http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CUP: amnistia, dret a decidir i nova institucionalitat. Com podem imposar un procés constituent?
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

La CUP llança una proposta política per al ressorgir del moviment català. Autoorganització i construir una nova institucionalitat, els dos eixos dels quals tirar per a construir una estratègia que permeti, aquesta vegada sí, guanyar.

Ver online

La CUP va convocar ahir una trobada de càrrecs electes en la qual va sortir aprovada la que ja es coneix com La Declaració de Sants. Una proposta política per al moviment democràtic català que ha reemergit amb força després de la publicació de la sentència del Suprem el passat 14 d’octubre.

La CUP pren així la davantera davant una direcció procesista totalment dividida i desorientada. ERC i JxCat es troben en una cruïlla. D’un costat, les amenaces de l’Estat que no cessen. Avui mateix, el president del Parlament, Roger Torrent, ha passat a estar a la mira del Constitucional per l’acceptació de la Mesa una resolució a favor del dret d’autodeterminació. De l’altre, una mobilització que cada dia qüestiona més l’estratègia procesista ja fracassada en 2017, el retorn a la gestió de l’autonomia i la seva ubicació com un engranatge més del nou marc repressiu que imposa la sentència com estem veient aquests dies.

Tot això deixa la pilota en una altra teulada diferent al que acostumava estar en tota l’etapa anterior. Avui, l’oportunitat i la responsabilitat que té l’esquerra independentista per a construir un full de ruta alternatiu, que pugui servir per a donar una sortida per esquerra a la crisi catalana, és capital. La situació ha fet un salt amb l’emergència d’una nova generació, la que ha trencat amb el pacifisme que no serveix per a enfrontar la repressió policial, la que no obeeix les crides a la calma o a “tornar a casa”, la que xiula als qui vénen insistint que el PSOE és el “mal menor” amb qui cal pactar, la que no es referencia ni en el Govern ni en els seus partits que apliquen polítiques que precaritzen les seves vides...

Et pot interessar: Dos octubres davant el mirall

La Declaració de Sants parteix d’una denúncia completa de l’escalada repressiva contra l’independentisme i els drets democràtics fonamentals. Aquesta inclou tant les penes imposades pel Suprem, com a operacions com la del 23S, les més de 1.000 persones processades durant aquests dos anys o tota la violència policial, detencions i nous empresonaments preventius -25 persones- ocorreguts en aquesta setmana, i dels quals el Govern és totalment corresponsable. Com van plantejar algunes intervencions en la trobada, es feia necessari incloure també la demanda de “Buch Dimissió” que és corejada en les manifestacions, a més de la ja inclosa de “BRIMO Dissolució”.

Un punt interessant és quan es refereix a l’“esgotament i la incapacitat de les institucions polítiques estatals -per falta de voluntat política- i autonòmiques -per les constants prohibicions i amenaces que pesen sobre elles- per a resoldre aquesta situació en un escenari de plenes garanties democràtiques, d’absència de repressió i ple respecte de la voluntat popular”.

Si hi ha una cosa evident és que el Règim del 78 està disposat a elevar el grau de repressió i autoritarisme per a continuar negant qualsevol possibilitat d’exercici del dret a decidir, i que en aquesta escalada drets fonamentals com el de manifestació, associació o llibertat d’expressió queden brutalment atropellats. El nou respecte als cànons del “procesisme” és que ara es parla també de la fallida de les institucions autonòmiques, totalment intervingudes per l’Estat, i afegiríem, per la política de lliurament sense resistència practicada tant per ERC com pel PDeCAT i JxCat des de 2017.

La CUP ha sostingut històricament la línia de combinar la mobilització social i la desobediència institucional. Un binomi que plantejat en el marc del “procesisme” -del qual va ser part com la seva ala esquerra fins almenys el 27-O- acabava supeditant el primer factor a la direcció i la voluntat de desobediència o obediència dels qui porten controlant la institucionalitat autonòmica des de 1980.

Avui la CUP parla obertament de la necessitat de substituir aquesta vella institucionalitat filla de l’Estat de les Autonomies -els virregnats del Règim del 78- per una “nova institucionalitat”. En La Declaració de Sants s’exhorta a treballar per a posar-la dempeus als càrrecs públics de tots els Païssos Catalans disposats a defensar diversos punts democràtics elementals: la retirada de les forces policials estatals i la dissolució de la BRIMO, l’amnistia, l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació i la defensa que les institucions catalanes puguin aprovar polítiques socials i econòmiques sense cap veto de cap institució superior.

Fa una crida llavors, encara que no explícit, a un moment o procés constituent. Una idea que va estar molt present en 2017, tant com a motor de participació durant l’1 i 3 d’octubre, com en les setmanes posteriors. La reivindicació de la república, sempre va tenir per a centenars de milers un contingut d’oportunitat per a redefinir democràticament altres grans qüestions socials. Cap aquí es dirigia justament la consigna de la CUP de “canviar-ho tot”.

En 2019 no és diferent. L’aixecament que estem veient en aquests dies, amb mobilitzacions de masses, accions més radicalitzades, la important jornada de vaga general del divendres i el ressorgir del moviment estudiantil, expressa que les aspiracions no són només defensives. Sobretot en la nova generació que està al capdavant de la resistència a la violència policial -i també en molts altres sectors que comprenen o simpatitzen amb ella- hi ha una voluntat de trencar amb un règim en degeneració autoritària, però també que condemna a la precarietat laboral i vital a la immensa majoria de la joventut, la classe treballadora i els sectors populars.

El que no diu La Declaració de Sants és justament quina és l’estratègia, o el “full de ruta” si prenem el lèxic del moviment, perquè un procés constituent d’aquest tipus pogués realment efectivitzar-se. El fòrum de la trobada de càrrecs públics no és tampoc el que l’hauria de definir, ja que es tracta més aviat d’una iniciativa des del seu treball institucional -sobretot municipal- per a promoure un pronunciament polític democràtic, defensiu i de suport general a la mobilització. El mateix que la crida a una taula internacional conformada per càrrecs electes, organitzacions de drets humans i civils, que donin suport a la consecució de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació.

Però la situació que estem vivint fa encara més urgent i necessària desenvolupar instàncies que agrupin els sectors que estan al capdavant del qüestionament del procesisme, com aquesta nova generació de la qual tothom parla. El desenvolupament de la mobilització social i l’autoorganització serà la clau per a aconseguir imposar les demandes del moviment i obrir horitzons de transformació social més profunds.

Com plantejàvem recentment des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT), és urgent que la CUP, al costat de la resta de l’esquerra independentista i anticapitalista, el sindicalisme alternatiu, el moviment estudiantil, els CDR i altres organitzacions de base, desenvolupem les assemblees contra la repressió que està proposant la CUP “en tots els centres d’estudi, de treball i barris, que triïn representants i es coordinin a nivell local, comarcal i de tota Catalunya, i que es convoqui una gran assemblea general en la qual poder discutir democràticament els següents passos i objectius del moviment”.

Et pot interessar: Impulsem assemblees a tots els centres d’estudi, treball i barris! Per l’amnistia, contra la repressió i per processos constituents per a decidir-ho tot

D’aquesta manera les forces socials que comencen a expressar-se al carrer podrien també fer-ho i definir com seguir i on anem. Un element en la qual la qüestió de quina classe ha d’estar en el centre és fonamental. El desenvolupament de l’autoorganització en els centres de treball és clau, tant per a aconseguir que el que vam viure el passat 18 d’octubre no quedi en una jornada aïllada -com va passar el 3-O- com perquè si canvia la classe que hegemonitza aquesta lluita puguin aconseguir-se tant les seves demandes democràtiques com obrir-se el camí a una veritable transformació social.

Que el moviment aconsegueixi el canvi de quina classe l’hegemonitza i que es desenvolupi per baix mitjançant organismes de democràcia directa, és el que pot permetre posar dempeus les forces socials necessàries per a vèncer. Només amb elles es podria aixecar una nova institucionalitat democràtica com la que planteja la CUP, i que, si prenem la instància més democràtica dins d’una democràcia representativa, hauria de ser una assemblea constituent catalana veritablement lliure i sobirana. Una assemblea que fora electa en circumscripció única, per tots els residents majors de 16 anys, en la qual els seus diputats fossin revocables i que cobressin el salari mig d’una treballadora. Una assemblea que estigués capacitada per a poder decidir absolutament tot, sense cap impediment impossat per les lleis i institucions nacionals i internacionals vigents.

Una assemblea així seria el més pròxim a una nova institucionalitat sense tuteles com la que proposa la CUP, i hauria de poder decretar l’amnistia, exercir el dret a decidir i abordar els greus problemes socials, però sense haver de conformar-se amb les tèbies lleis socials de la Generalitat que el Constitucional ha anul·lat, sinó podent avançar amb les mans totalment lliures sobre els privilegis de la banca, les grans forquilles d’habitatge i la patronal. On es pogués també plantejar, defensar i aprovar un programa anticapitalista, amb mesures com deixar de pagar el deute, expropiar els habitatges buits, posar fi a la precarietat o repartir les hores de treball per a acabar amb la desocupació, entre altres urgents.

Si la CUP i l’esquerra independentista, al costat d’altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista i els sectors dels quals puguin estar al capdavant no sols en l’acció sinó també en l’extracció de conclusions de tots aquests anys, aixequessin un full de ruta sobre aquestes coordenades, se li podria realment imprimir un signe molt diferent al moviment, sumant a amplis sectors obrers i populars que encara estan per fora, i fer passos a constituir un pol d’independència de classe i anticapitalista. Això, a més, afavoriria aconseguir la confluència amb sectors de l’esquerra, la classe treballadora i la joventut de la resta de l’Estat, no sols en forma de solidaritat democràtica, sinó per a reobrir la lluita per processos constituents impostos des de la mobilització que donin una sortida des de la classe obrera i els pobles a la crisi de règim que volen tancar a cop de gir repressiu.

Des de la CRT som part d’aquesta gran lluita democràtica del poble català i ho fem defensant el camí per a nosaltres més realista perquè pugui conquistar totes les seves demandes: mitjançant els mètodes de lluita i autoorganització de les classe obrera en aliança amb la resta de sectors populars. Una baralla que per a nosaltres és part del combat per una república catalana obrera i socialista basada en els organismes de democràcia directa que es construeixin en aquesta batalla, en la perspectiva de construir una lliure federació de repúbliques d’aquest tipus amb la resta de pobles de l’Estat. En definitiva creiem que la lluita per imposar processos constituents des de la mobilització podria obrir també el camí perquè la lluita per la independència de Catalunya fos el primer capítol de l’obertura d’una situació obertament revolucionària tant aquí com a la resta de l’Estat.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic