat espanyol des dels últims anys. El bloc monàrquic es posa al capdavant d’una nova operació Copèrnic directament per avortar simples manifestacions.

Què antecedent asseurà això? Si el 21D es naturalitza que el govern central pot intervenir qualsevol altra administració i traslladar mil antidisturbis per evitar manifestacions democràtiques, què passarà demà si uns treballadors volen tallar la carretera per protestar contra el tancament de la seva empresa?; i si es convoca una nova vaga general amb corts de vies per derogar una reforma laboral?, o si els estudiants de la UAB tornen a tallar l’AP7, com han fet desenes de vegades, per protestar contra les taxes?

Aquesta gravetat sorprèn que passi totalment desapercebuda per als dirigents d’Unidos Podemos. En la sessió parlamentària d’ahir ni Garzón ni Iglesias van entrar a qüestionar la “voxización” del PSOE. Més aviat al contrari, segueixen encoratjant il·lusions i reforçant la seva aposta per una unitat de destinació amb els social-liberals, els mateixos que han estat i són part dels qui han tirat gasolina a la foguera del nacionalisme espanyol en la qual s’ha forjat Vox.

Aquesta política recorda a l’oposició de paraula a la repressió de l’1-O i al cop del 155 fa ara un any. Aleshores Unidos Podemos no va passar d’oposar-se formalment, sense cridar a cap mobilització o ni tan sols una iniciativa parlamentària per reprovar-ho. En aquesta ocasió sembla que han renunciat fins a l’ “oposició de paraula”. La seva aposta per donar suport al govern del PSOE, del que se situen com a ministres sense cartera, els porta a mirar per a un altre costat davant un salt en la repressió de la protesta social i democràtica sense precedents.

Les mobilitzacions que s’estan convocant el 21D, lluny del discurs criminalitzador al que se sumen fins i tot sectors dels comuns, seran una mostra més d’una aspiració democràtica que no s’ha aconseguit aixafar: la de poder exercir el dret a decidir i, sobretot, posar fi a una repressió política que, a més dels presos polítics i exiliats, supera ja el miler d’encausats.

Lluny d’aquesta posició còmplice amb el que pugui succeir el 21D, bona part de l’esquerra social i sindical catalana està cridant a participar en les protestes d’aquest dia. L’esquerra de la resta de l’Estat, començant pels sectors d’IU i Podem -com a Anticapitalistes- que no comparteixin la línia de Garzón i Iglesias, hauria de solidaritzar-se activament amb aquestes protestes i convocar mobilitzacions en defensa del dret a la manifestació i contra les amenaces i repressió.

Solament així es podrà soldar una unitat en la lluita contra un règim que no solament es qüestiona des del moviment democràtic català, com demostra el moviment de referèndum sobre la monarquia o les primeres mobilitzacions contra l’ascens de Vox, el fill legítim del Règim del 78.