Aquest dimecres s’ha certificat la fi del govern de Sánchez sorgit de la moció de censura. La inestabilitat del bloc, sempre creuat per la qüestió catalana, no ha resistit la prova més important de la legislatura, els pressupostos generals.

Després d’un agitat debat ahir dimarts, ERC i PDCat s’han sumat a l’esmena a la totalitat dels pressupostos de l’Executiu, que també havien presentat per la seva part Ciutadans i Partit Popular, precipitant la fi de la legislatura.

Et pot interessar: ¿Presupuestos sociales? Desmontando al PSOE

Ja des del dilluns s’especulava amb l’avançament electoral i començava el ball de dates, però no serà fins divendres que ve després de la reunió del Consell de Ministres que Pedro Sánchez donarà la data definitiva, segurament el 28 d’abril.

L’escenari que Sánchez va intentar evitar amb el discurs que de rebutjar els PGE els partits independentistes es situarien en el mateix bàndol que la dreta -el programa de la qual és l’aplicació d’un 155 in eternum a Catalunya-, s’ha produït finalment. Després de tot, en l’altre bàndol, en el de Sánchez, també està un representant del 155, el propi PSOE, que és una de les tres potes de les acusacions contra els líders sobiranistes en el mega judici del 1-0.

Et pot interessar: http://www.esquerradiari.cat/Fiscalia-Govern-i-ultradreta-qui-es-qui-en-les-acusacions-del-judici-al-proces

La portaveu del grup socialista, Adriana Lastra, i la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, han perseverat en el seu intent de convèncer a Tardà (ERC) i a Ferran Bel (PDCat), sense èxit, mentre van reafirmar la poc sorprenent posició de que “ni volem ni podem incloure l’autodeterminació en la negociació dels pressupostos”, com exigien les formacions sobiranistes.

Especialment actius han estat Alberto Garzón d’Units Podem i Aitor Esteban del PNB. El líder d’Esquerra Unida ha assegurat que amb la caiguda dels pressupostos es donava fi al “diàleg”, la qual cosa suposava fallar a les esperances de “milions d’espanyols i catalans”. En la mateixa línia s’expressaria posteriorment Irene Montero a Twitter, assegurant que tombar els pressupostos és una “irresponsabilitat”.

De res han servit la feina -no reconeguda pel Govern- del líder del partit morat, Pablo Iglesias - que es troba de permís de paternitat- ni d’Irene Montero, portaveu parlamentària de Podemos, que fins a últim moment han intentat operar de manera autònoma i individual amb ERC i el PDeCAT perquè hi hagués un acord.

Per la seva part el portaveu del PNB ha trobat a faltar discutir sobre “disquisicions econòmiques” en els debats pressupostaris, encara que matisant que no és aliè a les demandes democràtiques dels partits independentistes.

A l’altre costat de l’hemicicle, ni Casado ni Rivera han presenciat el debat en persona, però no han trigat a pronunciar-se una vegada certificada la defunció de la legislatura. El líder del Partit Popular no ha volgut entrar a valorar les dates, però assegura que les eleccions “acabaran amb el xantatge independentista”.

Des de Ciutadans, Rivera ha tornat a insistir que és “moment de les urnes”, assegurant que és l’única forma que Espanya no estigui lligada “als 21 punts de Torra”.

Elsa Artadi, portaveu del Govern català i encarregada de les negociacions amb l’executiu de Sánchez fins a la ruptura d’aquestes, ha assegurat que Moncloa “no ha volgut aprovar els pressupostos” i que la pressió de la manifestació del passat diumenge en la dreta havia pesat massa en l’Executiu.

Crisi política i polarització cap a les noves eleccions

Pedro Sánchez ha intentat mantenir el Govern aferrant-se a un clau ardent. Però la qüestió catalana, aguditzada per l’inici del judici polític als líders del procés, ha estat un clau massa calent per a romandre agarrat per a un dels pilars del règim monàrquic espanyol.

Et pot interessar: Judici polític al procés: comença la “Causa General” contra l’independentisme

La veritat és que en el marc de la tramitació dels pressupostos no s’ha vist res nou. La resolució del dret democràtic del poble català a decidir la seva relació política amb l’Estat espanyol per la via parlamentària i de les institucions del Règim és una via morta es miri des del punt de vista que es miri. No hi ha camí que recórrer. La unitat “sagrada” de l’Estat espanyol és un dels pilars fonamentals del Règim 78.

El PSOE del 155 i el seu servil aliat, Units Podemos, esperaven l’enèsima reculada d’ERC i PDCat que, de no haver coincidit amb el judici al procés, potser hagués tingut més possibilitats de donar-se, però que en aquest marc resultava impossible.

La direcció política del procés, ERC i PDCat, més enllà dels seus, a vegades, enfurismats discursos, no tenia més estratègia que dipositar totes les esperances i desviar tota mobilització als carrers a un hipotètic (i il·lusori) pacte amb el PSOE.

És a dir, res nou respecte fa 2 mesos, 8 mesos, o un any i mig. Una direcció política catalana més espantada de desenvolupar una mobilització als carrers que els superi, com el 3 d’octubre, i un PSOE i Unidos Podemos acostumats a vendre fum, però implacables a l’hora de no reconèixer el dret d’autodeterminació del poble català.

Mentrestant la dreta i l’extrema dreta continuen agitant banderes i es planten per fi davant la convocatòria de noves eleccions. Amb un Partido Popular i Ciudadanos obligats a comprar l’agenda política de Vox, les tres formacions inicien el camí als comicis amb ànims dispars. Segons les enquestes Ciudadanos i Vox serien les grans beneficiades (la formació d’Abascal, que avui dia no compta amb presència parlamentària, per descomptat), mentre que Casado haurà de començar a remar per a recuperar part dels vots que s’han escapat tant cap a la formació d’extrema dreta i com cap a Albert Rivera.

L’esquerra sindical i política té el desafiament d’organitzar assemblees i reunions en els llocs de treball, d’estudis i en els barris per a aixecar una alternativa política anticapitalista i de classe que superi tant la falsa alternativa del PSOE i els seus socis d’Unidos Podemos, recolzada en les renúncies dels partits catalans, com a la sortida obertament reaccionària de la “santíssima trinitat” de les dretes.

Crisis de Podemos ¿qué dice la izquierda anticapitalista?