http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
Unidas Podemos i les seves confluències, claus polítiques de la reculada del neo-reformisme
Diego Lotito
Madrid | @diegolotito
Alejandro Bravo
Madrid

El 26-M va marcar una certa fi de cicle de Podemos i l’autodenominada “política del canvi”. Les “dades dures” i les claus estratègiques de la derrota.

Ver online

Després dels resultats electorals del 26M, l’esquerra institucional espanyola, amb tot el pudor que genera anomenar-la “esquerra”, es troba embardissada en la batalla post-electoral per assenyalar als responsables de la desfeta.

Mentre Pablo Iglesias fa una “autocrítica” poc creïble, des del sector d’Iñigo Errejón el culpen per haver perdut Madrid. A les files de Podemos, comencen a sonar una vegada més els tambors de guerra interns. Sectors als quals resulta difícil identificar orgànicament ja han sortit a demanar la dimissió del líder i la convocatòria d’un Vistalegre III que no sembla que serà ràpid. Fins i tot dins de Izquierda Unida s’han aixecat veus crítiques exigint una assemblea general que debati el fracàs de l’estratègia electoral.

Et pot interessar: El PSOE es manté, la dreta pren Madrid, Podemos s’enfonsa i l’independentisme revalida la seva victòria

A la plana major de Podemos tota l’atenció està posada ara en la formació dels futurs governs mitjançant pactes amb el PSOE. Encara que els escenaris en els quals la formació podrà jugar algun paper són francament pocs. A les Comunitats, només tenen alguna oportunitat a Canàries, La Rioja, Balears i València. Encara que molt pitjor és l’escenari per a la formació del Govern central.

Com era d’esperar-se, Pedro Sánchez ha pres nota de la reculada de Podemos i no ha trigat a demanar-li a Iglesias que “reconsideri” la seva idea d’un Govern de coalició. “Tots hem de reconsiderar les nostres estratègies, tots”, ha dit Sánchez, al mateix temps que tornava a demanar a Ciudadanos que li tregui “el cordó sanitari al PSOE”.

Després del que ha passat el 26M, el PSOE es troba encara més fort que abans. Tant com per o bé exigir-li a Podemos que faciliti la investidura de Sánchez en solitari o, res pot descartar-se, pactar fins i tot amb Ciudadanos. Res més lluny del “bloc de governabilitat progressista” a tots els nivells que li prega Iglesias.

Encara és aviat per fer una lectura precisa del futur de Podemos -ni tampoc de Izquierda Unida-, però les seves hores baixes no són un fenomen passatger ni de cojuntura. La fi de cicle del neo-reformisme, dilatat per la situació excepcional generada el 28A per l’amenaça de l’extrema dreta -que va permetre a Unidas Podemos “salvar les andròmines” momentàniament- és un fet.

Un requiem per als “ajuntaments del canvi”

El daltabaix de Podemos s’evidencia en primer lloc en la virtual liquidació dels anomenats “ajuntaments del canvi”.

A Madrid, Manuela Carmena no va sumar per a mantenir l’Ajuntament. La seva victòria en vots no es va traduir en la seva permanència com a alcaldessa. En números, Más Madrid no va perdre molt en relació a 2015, a penes 19 mil vots: va obtenir en total 500.620 vots (el 30,94%), enfront dels 519.721 que va rebre Ahora Madrid (el 31.84%). Políticament i socialment, sí que ha perdut més.

El projecte del tàndem Errejón-Carmena no era el de Podemos, que orfe d’espai polític va optar per no presentar candidatura. La Candidatura de Sánchez Mato (IU-La Bancada-Anticapitalistas), que va competir “per esquerra” amb Carmena amb un programa tèbiament reformista idèntic al qual va portar Ahora Madrid en 2015, no va arribar a mobilitzar i es va quedar fora de l’ajuntament. No van bastar el suport (primer vetllat, després explícit) de Pablo Iglesias i la plana major de Podemos.

Però malgrat els retrets que fan a Podemos i Sánchez Mato des de l’espai de Más Madrid, Carmena no hagués aconseguit una majoria que li permetés mantenir-se ni tan sols amb tots els vots de Madrid en Pie. La suma de les dues formacions li hauria donat 546.845 vots, equivalents a 20 escons, insuficients per a mantenir-se al capdavant del consistori.

Et pot interesar: "El Carmenismo" y las razones de su derrota electoral

El que li va faltar a Más Madrid no van ser els vots de Sánchez Mato, sinó el suport social que havia concitat Ahora Madrid en 2015 al voltant de Ganemos, els moviments socials i la mobilització del vot en els dormitoris obrers del sud de la capital.

Una dinàmica que no pot sorprendre a ningú quan a l’ajuntament que havia promès acabar amb els desnonaments, remunicipalització dels serveis públics, l’auditoria del deute, l’impuls de les inversions i polítiques socials en els districtes més humils, polítiques urbanistes d’igualtat territorial i no especulatives, creació de bosses d’ocupació municipal, etc., va fer exactament el contrari.

Per governar per als rics i les classes mitjanes acomodades, Carmena va perdre l’alcaldia molt abans del 26M, perquè ja havia perdut el suport de les barriades obreres i populars. Quelcom que no sembla preocupar a Carmena i Errejón, ja que la increïble política per a mantenir-se és demanar als liberals reaccionaris de Ciudadanos que pactin amb el PSOE i Ahora Madrid. Un altre símptoma, per si en faltaven, de la fallida del neo-reformisme.

Aquesta política, a la seva manera, és la que també busca assajar-se a Barcelona. El 26M, l’Ajuntament de la ciutat comtal va ser una altra de les pèrdues de la “política del canvi”. Per pocs vots de diferència i empatats amb deu regidors, el líder independentista d’Esquerra Republicana, Ernest Maragall, li va arrabassar l’alcaldia a Ada Colau.

La derrota de Colau va suposar un dur cop, tant per a Colau i el seu projecte, com per a Podemos. Més enllà d’alguns gestos, Colau va governar l’Ajuntament de la segona ciutat més important de l’Estat gestionant els grans negocis capitalistes, permetent que continuessin els desnonaments, mentre mantenia una política de “mà dura” contra els manters o la joventut migrant.

Et pot interessar: Barcelona: guanya Esquerra Republicana, però qui s’emporta el bastó?

Però ha sorgit una insòlita possibilitat que la ex dirigent de la PAH segueixi al capdavant del consistori. El candidat de Ciudadanos, Manuel Valls, ha manifestat que està disposat a cedir els vots dels 6 regidors que van obtenir el passat 26M perquè Colau o Collboni (el candidat del PSC), ocupin l’alcaldia. Per a Valls, exministre francès conegut per la seva persecusió als immigrants i que va fer una campanya securitaria, hi ha un objectiu clar, “evitar que Barcelona tingui un alcalde independentista”.

L’oferta de Valls, “sense condicions”, podria parir un nou espècimen a la política catalana: després del “ajuntament del canvi”, l’“ajuntament del 155”.

Saragossa és un altre dels desastres que deixa el 26M. L’ajuntament que liderava Pedro Santisteve també s’ha perdut en mans de les dretes.

L’enfonsament del neo-reformisme saragossà és generalitzat. La candidatura municipalista Zaragoza en comú, que en 2015 havia collit 9 regidors (24% dels vots) i es va fer amb el consistori, va esclatar pels aires. Separada de Podemos, va retrocedir a tres (amb 20.000 sufragis, un terç dels dels 58.047 que van rebre quatre anys enrere). El grup d’Iglesias a penes van collir dos regidors.

Com a la resta de les grans ciutats, el no pagament del deute, el dret a l’habitatge i la lluita per la remunicipalització dels serveis públics, entre altres demandes socials, són les que van fer pujar al poder municipal a Santisteve. Però les mateixes van quedar en foc d’encenalls, subordinades a una política impotent basada en l’estreta estratègia legalista que ofereix la gestió municipal.

Et pot interessar: En Zaragoza las derechas podrían gobernar tras una caída del “ayuntamiento del cambio”

La mateixa deriva es va viure a la resta dels anomenats “ajuntaments del canvi”. Galícia s’ha transformat en terra arrasada i cap dels “alcaldes del canvi” (Xulio Ferreiro a la Corunya, Martiño Noriega en Compostela i Jorge Suárez, a Ferrol) podran revalidar les seves majories.

Les úniques excepcions: València i Cadis. Joan Ribó va revalidar a València, encara que pactant “pels pèls” amb el PSOE per a arribar a la majoria. Unidas Podemos- Izquierda Unida, no obstant, van anar per separat, es van enfonsar i no van obtenir representació.

A Cadis, l’alcalde “anticapitalista” José María González “Kichi”, va fer una extraordinària elecció -quedant a un escó de la majoria absoluta-, malgrat haver fet més o menys el mateix que la resta dels seus homòlegs. I en alguns casos, “molt més”, com donar suport a la concessió d’una medalla a la Verge del Rosari, patrona de Cadis, o la construcció de corbetes per a Aràbia Saudita a les drassanes de la badia. Difícilment pugui explicar-se sinó que hagi tingut tant “vot transversal”, com ho anomenen alguns politòlegs, al punt d’haver vençut fins i tot al PP en barris acomodats de la ciutat.

Vist de conjunt, el balanç de les primeres “proves en el poder” del neo-reformisme no podia ser pitjor. En tots els casos, els ja de per si mateix limitats programes que van portar a un gresol de confluències als consistoris de les principals ciutats de l’Estat, van ser suplantats per la realpolitik de la gestió capitalista. Lluny de negar-se a pagar el deute il·legítim dels governs corruptes anteriors, o si més no impulsar les seves auditories, els “ajuntaments del canvi”, sense excepcions, es van convertir en els campions del pagament del deute. Lluny d’avançar en l’oferta d’habitatges públics per als sectors populars, es van mantenir i van acréixer els desnonaments. Lluny de remunicipalitzar els serveis públics, es van mantenir els contractes amb els grans polps capitalistes.

Al mateix temps, la lluita de classes i la mobilització social no només no entrava en el terreny de la gestió municipal -allò de “un peu a les institucions i mil als carrers” ràpidament va quedar com un record de campanya- sinó que hem vist a Carmena, Colau o Santisteve perseguint als manters o enfrontant les vagues de treballadors, com els del transport urbà de Saragossa o el metro de Barcelona, apel·lant moltes vegades a un discurs de “treballadors privilegiats” que en res havia d’envejar al de la dreta.

Quatre anys de “ajuntaments del canvi” l’única cosa que ha provat és que la gestió dels governs municipals sobre la base de programes mínims, sense enfrontar els poders fàctics del capitalisme, promovent els “compromisos” amb les classes dominants i negant tota perspectiva basada en la lluita de classes, abans que obrir un nou camí democratitzador, només poden preparar noves derrotes i frustracions.

Els números de la sagnia: les capitals de províncies

Globalment, considerant les 50 capitals de províncies de l’Estat, Podemos, IU i les seves confluències van perdre 96 regidors, quedant-se amb només 135, en relació amb els 231 que tenien des de 2015. És a dir, una reculada del 42%.

Podemos no es va presentar com a tal en cap ajuntament l’any 2015, sinó que va optar per fer-ho sota diferents marques blanques en forma de candidatures ciutadanes i confluències que la formació hegemonitzava. La majoria d’aquestes plataformes les integraven també partits com Izquierda Unida i Equo, no obstant això, no són pocs els casos en els quals es van presentar per separat, arribant a haver-hi dues alternatives “municipalistes” al mateix temps.

Un altre punt va succeir a les eleccions de 2019, encara que per raons diferents. En aquesta ocasió, Podemos ha posat la seva marca al capdavant i ha tractat de formar coalicions electorals al costat d’IU i Equo, liquidant el model anterior. Un procés que va respondre menys a una política planificada, que al resultat inevitable de l’esquinçada interna de la majoria dels anteriors processos de confluència àmplia. Aquesta dinàmica va tenir com a màximes expressions l’esclat d’Ahora Madrid a la capital, però no va ser l’únic. En algunes ciutats gallegues, per exemple, el 26M va haver-hi fins a tres candidatures diferents procedents de la implosió de la confluència En Marea.

Per aquesta raó en el mapa de resultats de les capitals de províncies que presentem a continuació hem adoptat com a mètode la suma dels resultats de les diferents candidatures municipalistes alà on es presentaven per separat, tant en 2015 com en 2019. D’aquesta manera evitem l’efecte dels resultats de Podemos en les eleccions europees, on sol adjudicar-se-li un eurodiputat més que en 2014 encara que, si tenim en compte als seus socis d’IU amb els quals es presentava conjuntament aquesta vegada, haurien perdut fins a sis seients a l’europarlament.

La conclusió fonamental és la reculada dels resultats electorals globals d’una tendència política municipalista que, amb totes les seves múltiples sigles i variats matisos, es va proposar gestionar pacíficament el capitalisme a les principals ciutats de l’Estat espanyol.

Catàstrofe a les Comunitats

Els resultats en els parlaments regionals mostren que la desfeta del partit de Pablo Iglesias es reprodueix també a nivell autonòmic. Globalment, Podemos ha perdut gairebé 850.000 dels més d’1.500.000 vots que va obtenir en 2015, això és un 56% menys deixant-se pel camí 70 dels 106 parlamentaris que va aconseguir fa quatre anys.

De conjunt cau en escons i en vots a totes les Comunitats Autònomes. L’hecatombe és total a Castilla-La Mancha i Cantàbria, on es queda sense representació, virtualment ha desaparegut de Castilla y León i Navarra on passa de 10 a 1 i de 7 a 2 escons respectivament. També es queda amb 2 escons a La Rioja, encara que partia d’un resultat menor, tal com mostra el quadre exposat més a baix.

Quant a Izquierda Unida, allà on s’ha presentat en solitari també ha experimentat un fort descens en escons i en vots. En total, la formació d’Alberto Garzón es deixa més del 40% dels vots entre les comunitats d’Aragó, Astúries, Canàries, Cantàbria i Castilla y León.

Les claus del desastre: divisió i integració

“La meva sensació és que a l’esquerra no li funciona quan ens dividim i ens barallem. Toca fer autocrítica: tenir clar que la divisió resta i la suma multiplica”, va dir l’alacaigut líder de Podemos a la roda de premsa que es va dignar a oferir després de més de dotze hores de silenci després de coneguts els resultats del 26M.

Responent a les crítiques que ha rebut de l’entorn de Más Madrid, Iglesias no considera que sigui responsable de la pèrdua de l’Ajuntament i demana autocrítica a “els aliats”. Encara que al mateix temps Juan Carlos Monedero, vers lliure i portaveu del líder, escrivia en el seu compte de Twitter que "les clavegueres" van convèncer a Íñigo Errejón perquè trenqués Podemos. Amb aliats així qui necessita enemics.

Iglesias no només ha apuntat a la divisió com a causa dels mals. També s’ha referit a la falta de “implantació territorial”, mentre alguns dirigents de l’Executiva reconeixen que la “institucionalització” els ha passat factura, allunyant-se de les bases -això sota el supòsit que encara existeixin “bases” a Podemos-. Com sigui, en les pròximes setmanes es convocarà un Consell Ciutadà Estatal que hauria d’analitzar millor els resultats i quin és el curs que seguirà el partit.

En contrast amb la falta d’anàlisi de l’entorn de Podemos, Alberto Garzón d’IU va intentar fer un assaig d’autocrítica una mica més profund. En una extensa tribuna publicada a Eldiario.es, amb gràfic inclòs i fins a cites de Marx, el líder de Izquierda Unida fa el seu diagnòstic, no només dels resultats del 26M, sinó de l’últim període d’Unidas Podemos i l’espai polític de l’esquerra. Però malgrat el seu intent de rastrejar “factors de fons” per a explicar la crisi, en l’essencial, el coordinador federal de Izquierda Unida coincideix amb Iglesias: la maleïda “divisió” va ser la clau de la reculada.

“L’estratègia de la unitat no és una panacea, però fora de l’estratègia és pitjor. A les Comunitats Autònomes en les quals hem anat plegats hem resistit millor que separats”, diu a manera de síntesi en un altre article aparegut a Público.

En efecte, la divisió no va ampliar l’espai polític del neo-reformisme, no hi ha dubte. Al contrari, el va afeblir infinitament. Una dada empírica que abona la idea que en qualsevol cas la fragmentació de l’esquerra només pot portar al pitjor dels mons. No obstant això, en política com en la física, hi ha sumes que resten. Perquè al mateix temps que el projecte avançava en la seva desintegració -amb la ruptura entre els seus dos principals líders i centenars de dirigents que van ser purgats o van trencar amb el partit-, Errejón i Carmena formaven el seu propi espai, i Izquierda Unida sofria les seves pròpies escissions -Llamazares, o el coordinador d’IU a Catalunya que va marxar a ERC-, tots i cadascun d’ells avançava al mateix temps cap a una unitat més àmplia amb el PSOE i, per aquesta via, una major integració al règim polític.

La política de Pablo Iglesias des de la moció de censura, actuant com si fos un ministre sense cartera de Pedro Sánchez, per a després presentar al PSOE com el “mal menor” enfront de la dreta i cridar al vot útil a Unidas Podemos com a garantia d’un govern de coalició, va tenir com a principal resultat l’enfortiment dels social liberals. Així, el balanç global és que fa tres anys Podemos anava a fer-li el “sorpasso” a “la casta” del PSOE i avui aquest es troba en la seva millor posició en més d’una dècada.

La idea d’un pacte amb el PSOE per a formar un “govern progressista” no és nova, es venia plantejant des de 2015. Mentre es gestionaven els negocis capitalistes des dels anomenats “ajuntaments del canvi” i se sepultava tota referència a “la casta”, començaven els assajos, com el govern autonòmic a Castilla-La Mancha.

Durant aquests dies, com a subproducte del resultat del 26M, tota la direcció de Podemos a Castilla-La Mancha va dimitir en bloc.

L’ingrés de Podemos al govern del PSOE a Castilla-La Mancha i l’agenda d’acords parlamentaris entre tots dos partits van implicar llavors un salt qualitatiu en la integració de Podemos al règim polític, que avui mostra els seus fruits.

En el seu moment, a Izquierda Diario vam escriure que “en entrar Podemos en minoria a un govern del PSOE, culmina un moviment regenerador, que lluny de ser expressió d’una dinàmica progressista com la ven la “renovada” dupla Iglesias-Errejón, el que permet és que aquest partit social liberal, pilar del Règim polític nascut de les entranyes del tardo-franquisme i aplicador rigorosament de l’agenda neoliberal en els últims 30 anys, es relegitimi i es presenti novament com “mal menor” i com a part de “les forces del canvi”. El pacte de Castilla-La Mancha és un assaig per a un possible gir polític estatal. El bipartidisme, reloaded.” Tal dit tal fet. Els resultats estan a la vista. Aquesta és una de les claus fonamentals de la derrota electoral i, sobretot, d’una estratègia política.

Per a Iñigo Errejón i els seus seguidors, la reculada de Podemos es deu “a l’abandonament de la transversalitat” amb la qual es va fundar el partit, per a recloure’s en l’espai històric de Izquierda Unida. Aparentment la transversalitat populista que pregona Errejón és tan àmplia que fins pot incloure als liberals reaccionaris de Ciudadanos.

No obstant això, el que va fracassar va ser justament l’estratègia populista “ni de dretes ni d’esquerres”. Un credo que des del naixement de la formació va predicar la idea de “recuperar la democràcia”, abandonar els “dogmes de la vella esquerra” i les “certeses sobre el món del treball, els partits i sindicats”, per a representar a “la gent” recreant els “valors perduts” de la socialdemocràcia. I, cal dir-ho, al qual Izquierda Unida es va subordinar sense solució de continuïtat.

Et pot interessar: Podemos: de la il·lusió al desencantament, balanç d’un quinquenni

Allò polític es va transformar en una esfera absolutament autònoma de les relacions socials de producció existents, negant tota centralitat de classe per a donar pas a un “nou subjecte” de la política, la “gent”, l’únic rol actiu de la qual seria votar a Podemos a les eleccions per a ocupar espais institucionals.

La resta dels mals que afligeixen a Podemos i avui tornen a situar-se en el centre de l’anàlisi (els hiper lideratges, la burocratització interna, la immediata transformació dels cercles en apèndixs de la maquinària electoral), van ser funcionals a la “hipòtesi Podemos”. Almenys fins que la hipòtesi va començar a mostrar els seus límits. Llavors van sobrevenir les crisis internes, les camarilles, les expulsions sumàries i les baralles intestines, al millor estil estalinista. I les ruptures.

Com escrivim en un altre article, “el creixement hipertròfic del partit després de la seva extraordinària emergència electoral, la gestió capitalista dels anomenats “ajuntaments del canvi”, la burocratització interna per a mobilitzar una maquinés electoral que va fracassar en la seva estratègia original, en definitiva, la seva assimilació política com a part del Règim, va donar pas a les seves primeres crisis internes de magnitud. Avui, aquestes crisis amenacen amb derrocar tot l’edifici. Si va haver-hi una característica fonamental a Podemos des del seu sorgiment va ser el seu excessiu optimisme en les possibilitats de democratitzar les institucions de l’Estat capitalista, el qual era directament proporcional al seu pessimisme en relació al potencial transformador i revolucionari de la classe treballadora i la lluita de classes”.

Et pot interessar: Cinc claus per a entendre la crisi de l’Estat espanyol

A cinc anys del seu naixement, Podemos -al costat dels seus socis de Izquierda Unida-, s’han integrat al Règim com una nova “casta” d’esquerra, de la qual l’estratègia es redueix a intentar regenerar el Règim del 78 al costat del PSOE. Una estratègia que, com és obvi per a qui vulgui pensar, només ha portat a una nova frustració.

La "governabillitat progressista"

Després de felicitar el PSOE per “uns resultats magnífics”, Iglesias ha insistit en la seva política de subordinació al PSOE. “La dreta s’unirà i crec que és un error que les forces progressistes no ens posem d’acord”, va dir a la premsa. També Alberto Garzón ha dit que no descarta que Unidas Podemos estigui a l’Executiu, però baralla totes les possibilitats: “Estem oberts a qualsevol opció. És possible que acabem en un govern amb el PSOE, és possible una altra fórmula i és possible que el PSOE pacti amb Ciudadanos”. Esperar diferents resultats de la mateixa política no sembla molt científic. I no ho és.

Davant la fallida del nou i vell reformisme, és urgent desenvolupar una nova hipòtesi estratègica que aboni el sorgiment d’una extrema esquerra anticapitalista, revolucionària i de la classe treballadora. L’experiència feta per franges cada vegada més àmplies de treballadors, dones i joves en tot l’Estat, és la base per al seu desenvolupament.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic