http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ESQUERRA A DEBAT
La “tardor catalana”, què va sortir malament?
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

El moviment independentista arriba al 28A amb una barreja de desorientació i creixent autocrítica. Aprofundir en les lliçons del “procés” i la política dels sectors més d’esquerra resulta clau per a preparar-se per a l’escenari que ve i combatre la desmoralització.

Ver online

Com arriben les forces independentistes a l’arrencada d’una campanya en la qual Catalunya tornarà a ser centre de l’agenda? El bloc del “procesisme” es manté entre una ERC cada dia més disposada a tornar a la normalitat autonomista -posposant sine die la demanda del dret a decidir- i la llista de JxCat que, amb una mica més de discurs grandiloqüent i pot ser que major resistència a lliurar els seus vots per a una investidura de Sánchez, es mantindrà en els fets en la posició de soci exigent si hi ha una reedició del govern post moció de censura.

El Front Republicà -impulsat pel sector més sobiranista de la CUP, Poble Lliure, al costat de Som Alternativa del exsecretari general de Podem, Albano Dante, i el Partit Pirata- pretenen diferenciar-se del “procesisme” negant-se a investir a Pedro Sánchez si aquest no accepta el referèndum, la llibertat dels presos i la fi de la repressió. Pretenen recuperar el “full de ruta” de la desobediència institucional -està vegada afegint-li el bloqueig de la governabilitat espanyola-, per a reprendre la lluita per la república catalana.

L’altre gran agent de l’independentisme, la CUP, ha optat per no concórrer als comicis. Una decisió que fonamenten a concentrar el seu marc d’intervenció política al dels Païssos Catalans, prioritzar la volta al territori més pròxim d’intervenció -d’aquí la seva aposta per les eleccions municipals- i enfortir la mobilització i autoorganització popular.

La decisió tàctica de no presentar-se pot compartir-se o no. En el meu cas subscric plenament que s’ha perdut una bona oportunitat per a haver tractat de nuclear “una candidatura en tot l’Estat que es proposi donar una expressió política de classe i anticapitalista als qui han fet una amarga experiència amb el neo-reformisme o la direcció “procesista catalana”, com els proposàvem, així com a Anticapitalistas, des de la CRT.

Però més important que optar per presentar-se o no fer-ho, considero que és aprofundir a treure les lliçons que ha deixat l’anomenat “procés”, en el marc de la profunda crisi del Règim del 78 i les diverses expressions socials i polítiques que ha generat en aquests 8 anys -si prenem des del 15M- per a pensar les variants de l’alternativa política que des de l’esquerra que ens reivindiquem anticapitalista i de classe urgeix posar en peus.

La “fi de cicle” de Podemos i la direcció procesista, què tenen en comú?

Anem camí dels set anys des de la primera gran Diada de 2012 i de cinc des de l’emergència de Podemos, i avui podem dir que estem enfront de la “fi de cicle” de dos grans projectes polítics que han actuat de direcció i desviament de tots dos moviments socials i democràtics.

D’una banda, la hipòtesi Podem de “assaltar” les institucions per a trencar els “cadenats del 78” s’ha convertit en un projecte de cogovern amb el PSOE -el mateix que va aplicar el 155 i és part del judici del procés amb l’Advocacia de l’Estat- per a apuntalar el Règim, la seva Constitució i evitar una re-definició del mateix per la dreta. La renúncia explícita a desenvolupar les forces socials que van començar a sorgir del 15M d’ara endavant -per a això era imprescindible creuar armes amb la burocràcia sindical que va mantenir al moviment obrer molt per darrere de la situació-, l’entendre l’acumulació de forces com a acumulació de vots i vídeo-política i l’adaptar a la baixa i sense límits el programa per a ser acceptables, ha acabat en una reedició senil de la IU de Cayo Lara i Llamazares.

Una integració en el Règim que va tenir la seva millor expressió en la posició sostinguda en la “tardor catalana”, negant-se a la més mínima mobilització contra la repressió i situant-se en el camp constitucionalista amb la proposta de referèndum pactat i dins del mateix marc legal que ho fa impossible.

Per l’altre, la direcció del procés després d’intentar desgastar el moviment democràtic català durant cinc anys de dilacions i mobilitzacions controlades, va veure com en les jornades de l’1 al 3 d’octubre una immensa mobilització social va fer possible el referèndum i una gran vaga general. No obstant això, aquesta gran força social no va trobar pistó pel qual convertir-se en força de canvi. La direcció burgesa i petitburgesa de l’independentisme va treballar per desactivar-la i mantenir exclusivament la senda de la desobediència institucional fins que l’Estat central ho permetés.

Com la fórmula de “vots + discurs” de Podemos, la de “desobediència + simbolisme” es va mostrar igual d’impotent, encara que molt més tràgica. Tots dos havien tret de l’equació res menys que la lluita de classes que, malament que els pesi, continua sent el motor de la història.

La “fi de cicle” del procés obre el debat en el moviment democràtic català

En el cas català aquesta “fi de cicle” del “procesisme” ha fet que en el moviment independentista condeixi certa desmoralització, molta desorientació i una mica d’autocrítica i reflexió. Si formulem la pregunta Què va sortir malament? Trobem dos grans tipus de resposta.

En primer lloc, les que culpabilitzen en exclusiva a la repressió de l’Estat i, per tant, no queda més alternativa que tornar a la cleda autonomista, posar l’esperança en què algun dia la mateixa UE que va rebentar al poble grec vingui en “rescat de la democràcia” o simplement sumir-se en la desmoralització.

En segon, les que consideren que el *Govern català va claudicar, no va portar el seu mandat i el del 1-O fins al final. Després del referèndum i el 3-O van desaprofitar el moment i aquesta gran força social, i una vegada proclamada la república el 27-O no van cridar a defensar-la amb la mobilització.

El primer sector segueix atrapat en el “procesisme” en una de les seves noves “pantalles”. Toca resistir amb simbolisme i llaços, apel·lar a Europa i buscar sobreviure sense encoratjar nous envits repressius.

En el segon es troben els qui estan buscant noves hipòtesis per a reprendre la lluita democràtica del poble català, com succeeix en el si de la CUP i l’esquerra independentista.

I en un punt intermedi es troba el sector sobiranista que representa el Front Republicà, que a la crítica al retorn a l’autonomisme de part de la direcció procesisme després del 27-O i el 21D, oposa tornar a la casella de sortida de la desobediència institucional ja assajada.

Com es va arribar a l’1 i 3 d’octubre? aquesta és la qüestió

Partint de compartir gran part de la foto fixa que els sectors més crítics amb el “procesisme” tenen de la tardor del 2017, o almenys dels seus resultats finals, penso que fa falta revisar no només què va passar en aquell llarg mes d’octubre, sinó, i sobretot, com es va arribar de preparats, o no, a aquelles jornades.

Que el Govern de JxSí es negués a convertir l’1 i 3 d’octubre en una mobilització popular basada en l’autoorganització popular, el control del territori i mètodes com la vaga general, no és alguna cosa que hagués de sorprendre a ningú. Tret que considerem que els qui han estat els representants de les grans famílies i, fins fa “quatre dies”, els virreis del Règim del 78 a Catalunya, estiguessin disposats a convertir-se en els instigadors d’una cosa almenys molt semblant” a una situació revolucionària.

No obstant això, aquesta previsió, a la meva entendre elemental, no va ser feta per cap força política, ni per la CUP. La confiança en el Govern i Puigdemont de part del moviment democràtic era gairebé absoluta, i també els diputats cupaires la van alimentar, no només en els mesos -i anys- previs, sinó amb tota la política de “mà estesa” en el nacional a convergents i ERC des de 2012.

Tributaris d’una visió etapista per a la conquesta dels drets democràtics nacionals, la CUP va assumir com a inevitable que tocava marxar al costat dels qui en cap cas anaven a desenvolupar les forces socials capaces de derrotar al Règim, i per aquesta via, afeblia al mateix temps la capacitat d’incorporar de forma decisiva aquestes forces -especialment la classe treballadora- al moviment democràtic per a disputar l’hegemonia als hereus del pujolisme i part del *Tripartit.

Que l’esquerra independentista marqués a foc una independència política d’aquesta direcció era una necessitat indefugible. No en 2017, sinó des de l’inici de l’anomenat “procés”. Això no excloïa unitat d’acció, per exemple, per a portar endavant el referèndum o enfrontar la repressió. Però sempre sense el menor suport polític al *govern -i menys a les seves polítiques antiobreres com els Pressupostos- i promovent la creació d’una ala d’independència de classe dins del moviment democràtic.

La claudicació o traïció era inevitable, tret que també s’hagués assumit el relat màgic i naïf que la república vindria per una demostració de voluntat popular i sense la feroç resistència de l’Estat hereu del franquisme. No advertir d’això era renunciar a conformar un sector educat en la desconfiança en aquesta direcció i el seu full de ruta de “la llei a la llei” i sense lluita de classes –tal com es recollia en la Llei de Transitorietat-.

Però també, conseqüentment, es renunciava a vincular de forma intransigent la lluita pel dret a decidir amb la derrota del Règim del 78, i per tant en una lluita comuna amb els sectors populars de la resta de l’Estat, i amb les grans demandes socials que es vénen expressant en places, barris, facultats i centres de treball des del 15M.

Era necessari construir una ala que aixequés un programa obertament anticapitalista, per més que aquest espantés als sectors de la burgesia i petita burgesia que han estat la base històrica de convergents i ERC. Només així el moviment podria haver empalmat amb amplis sectors populars, i especialment de la classe obrera, que -fins i tot quan molts d’ells participessin en les jornades de l’1 i 3 d’octubre- no havien estat part del moviment els anys anteriors.

La independència de classe com a perspectiva estratègica

Avui sectors de l’esquerra independentistes assumeixen que no van arribar ben preparats políticament a aquella tardor. Però les raons no es trobaran, exclusivament, en el que es va fer o va deixar de fer en aquells dies, sinó, sobretot, en els mesos i anys anteriors.

La falta d’aquesta independència política és la que explica que també la mateixa esquerra independentista assumís la “il·lusió” que per mitjà de la desobediència institucional i una mobilització popular que no havia desenvolupat cap ala obertament de classe i, almenys, desconfiada de la seva adreça, es podia aconseguir exercir efectivament el dret a decidir.

Això explica que, fins i tot durant el mes d’octubre, no hi hagués una ruptura oberta amb Puigdemont i el seu govern. Assumit el central del seu full de ruta, només calia pressionar perquè la portés fins al final. No obstant això, enfront de l’Estat espanyol, el seu 155, els seus piolins -i els obedients Mossos- i la seva judicatura, cap resolució del Parlament, fos el que fora jurídicament, podia fer res.

Si després del 3-O els diputats cupaires haguessin adoptat una política de ruptura amb Puigdemont hagués estat millor sens dubte. Encara que, possiblement el gir arribava tard. Hauria trobat seriosa dificultats per a ser assumida per la seva pròpia militància i els sectors que influenciaven –que portaven 5 anys formats en la política contrària- i sobretot sense les forces socials on “fer carn” aquesta alternativa –en la classe obrera i sectors populars, ja que això no és alguna cosa que es pugui improvisar en les jornades decisives. No obstant això, sí que hagués permès deixar un jaló d’experiència i lliçons superiors per a combatre la desmoralització i començar a construir una alternativa per als següents embats.

Avui dia, molts sectors de l’esquerra independentista, els CDRs i l’activisme que va fer possible l’1 i el 3 d’octubre, vénen reflexionant sobre què va sortir malament i com continuar. Per a respondre aquests interrogants és imprescindible arribar a qüestionar l’abc de la política que va evitar l’emergència d’una alternativa a la direcció procesista, considerar com a necessari la unitat de propòsit amb els representants de part de la burgesia i petita burgesia nacional en una suposada primera etapa o revolució democràtic-nacional.

Si alguna cosa va evidenciar la “tardor catalana” és que aquesta unitat va emmanillar al moviment popular darrere de les “jugades mestres” i va ser un gran obstacle per a sumar a amplis sectors de la classe obrera catalana i suscitar la solidaritat de la de la resta de l’Estat. La república catalana només podia conquistar-se per la lluita de la classe obrera al costat dels sectors populars, quedant vinculada a definir per tant un caràcter de classe oposat al qual li donava la direcció procesista i en una unitat en la lluita amb els de la resta de l’Estat contra el Règim.

Aquestes són les forces socials amb la capacitat d’agrupar la majoria social capaç d’enfrontar al Règim del 78, després d’un programa que també resolgui els grans problemes socials i amb els mètodes que, en una escala només d’avançament, es van expressar l’1 i el 3 d’octubre: l’autoorganització i la vaga general.

 
Izquierda Diario
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
info@izquierdadiario.es
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic