Al llarg de set capítols Munárriz mostra la conformació dels privilegis de la delegació de la Santa seu a Espanya, la seva coherència amb l’Estat ordida durant segles, la barra lliure de diners públics -que mereixeria un llibre a part-, els detalls en la major àrea d’influència de l’Església que és l’educació i tots els seus negocis privats que van des de l’especulació fins a la banca.

Publicat per Akal al febrer de 2019 va per la seva segona edició, tot un boom editorial que no li estarà fent molta gràcia a l’Església espanyola. Perquè més enllà de la seva prepotència, la veritat és que a l’Església li agrada passar desapercebuda. El millor estat per a la Santa institució és semblar que no hi és, però sí que hi és i molt present, més del que ens agradaria. En aquest llibre Munárriz ens ho recorda.

L’Església exerceix a l’Estat espanyol un poder immens. Un poder que avui no és tot el que li agradaria, però més del que ens imaginem. La seva influència i domini són històrics, comencen fa segles, allà quan Recadeo es va convertir al catolicisme l’any 589. Més de catorze segles en els quals la Santa institució ha exercit un poder omnipresent en totes les esferes de la societat gràcies a l’estreta vinculació amb l’Estat. Malgrat els canvis polítics i de tots els règims que s’han succeït, l’Església s’ha mantingut en essència immutable en el seu poder i influència, quelcom que ens fa pensar en la profunditat dels seus fonaments i en la coherència amb el poder polític.

Però Ángel Munárriz no pretén parlar-nos d’història, el periodista aprofundeix en l’actualitat d’aquesta Institució i la seva connexió amb l’Estat, perquè parlar de l’Església, és parlar de l’Estat. Aquesta idea, per si quedava algun dubte, és la que Munárriz desenvolupa en tota la seva profunditat en aquest llibre.

Davant un aparent pas enrere dels valors cristians i de la pròpia institució que els sosté, es fa necessari recordar i actualitzar el que bisbes, cures i ministres pretenen deixar ocult sota sotana. Molts són els que anuncien avui la pèrdua d’influència de l’Església, en una època marcada per les lleis del mercat, el consumisme i l’alliberament sexual. Però aquesta és més aviat una afirmació encara sense demostrar, sostinguda potser per aquells als qui no els interessa que vegem el seu poder real i aprofundim en les clavegueres de la Santa seu, moltes d’elles connectades amb les pròpies de l’Estat.

Una tesi sostinguda gràcies a l’opacitat, característica que ha acompanyat a l’Església durant tota la seva història. I precisament sobre aquesta opacitat avança Munárriz. En Iglesia SA trobem un dels majors treballs de recerca sobre els actuals negocis de l’Església, el seu sistema de finançament per la via púbica, els seus vincles institucionals i les seves àrees d’influència. Perquè l’Església és molt fosca. Una foscor que podem trobar en cadascun dels assumptes que toca.

Parlar de foscor és parlar, per exemple, de la impossibilitat que investigadors accedeixin als seus arxius històrics en els quals hi ha una enorme quantitat de documentació sobre la Guerra Civil i el franquisme que ajudaria a trobar a milers d’assassinats, avui encara desapareguts. Perquè l’Església va col·laborar amb el Franquisme en la repressió i va desenvolupar la més extensa xarxa d’espionatge, simple però eficaç, els confessionaris. Però seria demanar una confessió auto-inculpatòria, perquè com assenyala aquest treball durant el franquisme «la participació de l’Església en la repressió aconsegueix nivells d’atrocitat només explicables des de l’ànim venjatiu».

Quan es tracta de fer càlculs també ens adonem ràpidament de la falta de claredat. Un assumpte greu perquè dels diners amb el qual se sustenta l’Església, que és molt i és públic, res se sap. Els emissaris de Déu no tenen per què rendir comptes a ningú, suposem que en tot cas a Déu. No obstant això, Munárriz llança una mica de llum sobre aquest assumpte, avança en una estimació contra l’opacitat. Ens parla d’immatriculacions, de sous a sacerdots, entrades a monuments, subvencions, del mercat de la caritat i exempció d’impostos. Ens parla de com l’Església només respecte a l’IBI −impost que no paga− s’estalvia 700 milions d’euros a l’any. Però aquesta és tan sols una estimació perquè “la Conferència Episcopal Espanyola afirma desconèixer quants béns exempts d’impostos posseeix la institució”, i per descomptat “l’estat no fa res per a dilucidar aquesta ics”. Munárriz també ens parla de l’IRPF, la seva via de finançament directe, un sistema complex que ajuda aquesta opacitat però que en aquest treball es desgrana minuciosament. També devela com Cáritas −només una de les entitats socials de l’Església− va obtenir per la via de les administracions públiques 88,4 milions d’euros en 2016.

I parlar d’opacitat ens torna a portar a la relació Església-Estat. Tota aquesta opacitat no podria mantenir-se sense la seva col·laboració. Referent a la quantificació dels béns immobles de l’Església, Munárriz deixa clar l’escassa col·laboració de l’Estat en les recerques, i és que amb l’Església hem topat! “L’única via per a intentar esbrossar el tema [quantificar els béns immobles] és sol·licitar els llistats de béns exempts als ajuntaments, que rares vegades, col·laboren.» I això és només un exemple. El llibre està replet d’ells.

Tornem a la tesi que l’Església ja no té tanta influència. Els qui la sostenen, la fan coincidir amb el final del Franquisme i l’arribada de la Democràcia parlamentària i el Règim del 78. No obstant això, pensar en aquesta idea ens porta al que Munárriz assenyala com una altra de les característiques de l’Església: el seu pragmatisme, una de les claus que l’ha fet sobreviure i mantenir els seus interessos durant segles. Per això li va ser tan fàcil passar de franquista a constitucionalista. Així en el canvi de règim: “L’Església va escenificar un distanciament amb un règim amortitzat i es va afanyar a establir una entesa cordial amb els nous protagonistes de l’escenari polític a fi de contribuir a la democràcia sense veleitats marxistes ni nostàlgies republicanes que li permetessin mantenir intactes en allò essencial els seus privilegis”.

Però el nou règim va mantenir una continuïtat amb el Franquisme a través de les seves institucions, i l’Església és una d’elles. Una dada en el qual insisteix Munárriz és que el Concordat −que regula la relació de l’Església amb l’estat− signat en 1953 entre Franco i el Vaticà mai va ser derogat sinó esmenat per uns acords posteriors (1976 – 1979). Així que la base dels privilegis de l’Església avui és la mateixa que sota el franquisme.

Encara així, si bé seria imprudent dir que l’Església té exactament el mateix poder i imbricació social que sota el Franquisme, la veritat és que l’Església encara manté una de les seves àrees d’influència més llamineres: l’educació. L’educació permet a l’Església mantenir la seva influència social i el seu capital simbòlic. Munárriz ens detalla la seva participació en el sistema públic a través de l’assignatura de Religió. Ens parla de com els 11.000 professors d’aquesta matèria en el sistema públic són triats, contractats i acomiadats per l’Església, però els seus salaris corren a compte de l’Estat. També ens informa que l’Estat dedica 6000 milions d’euros anuals a l’educació concertada, catòlica en la seva majoria. I que l’Estat destina cada vegada menys diners a la xarxa educativa pública i més a la concertada (privada subvencionada). De com això ajuda a reforçar la influència de l’Església en l’educació, ajudant l’empobriment del sistema públic, i fent “imprescindible” aquesta xarxa concertada. Perquè una cosa és clara, l’Església es reforça com a institució com més s’empobreixen els serveis públics. L’Estat, per tant, no només ajuda a l’Església directament, una cosa desgranada en aquest treball, sinó que també reforça el seu paper social per una altra via, la d’afeblir i desacreditar la xarxa de serveis públics.

Ángel Munárriz és periodista i en la seva trajectòria ha treballat en diferents mitjans de premsa escrita i televisió. Actualment forma part de la redacció de Infolibre, on publica articles de recerca, molts d’ells dedicats a l’Església. Avui ens presenta un treball en el qual s’ha submergit a fons per a descobrir les claus del finançament de l’Església Catòlica a Espanya. Amb aquest llibre s’actualitza, aprofundeix i confirma el fet que “l’Església és un gran poder conservador a càrrec de l’erari públic.”