|
Els resultats de les eleccions a l’alcaldia de Barcelona van indicar una caiguda significativa dels “Comuns” que a més van quedar per darrere de l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) liderada per Ernest Maragall. Així s’explica el plor de Ada Colau el diumenge a la nit, com un comiat del bastó de l’alcaldia.
L’alcaldessa va anar preparant als simpatitzants de BComú perquè acabin assumint l’alternativa que finalment va guanyar. L’endemà del seu sanglotar, quan es va adonar que tenia una oportunitat, va insistir en un “Tripartit” de progrés (sí, de ’progrés’!) que sumi a la casta i a ERC que permetrà la investidura de Pedro Sánchez. Tots sabien que això era impossible. Ni ERC volia al PSC, ni el PSC a ERC. Era la fórmula que posteriorment li va servir per a impulsar-se a si mateixa com a alcaldessa amb els vots que “ella no voldria”.
Fins i tot fins a Esther Vivas, dirigent d’Anticapitalistes, planteja que els tres vots de Ciutadans-Valls són una cosa simbòlica”. Molt simbòlic no pot ser posat que sense aquests tres vots, Ada Colau no hagués arribat a l’alcaldia. Els “Anticapitalistes” sempre tracten d’endolcir els glops amargs dels “Comuns”, però sobretot són els glops amargs dels treballadors precaris contractats per l’ajuntament, els lloguers disparats, la joventut sense futur, etc.
Dissabte passat la investidura va ser molt diferent a la primera. Aquell dia els crits eren de “Si, es pot”. Ara ja no es parla de si es pot o no. Els crits eren de “Alcaldessa” pels seus partidaris. No obstant això, la plaça estava plena de banderes estelades al crit de “Presos polítics llibertat”. Aquesta vegada no va haver-hi sortida a la plaça per a celebrar. Tot va quedar circumscrit a les estretes parets de les institucions. Va desaparèixer el “peu als carrers”, només es va veure el “peu en les institucions”. No hi ha equidistància.
No obstant això, el “Sí que es pot” d’aquell dia es va transformar en el compromís de mantenir el Mobile World Congress amb les seves ocupacions mal pagades i precaris; a trair el compromís de les escales amb els tècnics que treballen subcontractats per a Telefónica-Movistar; a sostenir la precarietat dels treballadors i treballadores del metre mentre hi ha més de 600 alts càrrecs cobrant una milionada; a promoure la precarietat en el col·lectiu de treballadors que donen assistència en la llar mentre l’Acciona de Florentino es porta un milionada.
Com a colofó d’aquests quatre anys, ara l’alcaldessa podrà governar amb la “casta” (igual que pretén fer-ho Pablo Iglesias) i amb el candidat pagat pels grans empresaris. Podrà governar amb aquells que van impulsar o pretenen impulsar l’aplicació de l’article 155 i, com és en el cas del PSC, van donar suport a l’acció judicial contra els presos polítics a través de la Fiscalia i l’Advocacia de l’estat. No pot ser millor.
Ada Colau va insistir en múltiples ocasions en què aquests tres vots de Manuel Valls de Ciutadans no han estat pactats i que com a tal no hi ha contrapartides. No obstant això, res és gratis en aquest món. Si la contrapartida no la va negociar Colau, ho haurà fet Miquel Iceta que és molt dutxo a negociar entre bastidors. Cal tenir en compte que hi ha moltes alcaldies i diputacions amb un alt pressupost per a repartir.
Amb aquests suports, els “Comuns” s’han sumat per esquerra a la persecució contra l’independentisme. Encara que hi hagi un llaç groc en la façana del consistori, i es facin arengues per la llibertat dels presos polítics, la veritat és que Ada Colau es va sumar als designis d’Iceta i Valls de posar un fre a les forces independentistes. Manuel Valls va assegurar que no hi havia presos polítics. I, tot això mentre els presos polítics sofreixen un judici ple d’injustícies. Com va dir Colau “no som equidistants”, fa temps que van prendre partit, pel Règim del 78.
Les segones parts no solen ser millors, com es diu popularment. I, ja hi ha senyals d’això. En el seu discurs d’investidura, Ada Colau ha deixat pistes. Va dir “En les situacions difícils trobes contradiccions i t’has de preguntar com serviràs millor al conjunt de la ciutadania. Per això hem fet aquest pas". Però, a quina ciutadania? Als amos de les empreses que paguen salaris miserables o els treballadors que lluiten contra la precarietat? Tampoc hi ha equidistància aquí.
Els quatre anys d’alcaldia de Ada Colau i els “Comuns” s’han decantat per afavorir els negocis dels poderosos, han sostingut als polítics de la casta i han estat una continuïtat respecte de l’alcaldia anterior del convergent Xavier Trias. Aquests quatre anys continuaran sent un aprofundiment del mateix. Segurament es farà la connexió dels dos trams de tramvia per l’Avinguda Diagonal a través de la privatització del servei, la fastuosa obra de la Plaça dels Glòries, entre altres negocis capitalistes.
L’altra ’casta’: tampoc era una alternativa de ’esquerra’ Ernest Maragall
No obstant això, la forta crítica a la política dels “Comuns” no significa que ERC i Junts per Catalunya anés una alternativa progressista a Ada Colau. Els partidaris de l’antiga Convergència ja van demostrar estar al servei dels poderosos contra els treballadors sota l’alcaldia de Xavier Trias. Ho van demostrar a la Generalitat amb el 3%, el cas Palau, les seus embargades, la condemna a Prenafeta i Alavedra, etc.
Però ERC no es queda darrere. Va començar amb les retallades quan era part del Tripartit amb el PSC i Iniciativa per Catalunya (aquests últims ara dins de BComú). Després del breu parèntesi en què les retallades van ser aplicades per Artur Mas i el suport del PP, va anar ECR conjuntament a l’antiga Convergència qui els va continuar, ara sota la bandera de Junts pel Sí.
I encara que els dirigents d’aquests partits avui estan presos per haver dut a terme un Referèndum que el búnquer del 78 va voler impedir amb tots els seus mitjans, el partit de Junqueras i el de Puigdemont, van fer el possible perquè els resultats del referèndum del 1-O no es facin efectius i des de la presidència del Parlament català tracten d’enterrar-ho definitivament. Mai van voler la DUI, mai van voler desobeir al Règim del 78. Com va dir la Ponsatí: “anàvem de ‘farol’”. O com van dir els advocats en el judici al procés, mai van ser fidels a proclamar la República catalana.
ERC i JxCat com a molt volen una independència pactada amb el Règim del 78 i l’Ibex 35. Qüestió absolutament impossible, ja que des de Madrid mengen del produït per la classe treballadora a Catalunya. Per tant, és impossible un referèndum pactat, algú té cap dubte sobre aquest tema?, i totes dues formacions ens porten cap a un camí que acaba en un precipici.
És necessària una esquerra anticapitalista i dels treballadors
L’acció dels “Comuns” demostra que no hi ha, ni pot haver-hi equidistància. O s’està amb la classe treballadora per a acabar amb la precarietat, l’atur i els salaris de misèria. O s’està amb els grans empresaris que s’aprofiten de les dures condicions dels assalariats i que empobreixen als botiguers i les classes mitjanes. Per això quan Colau diu governar en nom de tots, no cal oblidar que coses així ja han dit els Pujol, Aznar, González, Maragall, etc.
La qual cosa demostra que si es vol tenir “peus als carrers”, representar el crit dels joves del 15M, acabar amb la precarietat laboral o la bretxa salarial, cal impulsar la mobilització de masses als carrers en lloc de pactar amb la casta. Cal promoure l’organització dels treballadors i les treballadores des de baix, en els comitès d’empresa fins a acabar amb la burocràcia sindical que ofega i aïlla les lluites obreres.
Però fins i tot l’acció de la CUP que se cenyeix “fil per randa” als representants de la burgesia catalana, això és a JxCat i ERC, acaba en via morta. És necessari trencar amb la burgesia. Amb la burgesia espanyola i amb els seus socis menors, les burgesies catalana i basca. És necessari una esquerra independent de la burgesia, una esquerra anticapitalista, dels treballadors i socialista.
|
