http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ELECCIONS GENERALS #28A
Sánchez guanya les eleccions i Podemos demana governar amb els neoliberals “progres” del PSOE
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

El PSOE es prepara per a governar. Unidas Podemos reitera el seu oferiment a entrar en el Consell de Ministres. Els partits independentistes s’enforteixen i seran decisius. La disputa en la dreta es mantindrà oberta: Vox entra amb força, el PP s’enfonsa i Cs ascendeix. Unes eleccions que no li resolen la crisi al Règim del 78

Ver online

Foto: EFE

Amb el 98,5% dels vots escrutats queda confirmada la victòria del PSOE en les eleccions generals amb 123 diputats i un 28,7% dels vots. Definitivament la moció de censura contra el govern de Rajoy, els a penes 10 mesos de govern -amb algunes polítiques de gest i algunes mesures socials mínimes- i sobretot el vot de la por davant l’emergència de Vox, han servit al PSOE per a remuntar la desfeta de 2016 on només va aconseguir 85 diputats.

Aquests resultats s’han donat en una jornada amb una alta participació -d’un 75,75%- i han estat motoritzats en gran manera pel rebuig de centenars de milers al que representava l’ascens de Vox i a les altres dues formacions de la dreta que vénen de pactar amb l’extrema dreta el govern andalús. Hi ha hagut una important mobilització de vot que expressava el rebuig massiu a les idees racistes, masclistes i de reacció davant el moviment de dones i l’espanyolisme que encarna la formació d’Abascal. Molt més que un suport entusiasta al projecte de govern neoliberal “progre” que representa el PSOE de Pedro Sánchez.

Unidas Podemos obté 42 diputats i un 14,31% de vots, res menys que una baixada de 29 escons i 7 punts. El seu soci valencià de Compromís baixa encara més, dels 4 diputats a 1 sol. El suport acrític d’Unidas Podemos a Sánchez en aquests mesos, actuant com a autèntics “ministres sense cartera”, ha estat també un gran actiu en favor de la recuperació de la pota esquerra del moribund bipartidisme. El neo-reformisme que emergís fa cinc anys prometent assaltar els cels, ha acabat defensant la Constitució del 78, perdent prop de la meitat dels vots i consolidant-se com la crossa dels social-liberals.

La guerra per l’hegemonia de la dreta alimentarà la polarització reaccionària

No obstant això, els grans perdedors de la nit estaven al carrer Gènova. El PP s’ha enfonsat fins als 66 diputats, menys de la meitat dels 137 de 2016. Com a dada rellevant no obtenen ni un sol diputat al País Basc i només una, l’aristòcrata Álvarez de Toledo, a Catalunya. La “renovació” de Casado recull una gran derrota que tornarà a sotmetre a tensions impredictibles al partit històric de la dreta espanyola. Surt derrotat l’aznarisme i cal veure si altres barons com Feijoó obren foc contra la nova direcció. Però l’ocorregut avui acosta bastant a aquest partit a una crisi que podria convertir-se en terminal.

En el terreny de la dreta Cs ha aconseguit acostar-se al sorpasso al PP, amb 57 diputats, 25 més que en 2016. Un bon resultat que no obstant això no serveix per a sumar amb els seus socis andalusos perquè Rivera arribi a la vicepresidència amb Casado. Probablement haurà de conformar-se amb liderar l’oposició, i disputar des d’ella l’hegemonia de la dreta espanyola.

Però la gran novetat ha vingut pel bon resultat de Vox. Encara que ha quedat lluny de les enquestes que millors resultats li donaven, ha aconseguit res menys que 24 diputats i més de 2,6 milions de vots (un creixement meteòric des dels poc més de 47.000 de 2016). La irrupció d’aquesta força reaccionària suposa tot un terratrèmol en el règim de partits en el deixant d’altres fenòmens internacionals.

Aquest s’expressarà de forma immediata en el fet que l’espai de la dreta es veu abocat a una sort de “primàries permanents” per veure qui hereta l’hegemonia. Una baralla que animarà encara més la polarització per dreta en aquesta carrera de veure qui és més reaccionari. Les crides a la “resistència” i a enfrontar al govern del “front popular” (sic) dels dirigents de Vox, són un avançament que la dreta promet una legislatura en la qual seguiran a l’ofensiva.

S’enforteixen els partits independentistes a Euskadi i Catalunya

Entre els partits independentistes la tònica ha estat la d’una pujada significativa tant a Euskadi com a Catalunya. Prova que la qüestió territorial continuarà sent una de les principals bretxes de la crisi de règim.

EH-Bildu doblega el seu resultat amb 4 diputats, 3 al País Basc i un altre a Navarra, i el PNB puja un fins als 6. A Catalunya ERC ha pujat fins als 15 diputats, 6 més que en 2016. La llista de JxCat es queda amb 7, només un menys que CDC en 2016. La interna en la direcció processista es resol clarament a favor del partit de Junqueras, que fa més obertament bandera d’un retorn a l’autonomisme. Aquest resultat pot facilitar el viratge claudicant de la direcció independentista des de 2017, no obstant això, altres poders que no s’han presentat avui a les eleccions -i no ho fan mai, com la Judicatura o la Corona- poden mantenir la seva línia "búnquer" per a impedir-ho.

La millora d’ERC l’ha aconseguit fonamentalment captant vot en l’espai dels Comuns, que perden 5 diputats quedant-se en 7. L’equidistància de Catalunya En Comú Podem respecte al dret a decidir i la seva vinculació amb un Podemos que s’ha negat a cridar a una sola mobilització pel poble català o que va avalar com a legítim el judici del Suprem en el primer debat, els ha acabat passant factura.

En el bloc espanyolista el PSC millora els seus resultats fins als 12 diputats, 4 més que en 2016, i Cs, que havia estat la llista més votada en les autonòmiques del 155, torna a la cinquena posició amb les seves 5 diputats. Dels 6 diputats del PP en 2016, només els queda l’un i l’altre ha anat a parar a Vox. S’identifica perquè un rebuig a les tesis més ultres de nous i més durs 155 contra Catalunya.

Quins possibles governs poden sortir del mapa d’escons?

El mapa d’escons resultant d’aquest 28A dibuixa dos possibles escenaris de govern, tots dos amb Pedro Sánchez com a president. La primera, i la favorita de l’establishment i l’IBEX35, seria la d’un possible acord entre el PSOE i Cs, però és la que més dificultats té ara com ara. No només perquè Rivera ha fet del rebuig a Sánchez i el PSOE senyal d’identitat en tota la campanya, sinó perquè la descomposició del PP i l’ascens de Vox manté l’espai de la dreta com un terreny en disputa. Renunciar a fer oposició al nou Executiu socialista seria tant com abandonar aquesta baralla i renunciar a capitalitzar el bon resultat de Cs enfront dels seus dos competidors.

L’altra és per la qual s’ha vingut pronunciant Unidas Podemos durant tota la campanya, un govern del PSOE amb ells com a socis principals. La suma de diputats entre el PSOE, Unidas Podemos, PNB, Compromís, el de Partit Regionalista de Cantàbria -amb el qual són socis en el govern regional- i fins als dos de Coalició Canària -encara que aquesta és sòcia tradicional del PP-, arriben als 175, a un de la majoria absoluta. Així doncs, Sánchez continuaria necessitant els vots d’EH-Bildu, ERC o JxCat -o la difícil abstenció de Cs- per a aconseguir ser investit i governar.

Per tant, aquesta segona opció no estarà exempta de contradiccions. Segurament el calendari electoral -a menys d’un mes de municipals, autonòmiques i europees- deixi les negociacions en estand by. Però àdhuc reprenent-se després, hi haurà factors -com la sentència del judici del procés o la campanya que encendrà la dreta contra el govern que “trenca Espanya”- que poden fer descarrilar-la. A hores d’ara perquè, ni una repetició electoral com la de 2015-2016 està descartada.

Si aquest govern arriba a produir-se, estarà per veure’s si serà de coalició, com demanen Iglesias i Garzón, o en solitari i amb acords parlamentaris, com prefereixen des de Ferraz. Però ja sigui amb cartera o sense ella, Unidas Podemos es prepara per a reeditar el seu rol de socis privilegiats d’un nou govern dels social-liberals i fer un pas qualitatiu en la seva integració en el nou turnisme de blocs que ha adoptat el Règim del 78 en crisi.

La vigència i urgència de posar en peus una esquerra anticapitalista i de classe

Com veníem assenyalant des del CRT en aquestes eleccions no hi havia una opció a favor dels interessos de la classe treballadora, les dones i la joventut, ni de la lluita per les demandes democràtiques contra aquest règim que es vénen expressant des de 2011. La resultant d’aquestes, que s’acosta bastant a les apostes dels defensors del “mal menor”, així ho testifiquen.

Estem possiblement a les portes d’un nou govern del PSOE que mantindrà l’statu quo i la repressió i a tot aquell que el qüestioni, començant pel moviment democràtic català, amb un programa social-liberal que, en cas de confirmar-se els aires de recessió que ja bufen a la UE, tornarà a aplicar ajustos i contrareformes com fes Zapatero. Tot amb el suport d’Unides Podem a aquest govern i amb una dreta i extrema dreta a l’ofensiva que voldran continuar guanyant terreny no només en les urnes sinó també al carrer.

Per a enfrontar l’escenari de crisi i aires reaccionaris que s’aveïnen, urgeix construir una esquerra que baralli per un programa obertament anti-capitalista, anti-règim i de classe, que posi en el centre desenvolupar la mobilització i autoorganització obrera i popular i es proposi lluitar de manera independent a tot govern “progressista” i els partits que decideixin sostenir-ho.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic