http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
¿La diversitat (sexual) es revolucionària? Reflexions a 51 anys de Stonewall
Roberto Jara

El 28 de juny de 2020 es compliran 51 anys de la Revolta de Stonewall, que marca la data de l’Orgull LGBTI des de llavors. L’aniversari d’una revolta de carrer de tres dies contra la policia i els seus abusos serà celebrat en manifestacions, però també en “desfilades” amb presència policial, carrosses d’empreses precaritzadores i actes de polítics de partits capitalistes. Què ha passat aquí?

Ver online

El 28 de juny de 2020 es compliran 51 anys de la Revolta de Stonewall, que marca la data de l’Orgull LGBTI des de llavors. L’aniversari d’una revolta de carrer de tres dies contra la policia i els seus abusos serà celebrat en manifestacions, però també en “desfilades” amb presència policial, carrosses d’empreses precaritzadores i actes de polítics de partits capitalistes. Què ha passat aquí?

La diversitat sexual (que en 75 països continua sent il·legal) ha perdut el seu potencial revolucionari? S’ha convertit en una marca, malgrat la creixent persecució amb l’auge de l’extrema dreta? Tractarem d’abordar aquestes qüestions formulant una pregunta a la història de les lluites de la diversitat sexual: Com aconseguir una societat sense opressió ni explotació?

La resposta et sorprendrà. O potser no, ja que en la història del marxisme revolucionari existeix una tradició que busca posar en pràctica formes d’unir a diferents sectors oprimits amb la classe treballadora, la classe que crea i sobre la qual se sosté el sistema capitalista. Però, què té a veure l’explotació assalariada amb la moral sexual dominant?

El sistema capitalista troba múltiples beneficis en la família patriarcal, on reprodueixen noves generacions d’explotats, fent aparèixer com a “natural” que les dones siguin els qui realitzin de forma gratuïta el treball domèstic i reproductiu. També en la família patriarcal és on les noves generacions “aprenen” el respecte a l’autoritat i l’existència de jerarquies com un “ordre natural” que ha de ser acceptat; una tasca que continuaran l’Església, l’escola i altres institucions com l’exèrcit.

Però la família patriarcal no es manté ni estàtica, ni per si mateixa. En la seva contínua evolució històrica, necessita una ideologia que abasti altres aspectes de la vida i que no només imposi aquest model de família com a “natural”. I aquí és on entra en escena el rebuig sistèmic a la diversitat sexual com a part del patriarcat. El capitalisme enforteix, reprodueix i reinventa opressions com el patriarcat i el racisme, o les implanta mitjançant la colonització allà on no es donen.

La forma en la qual s’entrecreuen aquestes opressions és un debat particularment intens en les últimes dècades entorn de la idea d’interseccionalitat [1], especialment des de les elaboracions de feministes antiracistes, analitzant com es complementen dobles o triples sistemes d’opressió, encara que ha existit al llarg de tota la història del pensament marxista.

La qüestió de classe travessa totes aquestes opressions. Tenen els mateixos interessos Ana Botín que les dones desnonades pel Banc Santander? Tenen els mateixos interessos Barack Obama que les classes populars dels països que va ordenar bombardejar? Tenen els mateixos interessos una jove lesbiana que aguanta burles en un treball precari o una trans rebutjada en el món laboral entrevista després d’entrevista, que els membres de l’Associació d’Empreses per a Gais i Lesbianes (AEGAL) que organitza els World Pride a Madrid? Entenem que no, i és en aquest punt on apareix una vella idea: la lluita de classes.

És en aquest camp de batalla on l’articulació d’un moviment LGBTI en els marcs que imposa el sistema capitalista conquista cada vegada més drets (sempre provisoris, cal dir-ho), però a la mesura del sistema. Aquests no només es donen per a una part de la població mundial relativament petita, adaptant-se a la impotència del dret burgès, sinó que es converteixen en un peó a sacrificar per a l’Estat capitalista “modern” davant l’auge de l’extrema dreta. Dit d’una altra manera, la (fràgil) igualtat davant la llei no és la igualtat davant la vida.

En aquest sentit apunta Daniel Bernabé en el seu llibre El parany de la diversitat, que: “així la consecució dels drets LGBT es concep com una qüestió d’accés als béns i el respecte que la societat tributa de manera meritocràtica. D’aquesta manera, s’està transmetent el missatge que els problemes que troba un homosexual no són sistèmics, sinó derivats de l’actitud de l’individu.” [2]

Això és lluita de classes, concretament, un cavall de Troia d’una classe capitalista que porta 40 anys de restauració neoliberal assajant l’equilibri entre cooptació i repressió per a neutralitzar les lluites que apuntin contra l’explotació de la classe treballadora o contra els sistemes d’opressió patriarcal i racista que s’usen per a fragmentar-la i mantenir la seva situació. Perquè si les lluites contra les opressions s’escindeixen de la lluita contra l’explotació de classe, el sistema aconsegueix mantenir-se i reconvertir-se”.

Josefina Martínez assenyalava en un article anterior de Contrapunto: [3] “Des d’una perspectiva emancipatòria es busca que cap diferència en el color de la pell, en el lloc de naixement, el sexe biològic o l’elecció sexual puguin ser la base d’una opressió, un greuge o una desigualtat […] Però en el cas de la diferència de classe, es tracta d’eliminar-la com a tal, que no existeixi més. La classe treballadora, mitjançant la lluita contra les relacions socials capitalistes, cerca l’eliminació de la propietat privada dels mitjans de producció, la qual cosa implica l’eliminació de la burgesia com a classe i la possibilitat d’acabar amb tota societat de classes.”

La història de la lluita per la diversitat sexual ha estat en certa mesura, també la història de la lluita de classes, totes dues en una cruïlla que ha tingut un llarg recorregut històric. A través d’aquesta cruïlla volem preguntar-nos un parell de coses sobre la interseccionalitat: quines són les causes de les opressions que es creuen? i, sobretot com alliberar-nos d’aquestes? Retrocedim 50 anys enfront del Stonewall Inn per a reflexionar sobre aquesta història.

Una revolució sexual enmig de la lluita de classes

El 28 de juny de 1969 la policia es va fer present en el Stonewall Inn, de Nova York, per a humiliar i detenir als qui estaven en el bar en una batuda, la qual va ser resposta amb una revolta de carrer que va durar tres nits.

L’etapa que arrencaria després del Stonewall en el moviment per l’alliberament sexual troba un nou centre de gravetat: la transformació de les relacions socials. En la dècada del ’60 els moviments de dones i per l’alliberament sexual van començar a desenvolupar-se significativament, en gran part del planeta, conquistant importants reformes, arrencant lleis als parlaments, bandejant prejudicis i guanyant en visibilització i reconeixement.

Un estès procés de radicalització va travessar els continents des de mitjan ’60 fins a inicis dels ‘80. Durant aquest període, els Estats Units era derrotat en la guerra de Vietnam, milers d’obrers anaven a la vaga general al costat dels estudiants protagonitzant el Maig Francès, la classe treballadora xilena s’organitzava en els cordons industrials, el poble txec enfrontava als tancs de la burocràcia estalinista en la Primavera de Praga, obrers i estudiants ferien de mort a la dictadura argentina en el Cordobazo, el poble de Portugal tirava a baix la dictadura amb la Revolució dels Clavells, etc.

Llavors, com es va passar d’aquell moment de radicalitat política a concebre la qüestió de la “diversitat” només com una qüestió identitària? Per què es va deixar de qüestionar les bases del sistema capitalista de conjunt? Per a entendre les derives de la diversitat sexual en aquest sentit, cal prendre en compte, entre altres factors importants, quina era la posició de les organitzacions tradicionals de l’esquerra i els sindicats sobre aquests temes.

És un fet que, amb l’auge del neoliberalisme, les lluites per la diversitat es troben molt limitades per les aspiracions de reconeixement i visibilització, sense qüestionar majoritàriament l’explotació capitalista. Entren en joc aquí elements socials de magnitud, com l’ofensiva neoliberal i els atacs a conquestes socials en tots els terrenys, que van acompanyar un reflux de la lluita de classes.

No obstant això seria equivocat explicar l’esdevenir de la diversitat només com a “parany”, sense contextualitzar que quan un sector significatiu de la joventut i la classe treballadora tendia cap a posicions obertament anticapitalista durant els anys 60 i 70, les grans organitzacions obreres, és a dir, els partits socialdemòcrates i comunistes, van conservar en bona part les seves tradicionals posicions LGBTI fòbiques, considerant allò que no era heterosexual com una “desviació” impròpia de la classe treballadora, donant l’esquena als moviments d’alliberament de la dona i LGBTI, que experimentaven un auge i radicalització en nombrosos països.

Per exemple, en el cas del Partit Comunista Francès (PCF), el seu rol burocràtic i conciliador amb la burgesia a través de la signatura dels acords de Grenelle després del 68 i la desconvocatòria de vagues, se sumarà a la qualificació de la diversitat sexual com a “pederastes” a través del seu candidat presidencial, Jacques Duclos en 1971. La República Democràtica Alemanya va continuar aplicant l’article 175 que permetia empresonar persones LGBTI (també l’Alemanya capitalista). I la Cuba castrista responia a les esperances de milers de persones LGBTI que van donar suport a la revolució, tancant-los en els camps de la UMAP entre 1965 i 1968 o sent expulsats del Partit Comunista en 1971.

D’aquesta forma, la situació de la diversitat sexual als països socialistes no era molt diferent a la que hi havia als països capitalistes, on també moltes persones sofrien persecució judicial, policial, social i psiquiàtrica. Alguna cosa que gran part de l’esquerra tradicional no qüestionava a l’Estat burgès i patriarcal. A l’URSS també s’havia viscut una contrarevolució social d’aquest tipus: gran part de les revolucionàries i revolucionaris que va viure la Revolució Russa i la despenalització de l’homosexualitat a l’URSS va haver d’enfrontar-se a l’empresonament en 1934 per part de l’aparell estalinista.

Et pot interessar (en castellà): Pioners en la lluita per l’emancipació: la Revolució russa i l’homosexualitat

Aquest terrible historial, juntament amb múltiples derives ideològiques, és una de les raons per les quals aquests moviments per la diversitat sexual van iniciar un efecte rebot i bona part es van deslligar de les organitzacions que aglutinaven a la classe treballadora en els partits comunistes o els sindicats burocratitzats. En general, i especialment en el context del Maig Francès, es van dividir en tres grans sectors: els que seguien de forma semi-oculta en els partits maoistes i estalinistes; els que van trencar amb les organitzacions obreres i les seves estratègies, enfocant les seves derives ideològiques cap a l’autonomisme i el posmodernisme; i una tercera part minoritària, que tractava de combinar les reivindicacions i estratègies revolucionàries de la classe obrera, feministes i LGBTI, en bona part promogudes per petits grups d’extrema esquerra trotskistes.

Malgrat això, els anys 70 veurien néixer els Fronts d’Alliberament Gai (FAG) en tota Europa i Amèrica. Aquestes combatives organitzacions són en bona part descendents del “esperit del Stonewall” i fan eclosió com una de les ales més revolucionàries dels moviments d’alliberament sexual, des d’una òptica d’aliança amb el moviment obrer i amb els moviments antiracistes, antiimperialistes i d’emancipació de la dona, barallant així pels drets de les persones LGBTI amb un discurs que ataca també a la societat capitalista com a culpable d’aquestes diverses opressions.

Un dels punts més forts d’aquests grups serà precisament l’intent de teixir aliances amb l’antiracisme. Així com havien participat en les marxes a les presons per l’alliberament de Panteres Negres, un dels seus fundadors, Huey Newton, expressaria en un discurs en 1970 que “als homosexuals ningú els està regalant cap llibertat. Tal vegada estiguem units, sent els més oprimits en aquesta societat. [...] Més enllà dels prejudicis, un homosexual pot ser un revolucionari. Hauríem d’intentar una coalició amb l’alliberament gai i els grups d’alliberament de la dona.” [4]

Aquest exemple d’aliances succeeix mentre la persecució policial era brutal i la major part de la població, inclosa gran part de la classe treballadora considerava la diversitat sexual com alguna cosa que condemnar i del que allunyar als seus fills.

Les Panteres Negres van aportar idees i mètodes sobre autodefensa al moviment LGBTI i així mateix van poder discutir les idees en el si de la pròpia organització sobre que la diversitat sexual i l’avortament eren un invent de la supremacia blanca per a disminuir el nombre de nens negres. D’altra banda, també sectors obrers van poder rebatre els prejudicis sobre la diversitat sexual. I això es va aconseguir a la calor de la lluita i la solidaritat entre sectors oprimits.

Et pot interessar (en castellà): LGBTI i autodefensa: una lliçó de les Panteres dels 70

Els FAG també crearien aliances en conflictes obrers, com donant suport als transportistes de San Francisco en vaga en 1971, rebent el suport dels treballadors de la construcció en *Sidney, que van parar la construcció de la universitat fins que els alumnes LGBTI fossin readmesos en 1978 o per part de la secció francesa, el *FHAR, que marxava els dies 1 de maig des de 1971 amb la consigna “A baix amb la dictadura de la normalitat”. Aquesta era la seva argumentació:

“Per a nosaltres, la lluita de classes també travessa els nostres cossos. La qual cosa significa que el nostre rebuig a la dictadura burgesa també ho és per alliberar el cos d’aquesta presó en la qual ha estat sistemàticament tancat per 2.000 anys de repressió sexual, de treball alienat, d’opressió econòmica. Per tant, no hi ha possibilitat de separar la nostra lluita per la llibertat sexual, per l’alliberament del desig, de la nostra lluita anticapitalista, per una societat sense classes, sense amos ni esclaus”[5]

Un dels majors episodis d’aquesta solidaritat seria la creació de Lesbians and Gais Support the Miners en suport a la vaga minera de 1984-1985 a Gran Bretanya, aconseguint recaptar més de 20.000 lliures per a lliurar-ho en metàl·lic a la caixa de resistència, ja que el govern de Thatcher havia confiscat els comptes bancaris del Sindicat Nacional de Miners (NUM). En 1988 els miners van estar entre els principals aliats de la comunitat LGBTI durant la campanya contra l’Esmena 28, que prohibia “promocionar intencionadament l’homosexualitat, publicar material amb la intenció de promocionar l’homosexualitat”, participant en les marxes de l’Orgull LGBTI dels anys posteriors, i forçant el suport del Partit Laborista a la campanya gràcies a la pressió del Sindicat Nacional de Miners.

Des de fa 35 anys es pot observar canvis d’orientació en les lluites de la diversitat sexual, retrocedint de l’ofensiva per transformar radicalment el món a la resistència davant l’agenda neoliberal, l’aparició del VIH i la restauració conservadora de mitjan els anys 1980. No obstant això, la tradició de transformació radical de la societat no acaba aquí. En la segona part d’aquest article abordarem aquests canvis, arribant fins a les perspectives actuals.

NOTES:

[1] Martínez, Josefina; Feminisme, interseccionalitat i marxisme: debats sobre gènere, raça i classe , Contrapunt núm.1, febrer 2019 en http://www.esquerradiari.cat/Feminisme-interseccionalitat-i-marxisme-debats-sobre-genere-raca-i-classe

[2] Bernabé D., (2018) La trampa de la diversidad: cómo el neoliberalismo fragmentó la identidad de la clase trabajadora, Madrid, Akal, p.133

[3] Martínez, Josefina; Feminisme, interseccionalitat i marxisme: debats sobre gènere, raça i classe , Contrapunt núm.1, febrer 2019 en http://www.esquerradiari.cat/Feminisme-interseccionalitat-i-marxisme-debats-sobre-genere-raca-i-classe

[4] Newton, H. (1970) The women’s liberation and gai liberation movements, Nova York, www.blackpast.org/speeches, traducció de l’autor.

[5] FHAR, (1971) Rapport contre la normalité, París, Champ lliure, traducció de l’autor.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic