Excepte que hi hagi un gir inesperat, anem a eleccions. La indignació de les editorials és menys estrident que al 2016. En el fons podria dir-se que “no n’hi ha per tant”. Un dels seus, el PSOE, espera ampliar el seu grup parlamentari. Una posició una mica més avantatjosa que, al costat del xantatge de “unes terceres si que no”, esperen els permetin el desbloqueig de la investidura.

“Es busca govern estable per a temps d’ajust. Raó: la patronal”

La patronal, per mitjà del Cercle d’Empresaris, ja ha advertit que no li sembla mala idea. Millor noves eleccions que un govern amb Unidas Podemos. No perquè els d’Iglesias i Garzón s’ha gin mostrat durrs i intransigents en la negociació del contingut. Sobre el programa no hi ha hagut grans debats. Es donava per bo el presentat pel PSOE. Una sèrie de mesures saludades per la CEOE i a la dreta del propi programa electoral de Pedro Sánchez.

El problema és un altre. El que la patronal i el règim necessiten és un govern estable. Capaç de continuar enfrontant els desafiaments en clau de crisi política, com el moviment català. Però també capaç de bregar amb una nova recessió internacional, majors tensions geopolítiques i la crisi del projecte europeu. El BCE hodeixava clar en el seu últim butlletí econòmic: el següent govern haurà de ser, sí o sí, antisocial.

Per a abordar aquesta agenda, que inclourà nous ajustos pressupostaris i contrareformes de calat com la de les pensions, es necessita una mica més d’“unitat d’Estat”. El primer és aconseguir que els vots d’ERC deixin de ser necessaris. La previsible pujada del PSOE cal veure si és suficient o no. El segon és aconseguir que la urgència i el xantatge d’anar a unes terceres aconsegueixi disciplinar a algun soci per la dreta -Ciutadans- o per l’esquerra -Unidas Podem- perquè li donin els vots i l’estabilitat necessària.

Fins ara no ha estat possible. Ciutadans està embarcat en l’empresa de liderar el bloc de la dreta. Cal veure si la seva previsible baixada li treu aquests somnis de grandesa a Rivera i torna a ser l’home obedient a l’IBEX35. Unidas Podemos, malgrat acceptar la subordinació al programa i la direcció dels social-liberals -com ja fa en 6 comunitats autònomes i desenes d’ajuntaments- , no estan disposats a ser consorts si no és a canvi d’una participació en el govern en concordança almenys al seu pes parlamentari.

Unidas Podemos: manual de com no preparar-se contra l’ajust que ve.

Que un següent govern del PSOE farà honors a la seva història no hi ha dubte. Ens referim a la seva història de reformes laborals, "pensionazos", retallades, reformes constitucionals per a blindar el pagament del deute i polítiques repressives contra la protesta social o l’independentisme. Això ho tenen clar a Zarzuela i a l’IBEX35. No obstant això, tant Podemos com Izquierda Unida porten temps intentant convèncer-nos del contrari.

La seva gran aposta estratègica és aconseguir un acord de govern o programàtic amb el PSOE. Venen això com la garantia que es revertirà el perdut en anys de retallades i es donaran solucions a “els problemes de la gent”. Iglesias demana com a condició que els donin accés al Consell de Ministres. IU, com Anticapitalistes, es conformen amb un acord programàtic a la portuguesa.

El primer frega el pensament màgic. És com si la mera presència de ministres d’Unidas Podemos fes desaparèixer les intencions declarades del PSOE de no derogar la reforma laboral, avançar en una reforma regressiva de les pensions i mantenir, aprofundint-los quan la situació econòmica horequereixi, els ajustos acumulats en una dècada.

Els segons venen la il·lusió de reeditar l’experiència lusitana passant per alt que el “govern d’esquerres” de Portuga manté ara com ara el gruix dels ajustos i retallades dels seus antecessors, els nivells salarials pels sòls i una guerra oberta -amb mesures antisindicals i antivaga incloses- amb innombrables sectors de treballadors.

Continuar repetint la idea que és possible un “govern progressista” amb el PSOE és la millor operació blanqueig dels qui continuaran governant per a l’IBEX35. És per tan,t tot el contrari a preparar les condicions per a enfrontar l’agenda del nou govern des dels carrers i els centres de treball. El més patètic és que aquest gran servei és contestat amb el menysteniment sistemàtic del PSOE. Ningú va dir que el neoliberalisme “progre” fos agraït.

Una fallida del nou reformisme que ningú pot negar.

La hipòtesi Podemos definitivament no ha sortit. No ho va fer en cap de les seves versions. Ni la d’aconseguir el sorpaso als social-liberals, emulant a Syriza a Grècia. Ni la cada vegada més descafeïnada del govern de coalició. Caldria preguntar-se què hauria passat si el PSOE cedia i obria la mà? Encara que fosper necessitat.

Convé llavors mirar allí on això ha succeït. Les comunitats autònomes i ajuntaments - molts amb la “esquerra del canvi” al capdavant- on han governat o governen en comú. S’han revertit els ajustos pressupostaris o s’ha pagat religiosament el deute? s’han paralitzat els desnonaments o aquests s’han disparat esperonats per la bombolla del lloguer? S’han remunicipalitz’t serveis o segueixen en mans de multinacionals com les de Florentino Pérez? O mirar més enllà de les nostres fronteres i veure l’experiència en el govern central d’una força del nou reformisme: Syriza. Sis mesos va trigar Tsipras a convertir-se en l’aplicador del memoràndum de la Troica que va acabar enfonsant en la misèria a la majoria del poble grec.

Entre 2011 i 2014 molts dels qui van ser part del 15M, les marees, les vagues generals contra el govern de Rajoy, la solidaritat amb la vaga minera, la lluita contra la retallada de la llei de l’avortament de Gallardón o el moviment estudiantil, miraven amb il·lusió aquestes experiències i projectes polítics. Avui la seva fallida política és un fet. L’establishment ho aplaudeix, en tant i en quant anima la idea de “no hi ha alternativa” i una certa recuperació dels vells partits de l’extrem centre ajudats per el “malmenorise” enfront dels fenòmens de l’extrema dreta.

La necessitat d’una esquerra que es prepari per als atacs i les crisis que venen.

Contra la desmoralització i l’apatia, contra l’acceptar el rol d’una esquerra subsidiària del PSOE com a l’única cosa possible, és necessari plantejar-se una esquerra radicalment diferent. En l’Estat espanyol és hora d’obrir aquesta discussió. Anticapitalistes hauria de decidir si continua a Podemos i continua sent part dels qui, encara des de posicions més crítiques o independents, sostenen que no hi ha més horitzó que pressionar perquè el PSOE “faci una mica d’esquerra”, o trenca i aposta per una política d’independència de classe i realment anticapitalista. El mateix els sectors d’IU que no comparteixen la política de Garzón de subordinació a Iglesias i al PSOE. Com també els sectors de l’esquerra independentista i la CUP que vulguin passar pàgina de les polítiques de subordinació en aquest cas a la direcció burgesa i petitburgesa del procés.

És necessària una esquerra que prengui com una bandera irrenunciable la independència política de tots els partits al servei dels capitalistes, començant pel PSOE, i, en comptes de sembrar il·lusions en el seu caràcter de socis preferents per a un govern d’esquerres, denunciïn la seva demagògia i enganys per a continuar aplicant l’agenda de la patronal amb un vernís “progre”.

Que li oposi al seu programa de mesures cosmètiques i ajustos de fons, mesures que realment resolguin “els problemes de la gent”. Qüestions com la nacionalització de la banca, el no pagagament del deute i els impostos a les grans fortunes, per a aconseguir revertir les retallades i garantir serveis públics suficients i de qualitat. Com el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial, la fi de totes les formes de precarietat i subcontractació o pensions i salaris que permetin una existència digna. O com la nacionalització sota control de les i els treballadors i usuaris de les grans empreses estratègiques i energètiques per a planificar racionalment la producció i acabar amb la destrucció del medi ambient.

Fa falta una esquerra sense embuts, que parli obertament que no és possible resoldre els grans problemes socials sense mesures que ataquin els privilegis i guanys dels capitalistes. Mesures que no es podran imposar si no és desenvolupant i enfortint l’autoorganització i mobilització de la classe treballadora i els sectors populars. Que això sigui l’eix de la seva agenda, denunciant i lluitant contra la burocràcia sindical i posant les seves forces i posicions institucionals a favor d’enfortir la lluita.

L’exemple de l’Argentina és una mostra que aquesta esquerra és possible. El país està enmig d’una greu crisi que molts comparen amb la del 2001. Tant el govern de la dreta de Macri com el “mal menor” del Frente para Todos d’Alberto Fernández -on està integrat el kirchnerismo i que va sortir guanyador de les eleccions primàries d’agost- es preparen per a aplicar l’ajust en els pròxims mesos. En aquest marc el Frentet de Izquierdai de los trabajadores – Unidad (FITU), del qual formen part els nostres companys i companyes del Partido de los Trabajadores Socialistas, representa una opció de clara independència dels dos principals candidats al servei dels capitalistes nacionals i l’FMI.

Amb implantació en totes les universitats del país, desenes de sectors obrers i sindicats, en el moviment de dones, el dels aturats o la joventut, aixequen un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes i es preparen per a enfrontar l’ajust que aplicarà el següent govern que surti de les eleccions d’octubre. Els seus diputats i diputades posen els seus escons precisament al servei d’enfortir les lluites obreres i socials, on resideix la força social capaç de derrotar els plans del govern de torn i que la pròxima gran crisi es converteixi en una veritable oportunitat per a aconseguir un govern basat en els organismes d’autoorganització de la classe obrera i els sectors populars.

En l’Estat espanyol, l’esquerra s’ha referenciat molt més en Syriza que en el FITU, i en aquestes condicions arribem a les portes del nou episodi de la crisi capitalista que tots els analistes reconeixen. Les forces que esmentàvem més amunt tenen la responsabilitat, tal com ja plantegem des de la CRT abans de les eleccions d’abril, d’impulsar una alternativa política en aquestes coordenades, que podria tenir una expressió electoral al novembre i partir així en millors condicions per als esdeveniments que s’apropen.