http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ELECCIONS
L’abstenció entre la joventut i les eleccions “dels de dalt”
Pablo Juárez

En una primavera que estarà marcada per les eleccions a l’Estat espanyol, l’augment de l’abstenció d’una gran part de la joventut i els sectors populars és el reflex de la crisi de representació del conjunt del Règim del 78.

Ver online

Foto: Manifestació antifeixista a Andalusia després de les eleccions autonòmiques i l’ingrés de Vox al parlament andalús.

Entrem en mesos en què se succeiran diverses cites electorals (generals, europees, autonòmiques i municipals). Els partits del Règim ja destinen ingents sumes de diners per a omplir els carrers de cartells, espots publicitaris en les principals cadenes de televisió i de ràdio i aprofitar al màxim la difusió per xarxes socials amb enormes campanyes de màrqueting. Tota la maquinària propagandística es posa en marxa, fent que el debat polític en aquests mesos giri exclusivament al voltant d’aquesta qüestió.

Malgrat els diferents continguts de les campanyes dels diferents partits, hi ha un element que tots comparteixen. Per al Règim i les seves formacions polítiques, és gairebé un deure cívic anar a votar, i qui no ho fa té menys dret a queixar-se de com està la situació. D’aquesta manera s’intenta fer responsable al conjunt de la població dels principals problemes socials, ja que la càrrega de la responsabilitat no està en un sistema corrupte que defensa els interessos d’una minoria privilegiada, sinó en la gent que “no sap votar” o no participa dels processos electorals i d’aquesta manera permet que s’imposin opcions polítiques contràries als seus interessos.

A través d’aquest discurs s’intenta legitimar democràticament al propi Règim, ja que mentre major sigui la participació en les eleccions de manera més contundent poden vendre la idea que les decisions que prenen els diferents governs i parlaments obeeixen a la voluntat de la majoria popular.

Abstenció electoral i participació política

Tot aquest bombardeig propagandístic té no obstant això efectes limitats. D’aquesta manera la participació és totalment desigual en funció de l’edat, país d’origen o classe social.

Entre els menors de 25 anys s’espera que l’abstenció rondi al voltant el 50 per cent, segons una recent enquesta del CIS. Aquesta dada és significativament superior a altres franges d’edat. Per a molts analistes dels grans mitjans això és un exemple de com les noves generacions tenen una visió més cínica i individualista de la vida, negant-se a participar de les grans decisions polítiques del país. No obstant això, en els últims anys hi ha hagut diverses mostres d’exactament el contrari: la participació massiva de la joventut.

L’eclosió fa vuit anys de la gegantesca mobilització social que va implicar el moviment del 15M, tenia un clar component juvenil. Centenars de milers d’activistes joves per tot el país van posar damunt de la taula alguns dels grans problemes democràtics i socials que afectaven no només les noves generacions sinó al conjunt de les classes populars.

Això es va fer en contra de tota la propaganda dels grans mitjans de comunicació que criticaven i criminalitzaven la protesta. I també de la violència deslligada pel propi Estat que no dubto a utilitzar mètodes repressius i dotar-se de lleis com la llei mordassa per a donar resposta al cicle de mobilitzacions que estava tenint lloc.

Més recentment, el gegantesc moviment de dones a nivell internacional, que té a l’Estat espanyol com un dels seus epicentres, ha estat protagonitzat i impulsat sobretot per dones joves. Aquest últim 8 març els reclams eren contra el sistema patriarcal, però també contra el racisme i l’explotació capitalista sobre el conjunt de sectors oprimits de la societat, van ser milions les dones, però també els homes, en la seva majoria joves, que van prendre els carrers i van fer tremolar la terra una vegada més.

A Catalunya, la joventut ha estat a l’avantguarda de l’organització del moviment independentista, així com de la realització del referèndum del 1-O i la vaga del 3-O. Han estat en la seva majoria joves els qui han poblat els CDRs, que continuen mobilitzant-se per a conquistar el seu dret a decidir i per la llibertat dels presos polítics, malgrat les dilacions de les direccions burgeses i petitburgeses del procés.

En aquesta tardor passada també es va poder veure la implicació sense precedents de les i els joves de més de vint universitats en tot l’Estat que van organitzar i van impulsar referèndums sobre la monarquia. Un moviment extraordinari que es va estendre la majoria de les universitats públiques de l’estat espanyol. En els fets es van convertir en els majors processos de participació democràtica que s’ha vist en la universitat en les últimes dècades. Molt per sobre de qualsevol procés electoral ordinari, com les eleccions a rector o a claustre.

Lluny del que diuen els liberals i representants de la burgesia, la joventut participa en política, només que ho fa a través de moviments reivindicatius i de lluita.

Joventut, extracció de classe i abstencionisme

En aquests anys de crisi econòmica, la precarietat i l’atur s’ha encebat especialment amb les franges més joves de la societat. La incertesa i la falta de perspectiva en un millorament de la situació és una constant en una generació que durant la major part de la seva vida conscient només ha conegut la crisi capitalista i les seves conseqüències. Aquests debats estan fora de les diferents campanyes electorals, la qual cosa fa d’aquests processos no impliquin cap estímul per a la majoria de les i els joves.

D’altra banda, en termes generals i especialment entre la joventut, hi ha una clara diferència en la participació en les eleccions depenent de l’extracció social. En ciutats com Madrid això es tradueix que els barris obrers i populars l’abstenció és deu punts major que en les zones amb les rendes més altes on viuen els fills de la burgesia i la petitburgesia acomodada. En una relació gairebé directament proporcional, els barris pobres són els que menys voten en les eleccions, mentre a mesura que puja el nivell mitjà de renda la participació en els comicis és major.

Aquest fet està relacionat amb la forta desafecció cap a les opcions polítiques del Règim per un motiu molt senzill: les qüestions que més afecten les classes populars estan fora de les campanyes electorals. Malgrat els discursos dominants de recuperació econòmica, ja sigui amb governs conservadors, social liberals o autodenominats “ajuntaments del canvi”, per a la majoria de la població la situació no ha millorat substancialment en els últims anys. Per a molts, al contrari, l’exclusió, la precarietat i la falta d’oportunitats s’ha tornat un drama permanent en les seves vides.

Al mateix temps, els barris o “dormitoris” obrers són les zones on més es concentra la classe treballadora immigrant, que representa un percentatge considerable de la nostra classe en tot l’Estat. Les i els immigrants sense papers o amb permís de residència no poden exercir el seu dret a vot. A aquestes persones el sistema electoral deixa totalment excloses a pesar que en aquestes eleccions gran part del debat polític estarà centrat sobre aquesta qüestió per la irrupció d’una agenda racista, que Vox ha enarborat com a bandera, però que ha colonitzat al conjunt dels grans partits del Règim.

Podem, il·lusió i fracàs

Aquesta tendència abstencionista dels joves i els barris populars ha estat una constant en les últimes dècades. No obstant això, amb la irrupció de Podemos en 2014, semblava que podria trencar-se aquesta dinàmica. En les eleccions de 2015 i 2016, l’abstenció entre els sectors més joves de la població va baixar considerablement, un fenomen que va tenir com a base la il·lusió que va despertar llavors el partit de Pablo Iglesias. Aquest va ser un dels components que va permetre l’arribada a les principals ciutats del país dels anomenats “ajuntaments del canvi”.

No obstant això, després de les expectatives inicials que van despertar aquests nous governs, als pocs mesos la realitat deixava clar els seus límits insalvables. El ràpid abandó del seu tebi programa de reformes davant el “no es pot” de la institucionalitat capitalista, així com la seva progressiva adaptació com a “pota esquerra” del Règim, van desinflar totes les il·lusions.

En la mateixa mesura que el discurs “anticasta” contra el bipartidisme donava pas a la ubicació de Pablo Iglesias com a ministre sense cartera del govern de Pedro Sánchez, per a molts dels seus votants la desil·lusió amb el projecte podemista es traduïa en l’abstenció. Una reacció natural, a més, davant un panorama en el qual tot l’espectre polític que representava la formació habitada es presenta cada vegada més fragmentat i fins a la seva pròpia supervivència aquesta posada en qüestió.

Crisi de Règim, desviament neo-reformista i enfortiment de la dreta

L’exclusió d’enormes sectors de la població del procés electoral, no obstant això, va molt més allà dels fracassos de qualsevol opció política. És un reflex dels propis mecanismes d’un Règim que va ser creat a la mesura de les elits d’aquest país. Des del seu naixement, els “pares” de la Constitució es van dotar d’una Llei Electoral profundament antidemocràtica. Aquesta tenia un clar contingut de classe, donant un pes molt major a les zones rurals en detriment de les grans ciutats, en les quals es concentrava un poderós moviment obrer.

Com ha succeït històricament en tots els règims polítics capitalistes, tots els engranatges mediàtics i polítics sempre han allunyat el debat polític dels grans problemes de la majoria de la població. Per a una gran part de la joventut i la classe treballadora el Règim del 78 només ha aportat misèria i exclusió, mentre se’ls apartava conscientment de qualsevol possibilitat d’intervenir en la presa de decisions. Aquesta és la base l’enorme desafecció de la joventut i els sectors populars cap als partits del Règim i les seves institucions -inclosa la Corona- que va esclatar de forma explícita el 15M de 2011.

Aquests anys de crisis capitalista, en el qual les contradiccions socials han provocat cada vegada més polarització, han mostrat que quan les qüestions fonamentals com la precarietat, l’atur, la falta de llibertats democràtiques o l’opressió de gènere s’han instal·lat en l’agenda política, enormes sectors de la població, especialment la joventut, han intervingut a través de la mobilització i l’acció als carrers.

Aquesta enorme força social mobilitzada, no obstant això, va ser desviada cap a la il·lusió de conquistar les institucions per la via electoral, una gegantesca operació que va permetre la cessió de tota iniciativa política que venia “des de baix” a una nova casta “d’esquerra”.

Com diem en un altre article, “si va haver-hi una característica fonamental en Podemos des del seu sorgiment va ser el seu excessiu optimisme en les possibilitats de democratitzar les institucions de l’Estat capitalista, el qual era directament proporcional al seu pessimisme en relació al potencial transformador i revolucionari de la classe treballadora i la lluita de classes”.

D’aquesta manera, el neo-reformisme va deixar via lliure a un intent de recomposició dels principals partits del Règim, especialment en el camp de la dreta. La seva major prova, sens dubte, va ser la crisi catalana. La falta d’una resposta per part d’Unidos Podemos que qüestionés la brutal repressió i la deriva antidemocràtica de l’Estat espanyol, el debat polític mediàtic es va situar de manera cada vegada més favorable a la dreta i les elits del país.

El colofó d’aquest procés té dues cares: d’una banda, l’enorme crisi de Podemos, per l’altre, la irrupció de Vox, expressió radicalitzada i sense complexos del bloc del 155 per a donar una sortida d’extrema dreta a la crisi orgànica del Règim del 78.

“Malmenorisme” i nova hipòtesi política

Una gran part dels qui triaran l’abstenció en aquestes eleccions possiblement ho faran davant la falta d’alternatives que valguin la pena o, dit d’una altra manera, per la seva profunda desafecció cap al conjunt del Règim polític, incloent la seva “pota esquerra”. Aquests sectors pertanyen en la seva majoria als quals han estat copejats de manera més descarnada per aquests anys de crisis capitalista.

Tant el PSOE com “Unidos Podemos” han fet eix de la seva campanya la por a l’extrema dreta, presentant-se com a dic de contenció davant un possible govern del “trifatxito” de la dreta (PP, Cs i Vox).

Un discurs que en el cas de la esfilagarsada aliança entre Podemos i Esquerra Unida, que explícitament proposa “governar amb el PSOE”, incorpora a més un fort argument favorable al “mal menor”. La seva aspiració és convèncer a tots aquells que -amb bon encert- desconfien que el PSOE de l’Ibex35, les reformes laborals, el 155, els CIEs i la defensa de la monarquia vagi a ser molt diferent que un govern de la dreta.

Més enllà de la llauna de les “noves formes de fer política”, el que s’imposa irremeiablement és la vella i penosa lògica del “mal menor”, amb la qual l’esquerra reformista tradicional va actuar en l’Estat espanyol durant dècades. Una lògica per la qual es justifica votar al PSOE o governar amb ell, en vegada impulsar una política independent. Quina millor via que aquesta per a facilitar la supervivència d’un Règim decadent com el que va néixer en el ’78?

Per a frenar l’ascens de l’extrema dreta el que cal desenvolupar és la lluita de classes i promoure la mobilització i autoorganització precisament dels sectors desil·lusionats i que més tendeixen cap a l’abstenció. Però per a això és necessari presentar una alternativa política de classe que torni a posar damunt de la taula els principals problemes democràtics i socials que afecten la majoria de la societat.

Com diem en l’última declaració de la CRT, la tasca del moment és “posar en peus una extrema esquerra sense complexos, que baralli per un programa radical contra aquest Règim i els capitalistes”.

“Una esquerra que defensi el dret d’autodeterminació, la fi de la Corona, de la impunitat, de les lleis lliberticides, la llibertat de tots els presos polítics i encausats per lluitar, la fi de tots els privilegis de la casta política, de la casta judicial patriarcal al servei de la banca i l’ofensiva repressiva... i que al seu torn combati per un programa per a donar resposta als grans problemes socials que li faci pagar tots els costos als grans capitalistes. Que es proposi conquistar el repartiment d’hores de treball sense reduir el salari, la nacionalització sota control obrer de les grans empreses i la banca, l’expropiació de tot el parc d’habitatges en mans de la bancs i especuladors, el no pagament del deute o els impostos a les grans fortunes per a garantir el finançament suficient als serveis públics i pensions dignes, entre altres mesures urgents”.

Un programa així és impossible de dur a terme sense trencar amb la utopia reaccionària de que és possible democratitzar les podrides institucions del Règim del 78. La superació de la crisi orgànica del règim espanyol només pot resoldre’s en favor de la classe treballadora, les dones, la joventut i els sectors populars “expropiant als expropiadors”, és a dir, lluitant per que la classe treballadora conquisti el seu propi govern.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic