Les activitats de la indústria de l’alimentació han suposat la transformació dels sòls, des del seu paper natural en la cadena tròfica com a embornals de diòxid de carboni, a enormes emissors de gasos d’efecte d’hivernacle. Per a combatre el canvi climàtic són necessaris canvis profunds en la producció d’aliments a escala mundial, la gestió dels sòls i les dietes.

Aquestes són les conclusions de l’últim informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC), grup d’experts de l’ONU, publicat aquest dijous sobre impacte de l’ús de les terres en aliments i clima. Segons el mateix, un 23% de totes les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle que tenen origen en l’activitat humana procedeixen de l’ús de la terra per a la producció d’aliments. Un percentatge que pot ampliar-se fins al 37% si es tenen en compte la resta de les activitats associades a la producció i distribució mundial d’aliments. Una quantitat que l’IPCC preveu que s’incrementi en els pròxims anys.

La producció de menjar i la contaminació augmenten, però el món passa més fam
Bona part de la producció que genera la indústria alimentària ni tan sols arriba al consum humà, sinó que malbarata o malgasta. L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) calcula que es tiren 1.600 milions de tones de menjar cada any, és a dir, entre el 25% i el 30% del total d’aliments produïts en el món. Aquest desaprofitament d’aliments és responsable de fins al 10% de totes les emissions d’efecte d’hivernacle que genera l’ésser humà, segons l’IPCC.

Dades que contrasten amb els gairebé 822 milions de persones que pateixen de fam crònica a tot el món. Això suposa l’11% de la població global en situació de desnutrició en un món en el qual existeix prou menjar per a tots. Una xifra que, lluny de disminuir, s’ha vist incrementada al llarg dels últims tres anys.

La contracara d’aquesta terrible situació són els més de 2.000 milions d’adults que pateixen sobrepès o obesitat. Una malaltia la incidència de la qual s’ha triplicat des de l’any 1975 i que afecta principalment a les persones de rendes més baixes, que es veuen obligades a accedir -unit a la falta d’informació nutricional i la manipulació química del menjar per a fer-la addictiva- als aliments més barats, processats, el contingut calòric dels quals és més abundant en sucres i greixos saturats, però de menor valor nutritiu.

Fam i obesitat són les dues cares de la inseguretat alimentària l’origen de la qual és la pobresa que travessa i transcendeix la divisió Nord-Sud. El sistema capitalista es mostra incapaç d’alimentar adequadament -si més no alimentar- a prop de la meitat de la població, però el seu model de producció d’aliments és responsable directe de la desforestació, la degradació del sòl i de l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle.

Una estratègia de transformació radical de la producció alimentària no pot entendre’s separada de l’objectiu d’erradicar la desnutrició que afecta la desena part de la humanitat. Tampoc d’acabar amb la malnutrició associada als problemes d’obesitat, la nova epidèmia moderna. Les capacitats productives actuals permetrien, des d’avui mateix, resoldre aquestes qüestions i oferir una nutrició saludable per a enterrar la fam com un problema de temps passats al mateix temps que decréixer en la producció alimentària i la contaminació resultant, sempre que se superin les traves que la propietat privada i l’acumulació capitalista imposa a la societat de conjunt. El problema és social i polític, no tecnològic. El problema és estructural, no individual.

No es tracta, per tant, d’introduir canvis particulars en patrons de consum individuals -encara que sens dubte la nostra dieta haurà de canviar globalment i de conjunt-, sinó de la planificació racional i democràtica en l’elaboració, transport i distribució d’aliments; contra tota lògica de mercat que únicament serveix als interessos d’empreses com Monsanto, actualment propietat del grup Bayer, coneguda per empobrir als petits agricultors, destruir la selva de l’Amazones i per la seva implicació en l’assassinat d’activistes ambientalistes i indigenistes.

És necessari expropiar a aquestes grans multinacionals sense indemnitzacions i socialitzar els seus recursos sota el control dels treballadors, els petits productors i les classes populars al servei d’un nou sistema de producció d’aliments que entengui una nutrició suficient per a la majoria de la població, saludable i en harmonia amb el medi ambient.